Sílvia Caballol, psicòloga i escriptora: "Entre l’excés de feina i el buit de la inacció hi ha un punt fèrtil: el de l’activitat amb sentit"

Hi ha una paradoxa que molts hem experimentat: anhelem descansar, però quan el descans s’allarga massa, ens fa sentir «malament». Idealitzem el «no fer res» però quan sucumbim a l’ociositat, alguna cosa en nosaltres s’apaga. Per què ens passa això? És que el nostre cos ens boicoteja?

L’explicació la trobem, en gran part, en la psicologia biològica.

El cervell humà no està dissenyat per a la inactivitat sostinguda, sinó per a l’acció amb sentit (la supervivència). Necessitem objectius, reptes i una certa tensió per activar els circuits de recompensa. Quan fem alguna cosa que percebem com a útil -aprendre, crear, ajudar, resoldre, aconseguir- s’alliberen neurotransmissors com la dopamina, que no només donen plaer, sinó direcció i sentit. Per tant, no és el descans el que ens provoca malestar sinó la manca de propòsit.

L’ociositat perllongada té un efecte trampa. A curt termini és gratificant -sofà, sèries, cap obligació- però a mesura que passen les hores o els dies, el cos entra en mode d’estalvi energètic: baixa l’activació fisiològica, disminueix la motivació i, paradoxalment, cada cop li costa més fer qualsevol cosa. És un cercle viciós: com menys fem, menys volem fer. I en aquest bucle, l’autoimatge es debilita. Apareix una veu interna, subtil, que et recorda: «hauria d’estar fent alguna cosa». Aquest diàleg intern entre el que fem i el que creiem que hauríem de fer genera malestar.

En tot aquest quadre de sensacions, també hi influeix un contrast: idealitzem el «no fer res» com a antídot contra l’estrès, però, obviem que el benestar no és només absència d’activitat. Quan desapareixen les rutines i no les substituïm per activitats significatives, queda un buit estructural, una manca de sentit. No és estrany, doncs, que després d’una tarda de pantalles ens aixequem més cansats que abans: no hem reposat, ens hem anestesiat.

Amb el menjar passa quelcom similar. El cos «demana» greixos i sucres perquè són fonts d’energia ràpida i perquè el cervell hi respon amb pics intensos de recompensa. Però aquests pics són curts i deixen un rastre de letargia. Cal comprendre que el desig immediat no sempre coincideix amb el benestar sostingut. Som organismes optimitzats per sobreviure en entorns d’escassetat, no per gestionar l’abundància constant.

Així, més que parlar d’autoboicot, potser cal parlar de desajustament. Tenim un sistema no adaptat a un món que ja és molt diferent del que va configurar la nostra fisiologia cerebral. Com ens podem adaptar?

La clau no és eliminar el descans -necessari i saludable- sinó donar-li forma. Entendre que descansar no és «no fer res»; és fer coses que restaurin: caminar, entrar en contacte amb la natura, conversar, llegir, crear, moure el cos, cuidar vincles. Activitats que no exigeixen rendiment, però sí presència. Comprendre que la llibertat real no és l’absència d’obligacions, sinó la capacitat d’escollir activitats que ens connectin amb alguna cosa que importi. Entre l’excés de feina i el buit de la inacció hi ha un punt fèrtil: el de l’activitat amb sentit. Quan fem això, descansem sense que el cos ens boicotegi. Ell es posa, de nou, de la nostra part.