El Bages i Moianès sud pot ser una àrea d’antigues pedreres reconvertides en illes de fauna

L’àrea del Bages sud (i també una part del Moianès) concentra nombroses pedreres, la major part ja inactives o amb escassa activitat, tret d’algunes poques excepcions que sí que estan plenament operatives. Sobretot a municipis com Sant Vicenç de Castellet o Castellbell i el Vilar, però també a Talamanca o Monistrol de Calders, són ben visibles aquests espais d’extracció que, especialment allà on s’hi ha treballat amb una infraestructura mecanitzada (hi ha restes de moltes petites pedreres artesanals anteriors), han quedat com cicatrius a cel obert sobre el territori, ja que els fronts d’extracció ocupen diverses hectàrees i els talls verticals fets per avançar i extreure’n la pedra són pronunciats. I són excepció els casos en els quals s’ha fet efectiva la materialització d’un pla de restauració, pel fet que també en la majoria les llicències d’activitat es mantenen vigents i els propietaris al·leguen que no tenen aturada l’activitat, malgrat que sigui evident que no s’hi treballa.

Davant d’aquesta majoritària inoperància en el que hauria de ser un restabliment obligat i establert per normativa, experts internacionals de l’àmbit mediambiental, i en el cas de Catalunya el Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), ha llançat la idea, no ja de restablir-les com tradicionalment establien els plans de restauració (amb reomplertes de material allà on s’havia buidat i posterior plantació) sinó transformant-les en espais de biodiversitat.

És a dir, com el cas explicat del projecte ja en marxa de la pedrera del Roure, a Sant Vicenç de Castellet, es tracta d’adequar la situació en la qual van quedar, per tal de naturalitzar-les i convertint-les en espais de recés ambiental.

De fet, ja de forma natural en algunes d’aquestes explotacions inactives s’han generat fins i tot petites basses o llacunes, a causa de la modificació del terreny que li ha suposat l’activitat extractiva, que crea àmplies zones planes allà on abans hi havia muntanya, i grans parets de roca que fan retenció de l’aigua pluvial.

És davant d’aquest escenari que experts internacionals recomanen tenir en compte aquests espais a l’hora d’implantar els plans nacionals de restauració que exigeix la Llei Europea de la Restauració.

Un estudi recent amb participació del CREAF, resumit ara en un document publicat per la Society for Ecological Restoration Europe, conclou que les pedreres (i mines) poden arribar a convertir-se en illes de biodiversitat si s’aplica el coneixement científic existent. Tal com ha explicat Regió7, a la del Roure de Sant Vicenç de Castellet, situada a la zona de Vallhonesta, ja s’hi ha començat a treballar en un projecte pilot perquè sigui zona de protecció de pol·linitzadors (abelles i papallones).

En el cas del conjunt de les explotacions del sud del Bages, aquesta funció seria especialment rellevant, ja que la majoria estan localitzades en una àrea que constitueix un corredor i connector entre dos parcs naturals molt rellevants, el de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i el de Montserrat.

Per arribar a aquestes conclusions, l’estudi ha analitzat més de 500 explotacions en deu països europeus i els resultats mostren que la regeneració natural pot ser molt efectiva, però que l’èxit depèn de comprendre bé les condicions específiques de cada lloc i de mantenir un seguiment a llarg termini.

De la destrucció al refugi natural

El document desglossa el potencial que tenen les pedreres i les explotacions mineres de passar de ser espais degradats i sense vida, a convertir-se en refugis o illes de biodiversitat. Amb una bona planificació guiada per la ciència, i sovint també gràcies a la regeneració natural, aquests paisatges poden renéixer, remarca, com a mosaics d’hàbitats rics i diversos, que inclouen prats, matollars, boscos joves o zones humides.

Per exemple, antigues sorreres poden evolucionar de manera espontània cap a dunes i talussos vegetats que creen una combinació d’espais oberts molt valuosos per la fauna. En altres casos, com seria el de les pedreres bagenques, el document detalla que «les basses que es formen després de l’extracció, pobres en nutrients, esdevenen llocs de cria clau per a amfibis en declivi, mentre que les parets verticals de sorra o roca ofereixen espais de nidificació per a ocells com l’àguila cuabarrada».

A més, si les explotacions estan a prop de paisatges agrícoles intensius i molt homogenis, un cop recuperades poden actuar com a refugis per a insectes, papallones i plantes, gràcies a la seva heterogeneïtat i al fet que sovint mantenen condicions que ja no es troben en altres indrets. Amb el temps, la combinació de zones en diferents estadis de successió genera una gran diversitat d’hàbitats connectats entre si capaç de reforçar la infraestructura verda i contribuir de manera clau a la recuperació de la biodiversitat. «En aquest sentit, és clau entendre que no substitueixen els ecosistemes ben conservats, sinó que els complementen, ajudant a ampliar i enfortir la xarxa d’espais naturals en un context de creixent pressió sobre el territori», explica Vicenç Carabassa, investigador del CREAF i un dels autors de l’estudi.

De fet, Catalunya és pionera en l'aplicació d'aquests principis, ja que el seguiment de la restauració ja es fa tenint en compte criteris científics i guies i manuals, com són el Manual Restocat de restauració d’activitats extractives o el Protocol de seguiment amb drons de les mesures de restauració. Així mateix, a Catalunya hi ha multitud d'exemples de restauració exitosos i un treball en xarxa entre empreses, administracions i centres de recerca. «En aquest sentit, podríem dir que Catalunya és un living lab en restauració minera referent a nivell Europeu», conclou Carabassa.

Ara bé, l’estudi també recalca que la recuperació d’aquests espais han de constar com una prioritat dins dels plans nacionals de restauració; uns plans que actualment s’estan redactant i que són obligatoris amb la nova Llei Europea de Restauració.

L’article publicat recomana igualment cinc solucions, com per exemple fer un seguiment de les explotacions d'acord amb criteris científics, posar a disposició guies pràctiques de restauració adaptades a cada context, crear una xarxa d’espais restaurats amb èxit que siguin font d’inspiració i implicar les administracions, sector i agents del territori en tot el procés.

Subscriu-te per seguir llegint