L’entrada amb barrera a Montserrat sobreviu 30 anys després d’una polèmica implantació

El futur de la mobilitat a Montserrat passa, segons els plans de la Generalitat, per alliberar-lo al màxim del vehicle privat. És amb aquest objectiu que la Generalitat ha començat a treballar (en aquest cas conjuntament amb l’abadia) en els estudis per fer nou el funicular aeri, però també en propostes que incrementin globalment l’oferta de «transport col·lectiu» per accedir al santuari.

La consellera de Territori de la Generalitat, Sílvia Paneque, va manifestar aquest propòsit en una resposta parlamentària el mes de març passat, després que a final d’any es fes la signatura pública de l’acord entre el departament i el monestir de Montserrat per tirar endavant una remodelació completa del popular transport de les ‘cistelles’ grogues, que el 2030 complirà cent anys.

La realitat és que el de la mobilitat al santuari i la problemàtica de l’accessibilitat per carretera és un debat que s’arrossega des de fa dècades. I no només d’una perspectiva viària i logística, sinó fins i tot estètica. I és que malgrat que aquesta oferta de transport col·lectiu ja és notable, sobretot des que el 2023 es va posar en servei el nou tren cremallera (que s’afegia a l’aeri i els busos), així i tot, el pes que hi té el vehicle privat continua sent clarament predominant.

El fet és que es compleixen trenta anys de la implantació de barreres físiques a l’entrada del pàrquing del santuari. Barreres que van arribar envoltades de polèmica, per la imatge de peatge que conferien al que s’interpreta com la porta d’arribada a la zona del monestir per carretera, i que fins i tot en aquell moment per aquest motiu va motivar la queixa de la mateixa comunitat benedictina envers el Patronat de Montserrat, que és l’ens que el va promoure, perquè considerava que restava molt a la imatge d'acolliment que sempre ha volgut transmetre el santuari benedictí.

Un 'braç' de benvinguda de 30 metres per sobre de la carretera

Fins a tal punt va arribar el debat (polític i social), que poc temps després ja es parlava de suprimir aquestes barreres, i que es va projectar formalment un canvi estètic dissenyat per l’arquitecte Arcadi Pla. Aquell projecte, però, mai no es va arribar a fer realitat, i el fet és que trenta anys després les barreres com a tal (tot i que modernitzades respecte de les primeres) hi continuen sent, com també el debat per reordenar l’accessibilitat al santuari i fer-la molt menys depenent de la carretera.

Tot i que per aparcar a Montserrat ja es cobrava des de la dècada dels 50 del segle passat, aquesta barrera física que transmet la visió de peatge es va instal·lar, com es deia, ara fa tres dècades. I es va fer perquè en aquell moment (mitjan dècada dels 90) es va pretendre establir un sistema de pàrquing que substituís la tarifa única sense limitació temporal (com era fins llavors, i com és actualment), per un amb diferents preus segons temps d’estada. Aquell model de tarifació, aplicat el 1996 després de diversos entrebancs, va estar vigent poc més d’un any, pel desacord que va generar. Però més fins i tot que el sistema de preus (que es va corregir), el que havia aixecat la polèmica era la instal·lació dels mecanismes per aplicar-lo, és a dir, les barreres, per aquesta imatge que donaven.

Tant és així, que gairebé en paral·lel a la marxa enrere amb el mètode de cobrament es va planificar la transformació gradual de l’entrada al pàrquing, amb la proposta plantejada per Arcadi Pla.

El que cridava més l’atenció de la idea que es va concretar era un gran braç metàl·lic arquejat i amb una forma estilitzada d’uns trenta metres de longitud, que havia de passar per sobre de la carretera d’entrada a la zona del santuari, un arc de benvinguda.

Aquesta peça s’ubicava pocs metres abans de les barreres, fixada a terra pel costat de la muntanya, mentre que, per suportar tot el pes, pivotava sobre una columna metàl·lica estilitzada que s’havia d’instal·lar al mig de la carretera i que li havia de permetre tenir una certa mobilitat: pujar i baixar i, si calia, tancar l’accés.

Aquell projecte, però, va acabar enterrat, i tot i que estèticament s’han anat suavitzant i estilitzant, amb una disposició menys lineal i zones intermitges enjardinades que les dissimulen, les barreres d’entrada que van aterrar envoltades de polèmica subsisteixen tres dècades després.

Subscriu-te per seguir llegint