Sílvia Caballol, escriptora i psicòloga: «En un món que premia l’exhibició i el protagonisme, ser humil és gairebé contracultural»

Per què ens costa tant, als humans, ser humils? Per què la humilitat sembla una actitud que va desapareixent a mesura que hom millora el poder adquisitiu? Això és realment així… o es tracta d’una il·lusió?

Des de la psicologia, la humilitat no és tant una virtut “natural” com una conquesta. El cervell humà està orientat a la supervivència, i això implica competir, destacar, assegurar recursos i estatus. En entorns ancestrals, tenir més significava viure millor —o simplement viure—. A més, pujar un esglaó en la seguretat i en el poder, no suposava estabilitzar les necessitats sinó augmentar-les. El que abans era suficient, deixava de ser-ho. I el que semblava una meta, es convertia en un punt de partida.

Aquest podria ser l’itinerari d’una actitud vital allunyada de la humilitat:

Primer, l’afany de tenir —diners, seguretat, propietats... —. És el materialisme com a resposta a la por primària de la mancança.

Segon. Quan s’assoleix aquest primer nivell, arriba una nova sensació de buidor i una altra fam, més subtil: la de ser vist. El reconeixement, la fama, l’aprovació dels altres. Ja no n’hi ha prou amb tenir; cal que es noti.

Tercer. Aquesta segona fita tampoc omple del tot i emergeix una tercera necessitat: el poder. La necessitat d’influir, de deixar empremta, de condicionar la realitat i les persones. Quan s’arriba a aquest nivell, la psicologia parla de la inflació de l’ego: una expansió de la importància que pot arribar a fer-nos sentir, en certa manera, per sobre dels altres. No és casual que moltes tradicions religioses i culturals ho hagin descrit com el pas de l’avarícia a la supèrbia.

Però, aquest camí porta a la felicitat? L’evidència mostra que no. El cervell busca seguretat i control, no la felicitat sostinguda. I el problema és que els tres motors presentats —tenir, ser vist i poder— funcionen amb una lògica addictiva: com més en tens, més en vols. No hi ha punt d’arribada clar, perquè el sistema de recompensa s’hi adapta constantment.

També influeix en el fracàs d’aquest camí cap a la felicitat un altre factor: el biaix d’atribució. Aquest és el fenomen pel qual quan les coses ens van bé, tendim a pensar que és gràcies al nostre mèrit i quan ens va malament, ho atribuïm a factors externs. Aquest mecanisme protegeix l’autoestima, però fa impossible la humilitat. Ens costa reconèixer fins a quin punt depenem de l’atzar, del context, dels altres.

Això vol dir que la humilitat és patrimoni dels qui tenen menys? No necessàriament. La precarietat pot facilitar-la, però també pot generar ressentiment o comparació. Així mateix, el benestar material dificulta practicar la humilitat, però no porta inevitablement a la supèrbia. La humilitat, en realitat, és consciència: de límits, de dependències i de la pròpia fragilitat.

Potser la pregunta clau no és per què deixem de ser humils, sinó com mantenir-nos humils si hem assolit un cert grau de benestar, de reconeixement i de poder. En un món que premia l’exhibició i el protagonisme, ser humil és gairebé contracultural. Però també és, paradoxalment, una font de llibertat: la de no haver de demostrar constantment qui som.

Si el cervell persegueix sobreviure, potser la humilitat sigui la manera més intel·ligent de viure.