«Sempre dic, de broma, que faig de corresponsal d’Aguilar de Segarra»

Kristina Nastopkaite té una història vital única. Nascuda a Lituània, és periodista freelance, assessora d’hàbits saludables i terapeuta de constel·lacions familiars. Són tres tasques que compagina en un entorn privilegiat: una casa, al mig del camp, a Aguilar de Segarra. Viu a Catalunya des del 2000 i, des del 2008, només ha viscut al Bages: un temps al municipi aguilarenc, després una temporada a Salelles i, finalment, va tornar a Aguilar.

Com acaba una periodista de Lituània a Aguilar de Segarra?

Jo sempre he treballat com a corresponsal, mai a Lituània. En vaig marxar amb 17 anys. Vaig anar a Itàlia, on vaig fer batxillerat, i després em vaig enamorar d’un italià que volia estudiar a Barcelona. Ell volia fer arquitectura, i, als 2000, Barcelona era el paradís dels arquitectes. I el vaig seguir, i així vaig acabar a Catalunya. I per arribar a Aguilar va ser una altra història. Vaig decidir traslladar-me al camp. Sempre faig conya que sóc corresponsal a Aguilar, com si fos Madrid. Lituània és un país molt petit, de dos milions i mig, i les notícies internacionals tenen un espai relatiu. I ho cobrim puntualment, de manera superficial. Un directe de dos o tres minuts el puc fer des d’aquí.

I arriba a Aguilar.

Després, quan vaig conèixer la meva parella i em vaig quedar embarassada, vam anar a casa on vivia ell, a Salelles, però sentia que Aguilar em cridava. Fins que vaig tenir l’oportunitat de tornar aquí.

A Lituània entenen que sigui aquí, i no a Madrid o a Barcelona?

És una mica difícil d’entendre, potser. El que faig jo ho pot cobrir una agència tranquil·lament, però ells prefereixen tenir la informació explicada per algú que viu aquí des de fa molts anys, entén la situació i la veu amb ulls propis. Mai se’m demana estar en el lloc, tot i que a vegades hi soc. El periodisme és una de les tres feines que faig. I quan, per exemple, cobreixo temes d’agricultura, sempre em demanen que faci fotos del camp.

Vivint aquí també té més tranquil·litat.

I és un privilegi, que ens podem permetre als que no tenim horaris fixes ni una oficina on fitxar. L’altre dia em vaig adonar que jo porto més de quinze anys vivint sense veïns propers. Els nostres fills han crescut amb una absoluta llibertat, perquè poden tocar el piano a les 12 de la nit, o la trompeta, o el que sigui. És qualitat de vida.

Com és la relació amb els habitants d’Aguilar?

Ens van acollir molt i molt bé. I ens van cuidar molt. L’Encarnació, de Cal Riera, que ara ja és morta, ens cuidava molt i ens portava el número de la loteria del poble. Però en cap moment he notat discriminació per part de la gent del poble. Als inicis, curiositat.

Al cap i a la fi, Aguilar és una part important de la seva vida.

Molt. Tinc molt bons amics aquí, i també a fora. Potser, per mi, lentament, s’està tancant potser aquesta etapa sedentària. Jo sóc completament lliure per moure’m. Estic aquí perquè els meus fills i la meva parella estan aquí, però som molt independents. Quan la meva filla petita marxi de casa crec que jo també marxaré.

S’ha plantejat retornar a Lituània?

La meva situació és que els meus pares es van morir fa dos anys, tots dos. Tant a mi com als meus fills se’ns ha transformat la relació amb Lituània. Ja no hi ha els meus pares i ara ens crida més, amb més força. Perquè ja no hi és la gent i ara només hi és la terra. Hi tenim amics, cosins, família… Però és diferent. Cada vegada que anem a Vílnius, sobretot amb el meu fill gran, que hi viatgem sovint, perquè la tomba dels meus pares està allà, diem, que perquè no hi anem a viure? Allà s’està molt bé. És tot molt verd.

Fa menys calor.

Fa molta menys calor. De fet, penso que potser aviat simplement ja no serà ni una elecció. Sóc de Lituània, és un lloc que s’hi pot estar a l’estiu, anem cap allà. Però de moment, el que m’està cridant no és estar en un sol lloc, sinó passar uns mesos a Lituània, després a un altre lloc…

Com va aprendre català?

Va ser un procés. Jo vaig saber que existia el català a Itàlia. Un company nostre, català, ens va dir que esperava que les classes en llengua materna les pogués fer en català i no en castellà. Jo vaig viure 17 anys sense saber que existia. Quan vam arribar a Barcelona, jo vaig començar a parlar en castellà. He de dir que no entenia tot el que era el catalanisme i no entenia que entrés en una farmàcia i em parléssin en català. Que ara ja no passa. I quan vaig conèixer el Jordi, que ell és supercatalanista i superindependentista. Ell em parlava en castellà, i quan em va demanar quants anys feia que estava aquí, i li vaig dir que cinc, i em va començar a parlar en català. Però jo no l’he estudiat mai. L’he après parlant i escoltant. Tinc el nivell C, però no vaig estudiar gens i el vaig aprovar, escoltant, parlant i llegint.

Com es va viure l’època del procés a Lituània?

Va ser molt intens, molt interessant, em preguntaven en tot moment, i em demanaven que no em posicionés. Ells ho veuen totalment d’una altra manera. És molt curiós, perquè Lituània també ha viscut ocupació i opressió, però ells no són capaços, en general, de traçar el paral·lelisme. No entenen que es vulgui marxar d’Espanya. Però hi havia molt interès, tot i que després va acabar en sec perquè no van entendre el desenllaç. Ells ho van fer d’una altra manera.

Ells van aconseguir-ho.

També van posar més pit i collons. Van morir 13 persones. És simbòlic, però ells es van enfrontar als tancs soviètics.

A part de la política, com es veu Catalunya a Lituània?

Els lituans van molt a Espanya. A Barcelona i a Catalunya també, però molt a Alacant i a les Canàries. És el mateix que els alemanys, volen bon temps, bon clima i bon menjar. És un país molt admirat. A la ràdio, sobretot, els interessa molt també les tradicions. Per Nadal, per Cap d’Any, sempre em demanen coses. I la Loteria Nacional, sempre és un tema recurrent perquè no estan acostumats al que significa aquí.

Subscriu-te per seguir llegint