Dilluns es va confirmar el que es temia quan es va saber la greu malaltia que patia l´expivot Sherron Mills. L´exjugador del TDK va morir, als 44 anys, víctima de l´esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda per les sigles ELA. Només va ser una temporada al Manresa, just després del títol de lliga que l´equip va guanyar el 1998, però va fer uns bons números que li van valer el fitxatge posterior pel Tau. En els mesos que va ser al Nou Congost, a banda de les seves qualitats com a bon jugador, va deixar el record d´una persona educada, que no va causar problemes, i fins i tot una mica introvertida. Tot al contrari que un altre americà amb el qual li va tocar viure en aquella campanya 1998/99, Terquin Mott.

Tres jugadors que compartien vestidor amb Mills (Singla, Ferran Laviña i el capità Montañez), qui aleshores era el segon entrenador en el TDK (Xavier Rodríguez), i qui feia la tasca de delegat (Fernando Peñarrubia) parlen sobre quina va ser la seva relació, com el recorden.

Ordenat i sorprès pels toros

Ferran Laviña, retirat del bàsquet i bolcat a poder culminar la seva carrera com a arquitecte, va ser qui va compartir habitació amb Mills en els desplaçaments, que aquell curs van ser molts, ja que el TDK va jugar l´ACB i l´Eurolliga. «Va ser el meu primer any a l´equip i ell feia el seu respecte, era molt seriós i de costums molt metòdics. Sempre ho posava tot molt ordenat i sovint he pensat que em va influir; jo he acabat sent també metòdic».

Com a persona, Laviña recorda que «era introvertit, complicat que fes un somriure. Com a anècdota, potser l´única cosa que el treia de la seva calma eterna era quan per la TV feien un programa del tipus de Vídeos de primera i sortien les caigudes i trompades en curses de toros, Sanfermines o similars. Feia un bot i exclamava «què feu? Esteu bojos, els espanyols!».

FERRAN LAVIÑA

XAVIER RODRÍGUEZ

JORDI SINGLA

Una imatge característica de Mills quan jugava era amb el protector dental. Laviña recorda que «fèiem broma, i molts companys em preguntaven si per dormir se´l treia o no...». Hi va haver, al principi d´aquella temporada, un esbojarrat Terquin Mott. «Quan Mott es va negar a fer el viatge cap a Israel, tots ja érem a l´avió. Li ho van dir, es va treure els auriculars de la música, va fer un mínim somriure, i se´ls va tornar a posar».

Xavier Rodríguez, l´ajudant d´aquella temporada al TDK de Luis Casimiro, explica que «amb Mott tampoc no tenien gaire relació. Eren americans que feien força la seva vida, cadascú a la seva. Tan sols recordo una vegada que van coincidir amb una sortida amb la resta de l´equip, a part del bàsquet, a les ruïnes de l´Acròpolis. Per a ells, les vacances ideals no eren fer un viatge o anar a la platja, sinó anar a un parc d´atraccions».

Rodríguez, que actualment és el director tècnic a la FCBQ (Federació Catalana de Bàsquet), el descriu com «un dièsel, tenia una gran envergadura de braços i feia els seus números. Va complir bé, tot i que li va tocar substituir Derrick Alston. Després que Mott fos despatxat, va arribar John Williams, que era un home molt sociable però va venir molt passat de pes, li sobraven molts quilos».

Professional i amb DNI turc

Román Montañez, l´actual capità de l´ICL Manresa, era un altre dels joves a la plantilla del TDK; havia estat com a júnior a l´equip que va ser campió de lliga, i afrontava un any il·lusionant amb el premi de jugar l´Eurolliga. Sobre Mills, diu que «sempre el vaig veure molt professional, als entrenaments i als partits. Sento el que li ha passat, que hagi mort per una malaltia que ha estat letal, tan fulminant».

Del Mills basquetbolista diu que «era un jugador amb 2,10 i que podia intimidar, a més de tenir un llançament des dels 4-5 metres que era molt efectiu, tenia moviments de molta classe. Aquí ho va fer bé i el va fitxar el Tau, on també hi va destacar, però al seu país va tenir una greu lesió i es va retirar. A mi sempre em va tractar bé, i amb una gran amabilitat».

De capità a capità: Jordi Singla ho era d´aquell TDK, i valora que «Mills era reservat, no parlava pas gaire. Era calladet, però sempre molt correcte, i res a veure amb Mott. Ell era més sòlid en tots els aspectes, a la pista i també en l´àmbit personal, molt estable». Amb comparació d´Alston, al qual va haver de substituir, «no tenia un caràcter tant de líder i va ser més tancat en relació al grup, però va fer una bona feina com a jugador a la pista. No era gaire dur, però tenia qualitats com els taps i un bon tir, amb una mitja volta efectiva, i els moviments molt ben apresos».

El delegat Fernando Peñarrubia recorda que «a Europa jugava amb el nom de Milli darrere de la samarreta. Havia jugat a Turquia i al final el van reconèixer com un jugador comunitari. En un viatge a Istambul em va fer de guia per les zones més turístiques. Ell no era una persona gaire expansiva, però sí molt correcte. I, com jugador, era tècnicament força bo, sense que fos espectacular».