Ja fa 25 anys. El dia abans de la Diada de l'11 de setembre del 1992 (any olímpic, per cert), el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va presidir la inauguració del Nou Congost. «Volem un pavelló nou». Aquesta era una llarga reivindicació de més de deu anys, després que el Vell Congost quedés obsolet (construit el 1968) per rebre partits de la màxima categoria del bàsquet estatal, malgrat haver estat, fins el moment, un autèntic fortí temporada rere temporada. Calia un nou recinte i l'afició així ho reclamava, com s'ha dit, des de feia temps, amb pancartes i tot.

Passat un quart de segle, i avui concretament, l'actual alcalde de Manresa, Valentí Junyent, i el president de l'ICL Manresa, Josep Sáez, faran la descoberta d'una placa commemorativa d'aquest 25è aniversari del pavelló del Nou Congost (a 3/4 de 7 de la tarda). Serà en el marc de la presentació de la nova plantilla de l'equip manresà i del partit corresponent a la lliga catalana amb el Barça B (19 h i 1.30 h, respectivament).

Amb l'estrena del Nou Congost, quedaven enrere jornades memorables al Vell Congost, però tampoc no han estat menyspreables algunes fites que van venir després a la nova insta·lació (una lliga el 1998, per exemple). Una pista relliscosa, uns vestidors petits i unes grades incòmodes es van substituir per un pavelló posat al dia, poliesportiu, com s'ha demostrat aquests anys amb competicions també de futbol sala i ball esportiu, entre altres, i també actes multitudinaris no esportius, com ara concerts o assemblees.

L'estrena oficial (ja s'hi havia jugat algun partit anteriorment, el 6 de setembre) va tenir moments emotius cap a qui va ser capità del llavors TDK Manresa, Pep Pujolràs. Feia pocs dies havia mort en un accident de cotxe (el 8 de setembre quan anava a entrenar). El partit de la lliga catalana contra el Joventut jugat el mateix dia va ser en record seu (portava sis temporades a l'entitat).

L'Ajuntament de Manresa, en aquell moment manat per l'alcalde Juli Sanclimens, amb Francesc de Puig a la regidoria d'esports, va encapçalar, juntament amb el club, presidit per Carles Casas, l'empenta definitiva perquè el pavelló fos realitat, buscant el finançament necessari, com ara de la secretaria general de l'esport del govern central (Javier Gómez-Navarro), de la Generalitat, de la Diputació i també amb la compensació per deixar construir el Pryca. Juli Sanclimens afirmava el 1992 que «hem batut records, però no de despesa, sinó d'estalvi. Ha estat un prodigi de l'economia».

El pressuport, en pessetes, rondava els 700 milions (670 milions a l'espera de fer-se els exteriors, que van tardar força anys a ser realitat i encara ara podrien millorar-se amb una urbalització més adient); l'obra es va dur a terme en un any i mig. De Puig tenia clar que «es mantindrà el caliu que hi havia a l'altre pavelló». Oficialment, tot i que mai s'ha comprovat amb exactitut, la capacitat és per a 5.000 persones. Francesc Marcet va ser l'encarregat gerenal d'un projecte en el qual hi va participar en bona part l'equip tècnic del departament d'urbanisme de l'Ajuntament. La construcció la va fer la constructora manresana Cots i Claret.