«D'aquí a l'eternitat». Aquest era el titular que encapçalava la crònica de Regió7 del títol de lliga ACB aconseguit pel TDK Manresa el 4 de juny del 1998, avui fa 20 anys. Un titular premonitori. Passades dues dècades, amb l'equip i el club lluitant per tornar a la màxima categoria, tothom recorda aquella gesta. La lliga del TDK continua molt present a l'imaginari col·lectiu dels aficionats manresans i també dels seguidors del bàsquet de tot l'Estat. Un miracle difícilment repetible en el bàsquet modern.

Han passat 20 anys i tothom recorda a la capital del Bages els herois d'aquella gesta, liderats per Luis Casimiro des de la banqueta i per Joan Creus, MVP de la final, a la pista. Al seu costat, tres nord-americans de luxe, Herb Jones, Brian Sallier i Derrick Alston, a més de Pere Capdevila, Jesús Lázaro, Paco Vázquez, Lisard González, Jordi Singla, Quique Moraga i el júnior Román Montañez.

Aquell TDK que dos anys abans havia guanyat la Copa del Rei, el 1998 va fer el més difícil: plantar-se a la final després d'eliminar els dos equips madrilenys. Als quarts, els manresans van eliminar l'Estudiantes de Nacho Azofra, Carlos Jiménez, Chandler Thompson i Shaun Vandiver. I a les semifinals, la seva víctima va ser el Madrid de Dejan Bodiroga. Dues eliminatòries resoltes amb un 1-3 a favor malgrat haver jugat amb el factor pista en contra, el mateix que passaria a la final, contra el Tau de Sergio Scariolo.

Una final plena d'èpica

El TDK va encetar la lluita pel títol amb un triomf a Vitòria a la pròrroga (83-95) amb 31 punts de Brian Sallier, que va jugar els 45 minuts de partit i va acabar amb un 44 de valoració. Però dos dies després, els vitorians van reaccionar i van empatar la final amb un gran partit de Beric (20 punts) de Brent Scott (18).

La final es va traslladar llavors al Nou Congost, on el TDK la va liquidar. I això que el tercer partit va començar malament: un parcial en contra de 0-19 a l'inici del partit va obligar a remar contra corrent fins a la victòria final (64-62). La lliga era a un partit de distància, la glòria, a 40 minuts. I Manresa va tocar el cel el 4 de juny, amb una altre triomf per la mínima d'infart davant el conjunt vitorià (77-75). Un desenllaç decidit des de la línia de tirs lliures: després d'un llançament errat per Bennett, dos tirs de Creus van sentenciar la victòria quan quedaven 6,9 segons per al final del duel. La lliga era al sac, ben lligat. «Un dia històric», va dir Casimiro. I també per a la història.