«Un equipo, una ciudad, una meta», era el lema de les samarretes que el Melilla va repartir entre els seus seguidors. La meta se suposa que és l'ascens, encara que entre la parròquia local hi havia poques esperances de guanyar tres partits seguits a l'ICL. Ahir, com a mínim, van guanyar el primer de la final i van forçar un quart partit, demà al pavelló Javier Imbroda. Un recinte que ahir va veure com els manresans perdien un final a cara o creu, després d'haver-los guanyat tots des que estava contra les cordes en els quarts de final (1-2). El millor encert dels locals en els moments clau, i el suport de l'afició, van posar el 2-1 a la final.

Ocampo temia un inici fort del Melilla i no s'equivocava: els locals s'avançaven 5-0 amb Dani Rodríguez fent funcionar el seu equip. Dues accions que provocaven que Diego Ocampo alliçonés Costa. I l'ICL reaccionava amb un contraatac espectacular culminat perTrias amb un alley-oop i amb dos tirs lliures de Lundberg (5-4). Un acostament que durava poc.

Moments de bàsquet espès

Els locals buscaven Fran Guerra per intentar fer mal a la pintura. I la tàctica d'Alejandro Alcoba funcionava. El Melilla començava a obrir escletxa mentre els manresans tenien poques idees en atac (11-4). Una espessor que obligava Ocampo a demanar temps mort. I l'aturada funcionava.

A poc a poc, l'ICL s'acostava en el marcador gràcies a un augment de la intensitat defensiva, a més domini en el rebot. La capacitat atlètica de Lundberg i Sakho per caçar rebots era vital (13-10). I dues accions seguides del danès situaven l'ICL davant: una cistella a prop del cèrcol i una pressió que provocava una pilota perduda i una posterior bomba de Gintvainis (13-14). El mal inici ja era història. El domini del marcador era manresà.

Sense Fran Guerra a pista, el Melilla apostava pels seus tiradors. I quan Djuran anotava el primer triple, esclatava la bogeria en un pavelló mig buit. Una alegria que durava poc, perquè Muñoz replicava i la banqueta manresana saltava eufòrica (18-19). Cada cistella, tenint en compte que n'hi havia poques, mereixia una gran celebració.

I si n'hi havia poques era perquè els dos equips estaven desencertats i perquè les defenses s'imposaven. El partit havia entrat en una fase d'espessor i màxima tensió. Passaven els minuts i el marcador era escàs (20-19). Kapelan anotava però just després fallava dos triples: una bona notícia per a l'ICL, el tirador local no estava encertat. El problema era que els manresans tampoc no tenien la punteria afinada.

El físic manresà, al rescat

En un partit definit per la duresa per sobre de la qualitat, l'aparició del físic de Sakho donava un respir a l'ICL. El pivot congolès lluita a la pintura, agafava rebots, i provocava faltes. I quan Sakho fallava tirs lliures, el rebot acabava en mans manresanes i Lundberg, tot força, empatava el partit amb una acció valenta (23-23). Però encara era més valent Almazán, a l'altre costat, per estavellar-se contra tres rivals i treure un 2+1. Una acció que permetria al Melilla aconseguir un lideratge en el marcador que es mantindria fins al descans (27-25). S'arribava a l'equador del partit amb un resultat d'un primer quart molt anotador. Amb tants pocs punts, els petits detalls encara agafaven més importància. I a l'ICL li tocaria enfangar-se per rematar la feina.

Entre els petits detalls, fer una ajuda a temps, com la que li reclamava Ocampo des de la banda a Allen en la primera acció del segon temps. Resultat: cistella de Fran Guerra (29-25). Però la reacció manresana era immediata: pilota recuperada i cistella de Lundberg. Aquest era el camí. Si l'atac no funcionava del tot bé, calia donar-ho tot en defensa, on Nacho Martín també trobava a faltar una ajuda, en aquesta ocasió de Lundberg, que es disculpava.

L'ICL intentava trampejar els mals moments, però Fran Guerra començava la segona part com la primera, amb protagonisme. I el seu equip ho aprofitava per obrir una escletxa després d'un triple de Kapelan (39-31). Un moment delicat per a l'ICL, que es refeia amb una recuperació d'Allen per acabar anotant amb comoditat al contraatac.

La gestió del desavantatge

El millor moment dels locals en 25 minuts de partit no tenia greus conseqüències per a l'ICL, que podia ajustar el marcador després de picar molta pedra (42-37). Nacho Martín, malgrat dos tirs fallats, ho continuava intentant i anotava els dos següents. Però la rèplica era una gran cistella de Kapelan que provocava la desesperació d'Ocampo (44-41).

Un triple de Costa, quan faltava just dos minuts per acabar el quart, empatava el partit (44-44). Una acció que el base celebrava dirigint-se cap a la banqueta i fent un bot per picar de pit amb un company. En un tres i no res, l'ICL havia aconseguit eixugar el màxim avantatge local.

Alejandro Alcoba creia que era el moment de parar el partit per reordenar idees. Però el que no esperava era la resposta de Muñoz (44-46). La llàstima era que el triple següent de l'aler d'Àvila no entrava. Però sí que trobava el camí de la cistella, gairebé sobre la botzina, un Nacho Martín a qui no se li encongia el canell en el moment de la veritat (45-49).

Camí del màxim avantatge

La diferència creixia encara més amb cinc punts seguits de Gintvainis per començar l'últim quart (45-54). La màxima visitant arribava en un moment clau. L'entrenador local aturava el partit i no entenia res. El seu equip s'estava ensorrant i Costa hi posava de la seva part amb una penetració que acabava amb falta a favor (47-57). I una nova cistella del base català, en una mà com si fos un malabarista, donava més tranquil·litat.

El Melilla cremava les seves últimes oportunitats de lluita pel partit amb uns atacs de rauxa que l'acostaven a quatre punts i creaven dubtes a l'ICL, que es col·lapsava en atac (60-62). Un acostament local que contestava el canell de Muñoz (60-65). Un 2+1 de Kapelan desfermava el « sí se puede!» a la grada. I un triple del tirador canadenc empatava el partit quan restaven 77 segons per al final (65-65). I més « sí se puede!» per part de l'afició. Però el marcador ja no es va moure.

I la pròrroga començava amb una recuperació de Lundberg i amb un triple vital de Costa. Una escletxa que no seria definitiva. L'ICL, amb molt patiment, trobava un cop i un altre el camí de la cistella. Però el Melilla volia vendre molta cara la seva pell i s'avançava quan restava un minut i mig per acabar (73-72). I un triple més desfermava l'eufòria local i donava tres punts de marge, que es convertien en quatre amb un tir lliure de Djuran (77-73). Un marge que els locals mantenien fins al final del partit. A l'ICL se li escapava l'ascens a primera, però encara té dues oportunitats més. La primera, demà a l'hora del vermut (12 h).