El punt final d'una temporada de somni per a l'ICL es va viure a la plaça Major de Manresa, on prop d'un miler d'aficionats va tornar a celebrar l'ascens a l'ACB. Tres dies després de la bogeria viscuda al Nou Congost, amb una invasió de pista i una festa boja a l'entrada del pavelló, els aficionats van tornar a acompa-nyar els seus ídols i van entonar la cançó de moda tant al Nou Congost com a la ciutat.

«Un dia de partit, al Congost vaig anar, només entrar a la grada, em vaig enamorar! El cor em bategava, no em preguntis per què, del Resa [Manresa] sóc supporter, sempre t'animaré!», va sonar més d'una i de dues vegades. Però la millor de totes va ser quan va entonar el càntic el britànic Ashley Hamilton, des del balcó de l'ajuntament, amb un català més proper al francès. « Mola perquè s'inventa la lletra», va dir Nacho Martín, un expert en música, amb un disc al mercat.

Els jugadors van sortir a fer els seus parlaments després d'haver estat presentats i fer una entrada triomfal a la plaça Major, on s'havia habilitat un cordó perquè passessin entre els aficionats fins arribar a la porta de l'ajuntament, on els esperaven l'alcalde, Valentí Junyent, i la resta d'autoritats. Abans de fer passar els herois, però, l'animador de la festa, Jordi Callau, va demanar un aplaudiment i un reconeixement per a la Grada Jove i la Grada d'Animació, dues penyes clau per fer pujar la temperatura del Nou Congost.

«Diego! Diego!»

Després de lloar la tasca dels aficionats i de les animadores, va arribar el torn del metge (Joan Camí), el fisioterapeuta (Marc Arnau), el preparador físic (Adrián Rubio) i el delegat (Nil Duarte), i també dels dos ajudants de Diego Ocampo, Marc Estany i Xavi Pujol. I el tècnic gallec va ser un dels més ovacionats. Els aficionats que eren al centre neuràlgic de Manresa van reproduir el crit que sona al Nou Congost quan apareix l'entrenador: «Diego! Diego!».

Entre els integrants de la plantilla només una absència: Álvaro Muñoz, que avui es casa. No va faltar el júnior David Òrrit ni els vinculats Dani García, Nil Brià i Álex Mazaira. I darrere seu, un per un, van ser aclamats els jugadors del primer equip: Jokubas Gintvainis, Guillem Jou, Noah Allen, Jordan Sakho, Ashley Hamilton, Nacho Martín, Gabriel Lundberg i els capitans, Lluís Costa i Jordi Trias, que portaven un bitllet d'avió gegant amb destí a l'ACB.

Precisament aquest va ser el càntic que es va sentir quan tots els jugadors es van reunir sota la porxada de l'ajuntament: «ACB! ACB!». I un cop els protagonistes van ser al balcó, i després d'una breu introducció de l'alcalde, un nou càntic: «President! President!».

El president pren la paraula

Josep Sàez, màxim mandatari del club, va prendre la paraula per destacar que «la plaça s'ha tenyit de vermell com el Nou Congost». I va recordar que, «amb treball i amor, hem tornat a l'ACB. Felicitats i gràcies pel suport». El president va prometre que «tornarem a treballar i ho tornarem a fer millor», i va advertir que «cada partit de l'any que ve serà una final. Força Resa!».

L'entrenador de l'equip, que continuarà a la banqueta del Nou Congost la temporada que ve, també va fer una promesa: «Voldria parlar català, aquest és el meu compromís per a l'any que ve». Ocampo va destacar «el compromís de l'equip» i va explicar que «aquest esforç és Manresa i la comarca. Això és un títol per a nosaltres i per a vosaltres, però l'ascens és per a vosaltres».

Un cop van acabar els parlaments més institucionals, els jugadors es van començar a llançar de cap al micròfon, alguns més valents i d'altres més tímids. Hamilton va ser el primer i el gran animador de la festa. La seva interpretació de l'«un dia de partit» va sorprendre els seus companys, que s'anaven mirant per veure qui seria el valent següent a arengar les masses. Els dos següents, els capitans.

Lluís Costa va admetre que tenia «una espina clavada» i que, per sort, «ja he pogut dormir els dos o tres últims dies». I Jordi Trias, aclamat com a «MVP! MVP!», va lloar la feina de l'afició: «Sempre us supereu. Som una família de cinc mil i això no té preu. Estic enamorat de vosaltres, una afició d'Eurolliga».

Nacho Martín va ser molt breu i es va fer pregar una mica per sortir al balcó. «Aquest ascens és per a vosaltres, sou increïbles», va dir l'ala-pivot val·lisoletà, que va passar el micròfon a un Jordan Sakho que, per no tenir vergonya, es va imaginar «que tots esteu despullats». Després, el pivot congolès va fer de mestre de cerimònies per fer sortir Noah Allen al balcó. I quan els aficionats van començar a corejar «Noah! Noah», ell va fer una correció. «Heu de dir 'Gringo! Gringo!'».

Bons intents de parlar català

Gabriel Lundberg, sempre seriós, va guardar molt les formes: «Com esteu? Bé?», va dir en català abans de donar les gràcies «a la gent del club i a la ciutat». I va acabar amb un «sense vosaltres no hi ha ACB».

També es va atrevir a parlar en català el vergonyós Gintvainis. «Bona tarda! Merci a tots! Avui és una festa», va dir el lituà, que portava el discurs ben après de casa. Però el més català de tots va ser el llagosterenc Guillem Jou, que va saludar emulant el grup de música Sopa de Cabra: «Bona nit, malparits!».

I després dels discursos dels joves va ser el moment dels focs artificials, que van omplir la plaça Major de color (tot i la llum de dia). I també es va encendre alguna bengala abans d'acomiadar els jugadors amb una cançó que, com diu el tòpic, ningú no es pot treure del cap: «Un dia de partit, al Congost vaig anar, només entrar a la grada, em vaig enamorar! El cor em bategava, no em preguntis per què, del Resa [Manresa] sóc supporter, sempre t'animaré!».