Els seus van ser els noms més il·lusionadors de l'estiu per al Baxi Manresa, juntament amb el de l'entrenador, Joan Peñarroya. Els aficionats van començar a pensar en gran quan van saber que el club els fitxava i, malgrat els problemes físics que un d'ells va tenir els primers mesos de competició, no han decebut.

Justin Doellman, Alex Renfroe i Ryan Toolson eren una aposta segura i ho estan demostrant. La seva qualitat i experiència és el factor diferencial en molts dels finals complicats que ha tingut el Baxi en aquest principi de temporada i que, en la majoria dels casos, s'han resolt a favor dels bagencs. Ells ho saben. Assumeixen la responsabilitat de ser les claus que obren la porta cap a un possible èxit, tot i que, des de la talaia on es troben situats, després de tants anys de carrera, saben que tot pot canviar en poc temps, fugen de qualsevol eufòria i donen valor a la tasca de la resta dels integrants de l'equip.

Darrere seu, a més, s'amaguen tres personalitats amb caràcters diferents, però molt familiars. Tots tres posen el seu entorn davant de tot. Possiblement per això han preferit la tranquil·litat de Manresa al brogit de ciutats com Istanbul, on tots tres han estat i que ara sembla que detestin i que recordin com un moment complicat per a ells i les seves famílies.

No és dia de partit

Segurament per aquesta estimació per la vida familiar, tots tres agraeixen el cap de setmana lliure del qual han disposat a causa de les finestres FIBA. Ens trobem Doellman a mig passeig de Pere III mentre tant ell com nosaltres ens dirigim al lloc on farem les fotos i les entrevistes, a Sant Domènec i a Cal Manel. Ens explica que «és el primer cop a la meva carrera que he tingut un cap de setmana lliure per un motiu així. És una sensació estranya, però la meva família i jo ho hem aprofitat per anar a passar dos dies a València».

Doellman recorda que la seva filla gran, l'Amaya Grace, és manresana. Va néixer al Bages en la seva anterior etapa al club, el març del 2012. La Meredith, la seva dona, és de Columbus, a l'estat d'Ohio, com ell, que és de Cincinnati, i ara tenen una família més gran després que el Brayden nasqués durant la seva etapa a València. L'ala pivot explica que «és bo viure a una ciutat com Manresa, molt orientada a la família. Aquí tot és a prop i això ens ajuda molt». Recorda que «he estat a molts equips de la lliga espanyola [Alacant, Manresa, València i Barça] abans de marxar l'any passat a Turquia i Montenegro. La situació a Istanbul, tot i que hi vam estar poc, era complicada i desitjàvem tornar a un lloc com aquest».

Quan arribem a la plaça Sant Domènec veiem aparèixer Ryan Toolson acompanyat de la Jess, la seva dona. Viuen al centre i expliquen que ja han posat tot el guarniment de Nadal, sens dubte imbuïts per l'esperit infantil del seu fill gran, l'Asher, de set anys, i les bessones Remi i Marlo, de quatre. Precisament el primer, juntament amb els dos fills de Doellman, juguen a les categories inferiors del club, fet que demostra l'adaptació de les famílies a la ciutat.

En patinet per Manresa

Toolson és natural de l'estat d'Arizona i parla un castellà perfecte. El motiu és els dos anys de missió, com acostumen a fer els mormons com ell. En el seu cas, els va passar a Guatemala. A la lliga n'hi ha hagut altres casos, com Jaycee Carroll, l'actual jugador del Reial Madrid, el seu excompany al Gran Canària Spencer Nelson i el seu oncle, Andy Toolson, que va jugar al Joventut i a l'Andorra, entre altres equips. Ryan explica que «la meva vida se centra en la família. Em llevo al matí, preparo els nens i els porto a l'Escola Joviat, molt a prop de casa. Hi torno, esmorzo i vaig a entrenar-me. Tot el dia gira al seu voltant, encara que el meu ritme de feina provoca que no pugui estar tant per ells com voldria. Intento ajudar la meva dona tant com puc». L'aturada pels compromisos internacionals «ha estat bona perquè et dona temps per descansar i per treballar el cos».

Els Toolson desitjaven gairebé amb desesperació tornar a viure a l'Estat espanyol després de les seves grans experiències a Las Palmas i Màlaga. Després, Ryan va jugar a Turquia. «A Istanbul hi ha 25 milions de persones i a Sant Petersburg, set. A Manresa només hi viuen 70.000 persones. Aquí l'estil de vida és més relaxat». Com a mostra explica que «tots ens movem per la ciutat en patinet. Anem a tot arreu en aquest mitjà. A Turquia o a Rússia no podria ser».

Un autèntic rodamon

L'últim d'arribar a la cita, amb la caputxa de la dessuadora del Baxi Manresa posada, és Alex Renfroe. El base és l'únic dels tres que no té sempre la família aquí. Amb la seva dona, la Brandi, tenen dos fills molt petits, de tres i un any, respectivament, l'Olivia i l'Alex júnior, que segurament tindrien dificultats per seguir el ritme professional del seu pare. Des del mes de maig, Renfroe ha jugat a quatre països, Turquia, Itàlia, Puerto Rico i ara al Manresa. S'afegeixen als equips de Letònia, Croàcia, Alemanya i Rússia als quals ha militat durant la seva carrera. Per això, segurament, aprofita el temps tant com pot. «L'aturada per a nosaltres és bona perquè podem passar temps amb la família. La meva, sovint és lluny i , per això, quan són aquí, faig el que volen». Explica que «com que els meus fills encara no van a l'escola, a casa tot el dia és festa. De vegades tenim un sol entrenament i va bé perquè puc estar-m'hi molt, malgrat que també et prenen molta energia».

Renfroe fa un reconeixement cap als seus éssers estimats ja que «per a nosaltres, els jugadors, canviar d'equip o de país no és tan complicat. Jugues a bàsquet i el bàsquet és igual a tot arreu: entrenaments i partits. Per a ells, tot és més complicat i ser a un lloc com Manresa ho fa tot més fàcil».On es troben millor?

Per això, perquè entre tots tres totalitzen 31 equips diferents en les seves carreres, la pregunta pot ser òbvia. «D'on sou? D'on us sentiu, realment». Tots tres són americans, però tant Doellman com Toolson se senten propers a Espanya. Per al primer, «ens agrada la manera de viure i la cultura d'aquí. La meva dona i els fills parlen castellà, encara que jo no [riu obertament]». Toolson recorda que «quan vam deixar Màlaga vam anar a la congelada Sant Petersburg i a l'estressant Turquia. Volia tornar aquí perquè parlo la llengua i la meva dona l'estudia ara».

En canvi, Renfroe admet que «esportivament, sempre és bo tornar a l'ACB, però per a mi va ser millor viure a Alemanya. L'estil de vida d'allà s'adapta molt a les famílies i també al que tenim als Estats Units». De fet, Renfroe va estar tres anys al país centreeuropeu, en les seves etapes a Bamberg, una ciutat de les dimensions de Manresa, Berlín i Munic.

Mentalitat guanyadora

Una de les declaracions més sorprenents que es van escoltar aquest estiu va ser la de Ryan Toolson el dia que el Baxi Manresa feia la presentació oficial. Va dir que l'equip podia aspirar «a jugar els play-off». L'escorta ho recorda i explica que «no crec que això signifiqui un canvi de mentalitat sinó de mirar partit a partit. No pots pensar en tota la temporada, que és molt llarga, sinó en intentar guanyar el proper duel. Has de ser competitiu sempre».

Segons el seu punt de vista, «entenc que els darrers tres o quatre anys l'equip hagi tingut problemes, però no és un bon objectiu per al club limitar-se a ser a la màxima categoria. Els que hem vingut d'equips possiblement superiors podem aportar il·lusió i també esperança als més joves. És cert que em deien boig quan a l'estiu pensava que podíem anar a la Copa o als play-off. Deien que el Manresa no ho aconseguiria mai, però tant me fa. Hem de lluitar per objectius grans. No és de bojos pensar que podem ser a la Copa».

Renfroe també «preveia que si hi havia una bona combinació d'experiència i joventut, les coses podien anar bé. Fins ara, això ha passat, però la temporada és llarga. Ho hem fet millor del que es pensaven alguns, però en tres caps de setmana això pot canviar, tant a bo, com a dolent».

L'únic dels tres amb experiència prèvia al Congost, Doellman, compara la situació actual amb la que hi havia la temporada 2011-12, quan ell va ser aquí. «És cert que s'ha renovat la il·lusió tornant de la LEB Or. Espero que puguem seguir la mateixa línia, malgrat que els dos equips, el del 2012 i el d'ara, són molt similars».

L'ascendència sobre els joves

Una de les funcions dels tres veterans nord-americans és acoblar-se bé amb els joves i més inexperimentats jugadors del club que ja hi eren, com Lundberg, Gintvainis, Jou o Sakho. Toolson es mostra «particularment feliç. El més normal és que si nosaltres tres juguem bé, l'equip pugui guanyar. Però quan no ho fem, ells són a darrere. L'altre dia, contra el Breogán, per exemple, jo no vaig jugar bé. En aquell moment, l'Iffe [Lundberg] va fer un pas endavant. Gairebé alhora, el Jakis [Gintvainis] va fer un parell de 2+1. Ens complementem els uns amb els altres. No podem posar tota la responsabilitat a les seves espatlles, però fan una gran feina i és una de les claus de l'equip».

Nou projecte

Potser perquè les coses, per ara, van bé, molta gent es pregunta si tots tres podrien seguir en el futur o tornaran a marxar. Doellman opina que «hem començat a construir una cosa especial, aquí a Manresa. Tothom ha de fer bé la seva feina i ja veurem què passa a final de temporada, ja que el negoci és el negoci. Estaria bé seguir aquí i ajudar a fer créixer l'equip, treballar en la bona direcció». Per això, de cara als aficionats, «el meu missatge és que els volem veure el proper partit a casa. Potser entrarem a la Copa, però falta molt per saber-ho i el que compta, ara, és el proper partit».

En aquest sentit, Toolson recorda la força del Congost. «Quan vaig arribar a Espanya, al Gran Canària, tots els jugadors em deien que encara que el Manresa fos a la cua i nosaltres estiguéssim a dalt, hi podíem perdre. També que els aficionats eren molt apassionats, que cridaven tota l'estona, en un pavelló tancat i amb un gran ambient de bàsquet. No ha canviat».

Renfroe també té bones paraules per als seguidors, amb els quals el darrer dia ha protagonitzat un concurs de mems per Twitter. «M'he divertit fent-ho i per això he pensat que no podíem donar un sol premi, i he cedit camisetes que tenia a casa perquè els guanyadors se les enduguessin».I després, què?

Doellman i Toolson tenen 33 anys i Renfroe, 32. Són edats en què ja es pot pensar en quan deixaran les pistes. No saben encara què faran, però cap dels tres no vol fer d'entrenador. El més clar és Renfroe. «Quan plegui vull ser a casa, a la meva ciutat natal, parar de voltar, veure els nens corrent a la meva vora, amb la meva dona i recollir els fruits de la feina de tants anys».

Doellman explica que «he passat molts anys viatjant i voldré rebaixar el ritme de vida, fer el que vulgui la família. En aquesta car-rera perdem deu o dotze anys lluny dels amics i de la família. Voldré passar a casa vacances, Accions de Gràcies i Nadal. Potser d'aquí a dos anys canviaré d'idea, però ara ho veig així».

També és clar Toolson. «Quan acabi no vull tenir res a veure amb el bàsquet. Quan era més jove adorava el joc, i ara també m'ho passo bé, però amb la família, els nens i l'estrès dels darrers deu anys, em prenc el bàsquet com una feina i prou. Quan era solter, a l'institut o a la universitat, tot se centrava en el bàsquet. Això ja no passarà més».

De moment, tots tres gaudeixen de l'experiència manresana amb tranquil·litat i una bona relació que es nota entre ells i de la qual el Baxi surt beneficiat.