Rafa Martínez, l'escorta bagenc nascut a Santpedor l'any 1982, ha

estat a Manresa per presentar la dotzena edició del campus que porta el seu nom i que es tornarà a celebrar, a Artés, aquest proper estiu, des del 30 de juny. El capità del València Basket, a preguntes d'aquest diari, va respondre sobre com està sent la seva temporada al club de la Fonteta i sobre el seu futur professional. Rafa Martínez, que va iniciar aquest curs amb una lesió al genoll, té intenció de jugar almenys una temporada més i no descarta que sigui en el Bàsquet Manresa, el club en el qual va debutar a la lliga ACB. A València, on el 2017 va ser campió de lliga, aquesta temporada ha guanyat la seva tercera Eurocup, però cada cop hi té un paper més secundari.

El campus Rafa Martínez creix i té gairebé plenes les places. Content per la resposta de tants nois i noies entre els 6 i els16 anys?

Sí, és un èxit que, per sort, no ens ha faltat mai. Fins i tot en aquells moments de més crisi econòmica hem tingut molta gent. Per part meva he d'agrair a Martín Momotiuk i a totes les persones que fan possible que tiri endavant el campus per la seva gran dedicació. Jo hi seré present el màxim possible en els dies que es farà, m'omple molt.

La seva temporada a les files del València, l'onzena, ha estat estranya. Bona quant a resultats d'equip, però discreta al capítol personal. Què ha passat?

Ha estat un any molt bo quant a grup, equip, tot i que no vam començar gaire bé. Al principi hi va haver força dubtes, en els tres primers mesos de competició, però després vam saber reconduir la situació i, després de ser campió de l'Eurocup, l'equip ara està amb confiança, i dinàmica ascendent. En l'àmbit individual ha estat un any complicat, marcat per la lesió de cartílag en el genoll dret. No vaig entrar a l'equip fins a final de novembre i he tingut pocs minuts, és veritat. Mai no m'havia passat una situació similar, però s'ha d'acceptar i ajudar l'equip al màxim quan toqui.

Especialment emotiva va ser la seva reacció quan va quedar fora de la convocatòria del partit a la Fonteta de la final contra l'Alba Berlín, va plorar durant la presentació i després va recollir la copa com a capità...

La situació va ser complexa per a mi. Ser el capità i trobar-te fora de l'equip en una final europea, a casa, en un partit tan important, no m'havia passat mai, i no és fàcil d'assimilar.

Quan li va dir l'entrenador, Jaume Ponsarnau, el mateix dia?

Sí, al matí. Ell volia recuperar Guillem Vives, que estava jugant molt bé en aquell moment. Jo m'ho ensumava.

Suposo que devia ser un moment dur per a tots dos, perquè amb Ponsarnau ha compartit força anys...

Sempre és dur, tot i que ja dic que l'experiència em deia que em podia quedar fora. Va ser complicat, és possible que aquest sigui el meu últim any com a jugador al València.

S'ha ressentit la relació amb Ponsarnau ? Vostè entén que va actuar de forma professional?

Sí, entenc que tenia al davant l'oportunitat de la seva vida i suposo que ell va prendre les decisions que va creure millors per guanyar la final. Però la relació amb ell és bona, sempre he donat més valor al tracte personal, i jo li desitjo el millor i suposo que ell a mi també.

Com està físicament després de la lesió al genoll?

Estic bé, tot i que el primer any, després de la lesió, sempre resulta un pèl més complicat. He estat dos o tres mesos perfecte, i ara tinc una mica més de molèsties però espero poder acabar bé. La intenció és jugar un any més.

Ara té 37 anys, la temporada que espera jugar podria ser al Bàsquet Manresa?

A aquesta edat, t'ha d'il·lusionar el que facis. I el Manresa m'il·lusiona perquè soc d'aquí, he crescut aquí i aquesta és una possibilitat. Queden els play-off i cal parlar amb el València.

El Betis, que ha pujat de LEB, és una altra opció.

No se sap què pot passar però sí és un equip que em faria gràcia, per a mi és un club especial.