El Baxi Manresa es juga demà, en quaranta minuts, o potser en algun més, tota la feina de la temporada. És cruel expressar-ho d'aquesta manera, però és així. Segurament, la valoració de la temporada de l'equip de Joan Peñarroya no hauria de dependre de si entra o no al play-off. Hi ha moltes circumstàncies que segurament pesen més en la balança per analitzar una temporada excel·lent, malgrat la gran quantitat de problemes. Però trencar la ratxa de 21 anys sense ser entre els vuit millors seria important de cara al futur i per això fa falta una victòria a Saragossa o una carambola.

Si ens fixem en les cinc últimes jornades de la lliga regular en què el Bàsquet Manresa s'hi ha jugat alguna cosa veurem que hi ha hagut grans drames i grans alegries. Una derrota demà no es podria comparar amb els descensos de Gijón o Menorca, però seria una desil·lusió, de la mateixa manera que la victòria significaria una alegria semblant a les de les salvacions de Madrid o Vitòria. El fet cert és que la tendència és positiva, ja que les dues últimes vegades en què ha arribat una situació límit, el Manresa ha fet realitat el seu objectiu.

Dos drames i una desil·lusió

Abans d'aquestes dues últimes cites, el Manresa havia patit molt en les jornades decisives. Un dilluns, el 24 d'abril del 2000, el TDK, que 22 mesos abans celebrava el títol de lliga, baixava a la LEB. Va ser després d'un partit a cara o creu contra el Cabitel Gijón, que també es jugava la permanència. Molts aficionats bagencs van fer el llarg trajecte fins a la ciutat asturiana i van viure una derrota marcada i recordada per un tir lliure errat pel base Jordi Millera que, si hagués anotat, hauria estat la salvació. Només va forçar una pròrroga que va conduir a la derrota.

Cinc anys més tard es van viure les mateixes imatges. L'aleshores Ricoh, que havia fet una gran segona volta, remuntant una situació complicada, amb Óscar Quintana a la banqueta, va perdre l'ocasió de salvar-se a casa amb el Fuenlabrada i se la va haver de jugar a Menorca en una situació idèntica a la de Gijón. Aquest cop, qui va tenir la darrera pilota va ser Rafa Martínez, però no va poder anotar i es va consumar el descens. Un any després, l'equip tornaria a l'ACB.

La tercera decepció, més matisada, va venir el 2009. L'equip de Jaume Ponsarnau hauria pogut entrar al play-off en cas de victòria contra el Reial Madrid en l'última jornada, al Congost. Tot i un gran darrer quart i 30 punts de Guille Rubio, els blancs van acabar vencent per 81-84, amb 19 punts de Felipe Reyes, i el Manresa cedia la plaça al Bilbao.

Alegries inesperades

Sembla que el color de la sort ha canviat, però, en els darrers temps. Fa just quatre anys, coincidint amb les eleccions municipals, com passa demà, La Bruixa d'Or se salvava guanyant per 80-90 a la pista del flamant campió d'Europa, el Reial Madrid. El conjunt de Pedro Martínez es va beneficiar de la derrota del seu rival, el Gipuzkoa, justament a Saragossa, per aconseguir una permanència que posteriorment haurien ratificat els despatxos.

L'any següent, repetició de la jugada, aquest cop a Vitòria, la ciutat del nou tècnic, Ibon Navarro. Aquest cop, la salvació va arribar després de perdre, de manera lògica, a la pista del Baskonia per un ajustat 83-80. De manera sorprenent, però, un descendit Gipuzkoa vencia l'Estudiantes, que tampoc no consumaria el descens, per 78-73. Potser demà arriba l'empat a tres en finals igualats.