És gairebé impossible després d'un partit com el que va jugar el Baxi ahir fer-ne una anàlisi tàctica. Només cal mirar l'estadística, fer-ne una fotografia i guardar-la per tal que, d'aquí a uns anys, els aficionats diguin: «Recordes el dia que el Manresa va anotar 121 punts, va encistellar 19 triples de 31 intents i va repartir més de quaranta assistències a fora de casa, i a més, en un partit europeu?».

Suposo que Pedro Martínez no deu estar gaire content de les prestacions defensives d'ahir del seu equip. No és bo que t'anotin 102 punts, tot i que quan et trobes un rival com el Torun d'ahir, és molt fàcil que et contagiïs de la seva manera de jugar, embogida, sense defensa i plena de transicions amunt i avall.

Dins d'aquest context, la diferència rau en si anotes els tirs des de fora o no. Podria haver passat que el Manresa no hagués estat tan encertat des de la línia de tres punts com ho ha estat. No és gens normal que faci aquests percentatges. Si hagués succeït això, hauria tingut més problemes per guanyar contra un rival que juga a això.

Per a l'espectador, el partit és un regal. És molt millor veure'n un així que no pas un altre que acabi 52-43, i que el Baxi finalitzi amb 155 de valoració, amb tants jugadors per damunt dels deu punts anotats. Però també convé reposar, alegrar-se que no hi hagi hagut cap lesionat i centrar-se de nou en els partits de lliga, que no seran així.