20 de setembre de 2020
20.09.2020
Regió7
ENTREVISTA

Guillem Jou: «Segur que tenir un capità de casa ajuda el planter»

El jugador de Llagostera assumeix els galons que li atorga la confiança del tècnic amb la voluntat de seguir explotant noves virtuts en el seu joc

19.09.2020 | 18:02
Guillem Jou

El primer capità del Baxi Manresa d'enguany és un dels més joves de la plantilla. Guillem Jou (Llagostera, 1997) ha recorregut un camí de set anys des que va arribar al Bages i ha donat fe que, amb esforç, s'aconsegueixen metes importants.

Com prova això de ser capità d'un equip d'ACB als 23 anys?

És un fet en què no penses mai. Començo la meva vuitena temporada aquí i si m'ho haguessin dit quan vaig arribar no m'ho hauria cregut. N'estic molt content i orgullós, sobretot per poder ajudar els companys.

Imposa ser-ho amb un equip amb veterans com Eulis Báez o Rafa Martínez, sobretot aquest segon, que va començar aquí?

Vulguis o no vulguis, una mica, perquè tenen experiència, però els demano consell per qualsevol cosa i m'ajudaran a gestionar-ho.

És una capitania col·legiada, per tant?

Sí. Va ser el Pedro [Martínez] qui em va triar com a capità perquè valora el jugador que fa més anys que és al club i era jo. Però l'Eulis sempre em dona un cop de mà, em diu que hauria de proposar algun tema, o el que sigui. Demano consell quan en necessito i ells encantats d'ajudar-me.

Li ho va comentar abans, l'entrenador, que seria vostè?

Sí, m'ho va dir un parell de dies abans. Va argumentar que ja havia estat segon l'any passat amb el Pere [Tomàs], però aquest any ell no hi és i em tocava a mi.

Què n'ha après, de capitans anteriors com el mateix Pere Tomàs o Álvaro Muñoz, a l'hora d'assumir aquest rol?

Sobretot a fer més fàcil l'arribada als nous jugadors o a comunicar-los temes tàctics que potser tinc més interioritzats, ja que és el segon any que jugo amb el Pedro de tècnic. A més, ja m'entrenava amb els grans en l'anterior etapa d'ell aquí. Després, els intento ajudar en temes de fora de la pista, com informació sobre la lliga, sobre el club... que sàpiguen que hi soc per ajudar-los.

I li han plantejat gaires dubtes, de moment?

No, no gaires. Tot està bastant clar, només algun concepte de joc. Fora de la pista, per sort, no hem tingut gaires problemes.

Que sigui capità un jugador del planter del club és un estímul per als joves jugadors que pugen?

Segur que ajuda el planter veure que algú que ha fet tots els passos des de sota hi ha arribat. Sobretot per a jugadors com Marc Peñarroya, Pau Treviño o Toni Naspler, que s'entrenen amb nosaltres i poden notar que l'objectiu d'arribar al primer equip és viable. Feia anys que no sortia ningú del planter i és bo, tant per a ells com per a mi, que els pugui servir de referent.

Just abans de començar la lliga, què n'opina, de l'equip d'aquesta temporada?

Hem fet una bona pretemporada. Ens hem entrenat bé i crec que hem jugat bé els amistosos, tenint en compte que ens coneixíem poc. Arribem en un bon moment a l'inici de la lliga, però caldrà veure com va tot quan comenci la competició. No sé si estem millor o pitjor que en temporades anteriors. Els últims anys hem tingut moltes lesions i això perjudica l'equip.

El més important de les set setmanes de feina fins ara ha estat no haver tingut contratemps físics importants?

Toquem fusta! [riu]. Sí, vulguis o no vulguis, tenir dotze jugadors a punt, poder-nos entrenar cada dia amb un bon ritme i un bon nivell, ho fa tot més fàcil, tant per assumir conceptes com per entendre's amb els companys. Hauria de ser sempre així i és un avantatge per crear química de grup.

La majoria d'estrangers que han arribat ja tenien experiència a Europa, en altres lligues. Aquest fet facilita les coses, més que quan venen directament dels Estats Units?

El període d'adaptació ha de ser igual, perquè la lliga ACB és de les més fortes d'Europa. L'alema-nya, que és d'on han vingut uns quants, ho és, però s'hi juga un bàsquet diferent. A més, sabent que el Pedro valora molt els detalls, durant les primeres setmanes has d'estar molt atent. Ajuda que hagin jugat a Europa i no que vinguin directament dels Estats Units ja que els conceptes de joc dels que arriben de la lliga universitària són diferents. Allà es juga més u contra u i haver estat a Europa et permet entendre els àrbitres i les normes d'aquí.

El primer partit és a la pista de l'Estudiantes, el mateix rival que fa dos anys. Vostè és l'únic jugador que queda d'aquella convocatòria, tot i que no hi va actuar. La dada fa pensar en la rapidesa amb què evoluciona el bàsquet?

Ja sabem com és el bàsquet professional. És una pena que hi hagi tan poca continuïtat, tot i que amb alguns pressupostos és difícil. Estic content de seguir i tant de bo repetim resultat, amb un bàsquet a l'últim segon, i guanyem el primer partit de la temporada.

D'aquell Guillem Jou que no va jugar ni un minut llavors a l'actual, que és el capità, quina evolució hi ha hagut?

He crescut dos anys i el fet d'haver estat aquest temps al primer equip fa que vagis agafant més importància, en els entrenaments i els partits. Com més minuts tens més fàcil t'és continuar-ne tenint i vas madurant de mica en mica. Cada jugador té el seu ritme i jo tinc el meu. Tinc la sort que els entrenadors m'han donat confiança i minuts. Estic content de la meva evolució. Tant de bo aquest any vagi tot millor que en d'altres.

En l'any d'ACB amb Joan Peñarroya potser era més especialista defensiu i l'any passat es va notar un canvi i es va deixar anar més en atac. Vostè nota aquesta millora en la riquesa del seu joc?

Tenir continuïtat és el que et fa agafar confiança per provar coses noves. És com una roda. Si notes que tens més minuts, acumules més confiança en tu mateix per anar creixent. Si l'entrenador també te'n dona, tot és més fàcil. Vas fent passets i es tracta de continuar treballant per arribar al màxim nivell possible.

Després d'haver disputat ja cinc partits sense públic, com es viuen, des de dins, amb totes les diferències que suposa?

Si ho fas de visitant és millor [riu]. Al final juguem per la gent. Poden seguir-nos per la televisió però no és el mateix que ser al pavelló. Quan ho fas al Nou Congost, amb l'ambient d'aquests anys, des del final de LEB Or, et motiva molt. Però quan vas a fora, que hi hagi ambient contra teu també t'esperona i et fa donar un plus. T'hi has d'anar acostumant. Encara donem gràcies que puguem jugar i que la gent ens pugui veure per televisió i desconnectar dels maldecaps diaris o gaudir per uns moments del bàsquet.

Hi ha algun element positiu, de jugar sense tant soroll, per entendre les instruccions, per exemple?

Al Nou Congost de vegades costava, de sentir les jugades, amb tant ambient, però tampoc no era excessiu. Suposo que si vas a un pavelló grec amb 12.000 persones sí que pot molestar. No hi trobo cap avantatge clar, a jugar sense ningú a la graderia.

És optimista sobre que la gent pugui tornar aviat als pavellons?

No sé si optimista, o que tinc ganes que puguin entrar. Tant de bo d'aquí a poc pugui venir un tant per cent de públic als camps i tot s'apropi més a la normalitat d'abans. Però està clar que fins que no es trobi una vacuna o una solució ferma al coronavirus, res no serà igual.

El dia a dia de jugadors professionals com vostè ha canviat, amb tants protocols i proteccions per no contagiar-se?

Intento anar molt més amb compte, sobretot el dia que tinc lliure, que potser ho aprofitava més per anar a Llagostera a veure els amics. De tant en tant necessites desconnectar i trobar la teva gent. Potser abans t'hi abraçaves i ara intentes mantenir la distància. En el dia a dia tampoc no feia res d'excepcional, anar del pavelló a casa, a comprar, a baixar pel centre a passejar, i ho segueixo fent. Si has d'agafar el virus, el pots agafar de tantes maneres possibles que no és qüestió de quedar-te amargat a casa. Cal fer el màxim de vida normal possible, per tenir el cap net, però mirant més que abans. I segurament ara vaig més amb compte que el maig o el juny.

El Girona ha pujat a la LEB Or, ja a un pas de l'ACB. Li faria gràcia jugar contra ells a la màxima categoria?

Sempre he dit que jugar a Fontajau seria especial, perquè de petit sempre anava a veure l'Akasvayu i el Casademont. Tant de bo es tornés a disputar un Manresa-Girona com anys enrere. Seria bo, que hi hagués quatre equips catalans a l'ACB novament.

Està creixent molt l'afició a la seva terra, o no ha deixat de ser-hi mai?

Sí que és cert que va baixar quan l'Akasvayu va desaparèixer. Ara feia temps que no hi havia bàsquet masculí de nivell a Girona, però la gent s'hi està tornant a enganxar. Tenen moltes ganes de bàsquet. També hi ha l'Uni Girona femení, que tiba bastant. És una ciutat i una província on agrada el bàsquet i els esports. De mica en mica tornaran a gaudir del millor bàsquet com abans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook