El 1992, any olímpic, Woody Harrelson i Wesley Snipes van protagonitzar, fent de jugadors de bàsquet de carrer, una pel·lícula que en anglès es titulava White men can't jump. La traducció literal hauria de ser «Els blancs no saben saltar», però a l'hora de comercialitzar-la a l'Estat espanyol, algú va tenir la genial idea de rebatejar-la com Los blancos no la saben meter, un títol que, com es diria ara, té més flow.
A part de l'apunt sexual, i també racial en origen, del títol del film, al final aquest resumeix la realitat absoluta del bàsquet: qui fica més punts, acaba guanyant. Pot semblar de primer de llar d'infants, però és una part important del que li va passar ahir al Baxi a Vitòria. Que no la va ficar. O almenys en els nivells d'encert que haurien calgut per der-rotar un conjunt superior tècnicament, qualitativament i, sobretot, físicament com el vigent campió de lliga, el TD Systems Baskonia.
Els dinou punts d'avantatge del final dels quaranta minuts en poden semblar molts, i ho són vist com va anar l'enfrontament. És cert que l'estadística diu que el Baxi només va anar 42 segons al davant en l'electrònic del gegantí i desert Fernando Buesa Arena, però també ho és que dos tirs lliures de Jonathan Tabu posaven el 61-58 quan s'havien disputat 39 segons del darrer període. Els manresans tenien opcions de triomf, però havien arribat fins aquest punt pagant molts peatges.
Sense obrir el camp
El Baxi va guanyar el gener passat al a mateixa pista sense arribar a tenir un percentatge espectacular. Llavors va anotar 6 triples de 16 intents (el 37,5%), que tampoc no és una xifra extraordinària, però sí que és molt millor al paupèrrim 5 de 26 (19%), d'ahir. A més, el Baskonia tampoc no és el mateix. El conjunt d'Ivanovic va guanyar després, el juny, la Lliga de la Bombolla i no és aquell que certificava, just aquell dia, que no seria present a la Copa del Rei de Màlaga del febrer. Com va dir Pedro Martínez després de l'enfrontament d'ahir, és un conjunt que mai no et donarà un 10, però gairebé mai un 4 i que té continuïtat i homes fidels i productius per al seu tècnic com Vildoza o Polonara.
No es pot dir que el Baxi jugués malament, però sí que li va faltar posar-se al davant i manar una estona per sentir-se alliberat i no tan pressionat per no quedar despenjat del seu rival. Potser això hauria fet que els canells estiguessin més relaxats.
Eatherton, una bona notícia
Enmig del cert batibull que va ser el partit, va destacar aquest cop la fe d'un Vaulet que es fa difícil de creure que, per potencial, segueixi al Congost la temporada que ve. També la ratxa de sempre de Mason, aquest cop al tercer quart i, sobretot, un Eatherton que va maximitzar els minuts que li va donar Pedro Martínez. Aquest no el va utilitzar gaire per preservar-lo de faltes davant del físic imponent de Jekiri, Diop i, sobretot, el gegant Youssoupha Fall, però l'exjugador del Braunschweig sembla que per fi es troba en dinàmica de grup. Contra el Betis ja ho va fer bé i ara li falta una mica de continuïtat i menys personals.
També és valorable que el Baxi tornés al partit després que el Baskonia s'escapés de set punts al primer quart (21-14), de tretze en el segon (38-25) i de vuit en el tercer (61-53). El 61-58 de l'inici de l'últim quart feia pensar en un final igualat, però un conjunt d'Eurolliga com el Baskonia (que ara és diu TD Systems, amb les dues primeres lletres del TDK que li va guanyar la lliga el 1998), sempre té individualitats que et maten si tu no l'encertes. Dissabte, contra el Bilbao al Congost, una nova oportunitat, aquest cop sí, per poder-les ficar.
