Només va ser una temporada al Bàsquet Manresa, però hi va deixar un bon record. Javier Tuky Bulfoni encara juga, als 44 anys. Ho fa a la Lliga EBA, a l'Es Castell, i aquest diumenge visita la pista del CB Martorell. Dotze anys després de marxar del Bages, i tot i els mals moments que ha viscut al seu país últimament, encara recorda aquell curs i el mític partit de les quatre pròrrogues contra el Barça, del qual va ser recordat protagonista.

Sobta veure’l a Menorca i jugant. Com hi va anar a parar?

Era a Argentina, a casa, escoltant música del programa Operación Triunfo, i em va entrar nostàlgia. Vaig trucar un amic meu, Dan Comas, amb el qual havia coincidit en la meva primera etapa a Espanya a veure com anava tot. Al cap d’uns dies em va trucar ell a mi per preguntar-me si seguia jugant. Jo ho feia a la lliga rosarina, local, amb amics, i li vaig passar unes estadístiques. Va ser llavors quan entre ell i un altre excompany meu, Martín Armendáriz, dirigents de l’Es Castell, em van anar punxant per venir a jugar. Tinc una xicota, que vindrà d’aquí a poc de visita, i pares separats. No m’hi lligava res, a Argentina, i m’hi vaig embarcar.

No li feia por, anar a l’estranger, amb el coronavirus?

Tinc les meves teories, sobre aquest tema. Penso que existeix, però que ha estat un virus fabricat i que tot és una mena de màrqueting. He vist molts vídeos de fa vint anys que preveien què està passant amb noms i cognoms, com el de George Soros. No em feia por perquè soc una persona sana, m’he cuidat sempre i si tens por, atraus coses lletges.

Per jugar als 44 anys s’ha d’haver cuidat bé.

Sí, no tinc greix, corro i em cuido els ronyons, el fetge, prenc les meves llimones al matí... vull arribar a vell en bon estat.

Des del 2012, quan va deixar l’ACB, era a Argentina. Com li ha anat, en aquest temps?

M’he endut un disgust al meu país. Soc una persona correcta però moltes coses no em van agradar. Un any em vaig fer mal a l’esquena i em van deixar apartat i a parlar malament de mi pels mitjans; a un altre club em van faltar al respecte i per allà ja no vaig passar. Amb 37 anys ho vaig engegar tot i vaig anar a jugar amb els amics.

Li he llegit en una entrevista que creu que se’l valora més a Espanya que al seu país.

Aquí mai no vaig tenir problemes amb ningú i allà no em van cuidar. La societat d’allà és així.

Quan va venir d‘Argentina el primer cop, va jugar a Inca, Algesires i Lleó abans d’arribar a Manresa, el 2008. Què recorda més, del seu pas per aquí?

El club era molt bo perquè les coses s’hi fan molt bé. Teníem un equipet agradable, amb bona dinàmica i gairebé entrem als play-off. La ciutat era maca i m’hi han quedat amics. Va ser una pena no quedar-m’hi més temps.

L’oferta de l’Obradoiro va ser millor, el 2009?

Tenia dos anys de contracte a Manresa però no vaig poder seguir perquè ja havia començat la crisi i vam arribar a un acord per sortir. És una pena que el club no tingui el suport econòmic que mereix.

L’entrenador era Jaume Ponsarnau, que ara prepara el València a Eurolliga. Pensava que arribaria tan lluny?

Sí. L’anomenàvem «el mag» perquè amb equips molt justos assolia èxits increïbles. Quan tingués una oportunitat, ho faria bé. És bon tècnic i bona persona, que és el principal.

Vostè tenia bons amics al vestidor com San Miguel, Jordi Grimau, Alzamora... hi manté el contacte?

Amb el Jordi mantinc comunicació, i ara més perquè estem a la mateixa lliga, ell a Eivissa. Amb Rodrigo una mica menys i amb l’Alfons [que també juga a l’EBA, a Mataró] no tant.

També disposaven d’un joveníssim Ibaka. Se l’imaginava sent campió de l’NBA?

Serge tenia dinou anys. Cada dia feia doble torn, anava al gimnàs i d’un any a l’altre va millorar molt. A més, físicament és un animal. Sabíem que arribaria lluny.

Van estar a punt d’entrar al play-off però van perdre els quatre últims partits, el darrer amb el Madrid a casa. Llàstima, no és així?

Va ser una pena. Recordo dos d’aquells partits. El del Madrid, en què vam perdre per tres punts, però la clau va ser el de casa amb el Granada. Ells ja van venir salvats, amb un altre argentí, Nico Gianella. Van estar molt encertats i tranquils i ens van guanyar.

Però el partit de la temporada va ser el de les quatre pròrrogues guanyat al Barça per 122-117. És el que li han recordat més?

Sí, tot va ser molt boig, aquell dia. Gràcies a Déu vam guanyar perquè encara recordo els dos tirs lliures que vaig fallar, quan n’havia anotat 25 de seguits. Si perdem, m’hauria tornat boig.

Vostè va forçar al segona pròrroga amb una cistella inversemblant i va ser un dels herois, però encara recorda més els tirs lliures fallats?

Recordo les dues coses, però els tirs lliures em van fotre molt.

I un dubte. Com es travessa una pista de bàsquet en 2,8 segons per anotar?

No ho sé. Feia falta córrer ràpid. Déu em va agafar el braç per ficar-la a dins

Sent dolent, potser els de la taula també van prémer el botó una mica tard...

No ho sé, passa tot molt ràpid.

Ha seguit l’equip durant aquests anys?

Algunes temporades sí, en què guanyaven encara no sé com. Però els últims anys, amb el que m’havia passat a Argentina, vaig avorrir el bàsquet i ara no en veig. Prefereixo gaudir-ne jugant i no veure’n.

I ho fa a Es Castell, a Maó. Com és el projecte de l’equip?

Hem guanyat tres partits i hem perdut l’últim [contra l’Esparreguera], una llàstima. L’objectiu era la salvació, però podem fer més. Cal millorar i ser consistents, però vaig venir aquí per passar-ho bé. Si a més, jugues bé, el que ens regali el campionat serà benvingut. Per ara estic gaudint molt perquè estic amb amics, jugo a bàsquet, em mantinc de forma i he pogut tornar aquí.

S’ha plantejat quants anys vol seguir, a Menorca i jugant a bàsquet?

El temps ho dirà. Vaig any a any. Físicament estic bé i, si m’hi continuen volent, ja es veurà.