«La consecució de la Copa del Rei va ser la primera gran recompensa a la fidelitat del Bàsquet Manresa a una filosofia de treball . El club va optar per donar continuïtat als tècnics i als jugadors i encertava sistemàticament en la configuració de les plantilles», reflexiona Fernando Peñarrubia, delegat de l'equip durant 24 temporades consecutives.

A meitats dels noranta, el TDK Manresa era un equip en creixement que va passar de ser un conjunt que tenia com a objectiu la permanència a convertir-se en un equip «respectat i guanyador», assenyala Salva Maldonado, el tècnic que va guiar els manresans al títol a Múrcia.

En aquella època, les plantilles dels equips es conformaven amb set o vuit jugadors nacionals i «tres americans. Els equips feien una gran inversió per contractar-los i la Lliga ACB, aleshores la segona competició rere la NBA, acollia a basquetbolistes d'un talent extraordinari», rememora el tècnic barceloní.

El febrer del 1996, la defensa del TDK Manresa era la més efectiva de la Lliga ACB i el conjunt bagenc acabava de signar una ratxa història de nou victòries com a local. La bona dinàmica de l'equip, fonamentada en «la implicació dels nacionals», explicita Xavi Rodríguez, segon entrenador de l'equip campió, i en la consistència que li donaven els tres americans (Linton Townes, Harper Williams i Tellis Frank) i el veterà Joan Chichi Creus van propiciar que l´equip manresà encarés la fase final de Copa del Rei amb l'objectiu de «guanyar-la i gaudir-la», ratifica Salva Maldonado. «Sense la saviesa de Joan Creus el títols de Copa i de lliga del TDK Manresa no haguessin estat factibles», rebla l'entrenador.

L'oponent del TDK Manresa a quarts de final va ser el CB Lleó. Quan faltaven 16 minuts per al final el TDK Manresa perdia (30 a 44). «L'agressivitat defensiva del'equip en l'últim tram va propiciar la victòria», detalla Fernando Peñarrubia.

Després de superar els amfitrions a semifinals, «per imposar-se a un equip tan complet com el Barça no hi havia altra opció que fer més punts que ells», exposa Xavi Rodríguez. El triple de Joan Chichi Creus va possibilitar l'èxit i l'esclat d'eufòria de tots els manresans. Abans, «aquella defensa zonal en la qual creien els jugadors», incideix Salva Maldonado, havia minimitzat el potencial ofensiu blaugrana. Fernando Peñarrubia considera cabdal «la confiança que Salva Maldonado va transmetre a l'equip en el temps mort previ a la cistella de tres punts» del base de Ripollet. L'històric delegat va passar per la dutxa «a mans de Rafa Vega, Lisard, Jesús Lázaro i Joan Peñarroya». «Almenys em van permetre treure'm un rellotge que tenia un gran valor sentimental per a mi», rememora agraït. Després, mentre l'equip va sortir a la pista per celebrar el títol amb l'afició, en la soledat d'un vestidor on només quedaven el santvicentí i Salva Maldonado, va arribar el moment de recordar «Pep Pujolràs, qui tant es va esmerçar a Tenerife per submergir-me sota un raig d'aigua semblant».

I mentre a Manresa l'únic directiu que no va viatjar a Múrcia, Josep Cerdán, celebrava el títol amb els aficionats a la Farola, Xavier Rodríguez va assumir que «acabava de rebre el millor present que em donarien mai pel meu aniversari». La nit següent va ser «l'única que he compartit amb la reialesa» assenyala Fernando Peñarrubia, el competent guardià de l'anhelat trofeu.

La celebració pels carrers de Manresa va ser el que més va impactar als tres protagonistes. Xavier Rodríguez testimonia que «aquell dia tothom se sentia orgullós de ser manresà» i Salva Maldonado descobreix una de les claus del títol. «La cohesió dels basquetbolistes era increïble i s'hi va afegir la que va sorgir entre les parelles i les dones de jugadors i tècnics. El grup va esdevenir una família i la implicació de tots va ser determinant». Un quart de segle després, «estigui on estigui, ja sigui al Puigmal, a Càceres o a qualsevol racó del món, si algú m'atura, és un aficionat del Bàsquet Manresa», rebla el barceloní. L'esperit d'aquella Copa continua viu.