25 de febrer de 2021
25.02.2021
Regió7
25 ANYS DEL PRIMER MIRACLE DEL TDK
LA PLANTILLA

El dia que vam ser campions

Els jugadors del TDK Manresa que van guanyar la Copa del Rei just avui fa 25 anys rememoren una gesta històrica

25.02.2021 | 00:18
La plantilla celebra el títol sobre la pista del pavelló de Múrcia.

Aquell triple quan el Barça guanyava 91-92, Esteller havia baixat la bola per generar avantatge en l'1x1 amb Karnisovas, Galilea havia saltat a l'ajuda i havia deixat Creus sol a la cantonada esquerra. Aquell triple quan el veterà base va rebre la pilota i va dubtar i no va dubtar: ser o no ser, si llenço encara quedarà massa estona però sinó ... és ara o mai. Aquell triple que va volar, va besar la xarxa i va provocar un terratrèmol. 94-92, falten 9 segons i ja ningú més encistellarà, ni un tir, ni un cop de palmell. Aquell triple que va fer el TDK campió de la Copa del Rei de bàsquet, just avui fa 25 anys. «Si et pregunten com t'agradaria guanyar una final, no cal dir res, només has de mirar el vídeo d'aquell dia», conclou Lisard González.

«No et pensis, tampoc l'he vist tants cops, el veig quan cada any arriba la Copa i el posen a la tele, o fan algun reportatge del TDK, però no l'he vist tants cops com podria semblar», recorda Joan Creus d'aquell triple esdevingut icona. Enguany, el de Ripollet complirà els 65, i no per repetit és menys impactant: aquell triple, el 25 de febrer del 1996, quan tenia 39 anys.

La Copa del Rei del TDK és una fita en la història del bàsquet estatal. En els anys 80 i 90, a més dels sempiterns Barça i Madrid, la van guanyar equips com el CAI Saragossa, el Tau Vitòria, el Pamesa València, el Festina Joventut i l'Estudiantes. Però aquella va ser una gesta d'un altre rang: la victòria de la modèstia, literalment parlant. Un dels pressupostos més baixos de la categoria, superant esquadres amb molt talent i més diners.

«Érem un grup incòmode, ens tenien por, els grans ens respectaven», reviu Roger Esteller: «érem l'equip amb el que ningú no es volia trobar, teníem una bona defensa, un ritme sostingut i un base brutal. Un bloc nacional bo i dos nordamericans de qualitat contrastada». La temporada, però, no va començar tan ufanosa, amb vuit victòries i vuit derrotes. I a mig fer, un canvi d'estranger: marxa Darren Morningstar -i en aquest punt, més d'un i de dos jugadors, en conversa amb aquest diari, fan un esbufec, una rialleta- i arriba Tellis Frank. «Allò ens va fer passar a una altra dimensió», explica Jesús Lázaro. «Un jugador d'una experiència enorme, amb un tarannà molt tranquil», que «va ser un encert del Josep Salido», afegeix Roger Esteller. 


Salva Maldonado, dret durant un dels partits. Foto: Arxiu Regió7


«Tenia una qualitat immensa, sempre jugava igual, hi hagués al davant qui hi hagués», rebla Valentí Holgado, que aquella temporada entrenava al Congost i jugava amb el Valls a la lliga EBA, com el Paco Vázquez. Va veure el partit per televisió perquè a ells dos no els tocava viatjar, però l'eivissenc va volar a Múrcia perquè Singla encara no s'havia recuperat d'una lesió als lligaments del turmell i el manresà es va quedar a casa. L'endemà tenia partit amb els de l'Alt Camp i es va unir a la comitiva triomfant a l'aeroport del Prat per viure una rebuda màgica a la ciutat.

Després d'aquell inici irregular, el curs es va anar redreçant, el conjunt que entrenava Salva Maldonado va encadenar nou victòries i va arribar a Múrcia amb la confiança pels núvols. «Hi havia l'ambició dels joves i la sapiència de jugadors com Townes, Frank i Creus», apunta Joan Peñarroya, en l'actualitat entrenador del San Pablo Burgos. «I ens aveníem molt», recorda: «vam anar a Múrcia convençuts que la podíem liar, i més veient el quadre que teníem, ja que el Barça i el Madrid anaven a l'altra banda».

Aquella temporada, els blaugrana, entrenats per Aito García Reneses, es van quedar a un triple de Creus i un tap a Montero en la final de l'Eurolliga de fer el triplet. Es van haver de conformar amb la Lliga.

Un cop a Múrcia, primer va caure el Lleó per 72-58, després els locals, que havien eliminat prèviament l'Unicaja, per 81-78, i a la final contra el Barça, que s'havia desfet del Madrid a les semifinals (80-72), va ser necessària una pròrroga per obtenir el títol, primera part d'un miracle que el club manresà va culminar dos anys després amb la conquesta de la Lliga.
 

El sopar dels dijous

Rafa Vega fa divuit anys que ven saunes i equipaments de spa a hotels i cases de luxe. Ja queden molt llunyans els anys de cistelles, però la memòria és agraïda i rica en anècdotes. «Jo crec que hi va haver molts seguidors que van baixar a Múrcia per un dia o dos i es van haver de comprar calçotets i camises perquè l'equip anava guanyant i deurien necessitar una muda», explica, tot reconeixent que «jo creia que podíem superar el primer partit i lluitar les semifinals». Anar més enllà era «inimaginable», però «tot va sortir bé» i va arribar el «momentum» amb Esteller assistint i Creus encertant el triple.

«Teníem un equip molt compensat», recorda: «jo sortia i em menjava el món, donava un parell de cops a l'americà que em tocava defensar i feia cinc faltes en cinc minuts. Cadascú tenia la seva funció, i el Salva va fer molt bona feina». I els dijous, era costum el que Vega recorda com «el sopar de la tradició»: l'equip baixava a Barcelona, menjava en un restaurant, es prenia unes copes i, sobretot, feia pinya».

Segons Creus, «estàvem ben avinguts, hi havia jugadors de qualitat i no érem flor d'un dia, perquè ja portàvem tres o quatre anys fent bones classificacions». Jesús Lázaro, que actualment és el segon entrenador de l'equip femení de l'Unicaja, té molt present que «es va formar un grup sensacional, amb la junta directiva, l'staff tècnic i els jugadors. A casa no ens guanyava ningú, i si un equip es posava per davant, sempre hi havia l'afició per aixecar-nos. Recordo els del bombo, el soroll que feien, a nosaltres ens motivava i anàvem amb el ganivet entre les dents».

Comparteix aquest parer Lisard González: «hi havia un grup humà molt bo, i fèiem suar qualsevol rival. Per a mi, aquesta és la clau, perquè a partir d'aquí tot suma. Recordo que hi havia molt bon tracte personal amb tothom, a la pista i fora la pista, amb els companys, els tècnics, la directiva i l'afició». I Peñarroya hi posa la sentència: «a més, jugàvem molt bé».

Contra un Barça «molt superior», el grup va jugar la final amb ganes però conscient que «el que hauria costat més de pair hauria estat una derrota contra el Lleó o el Múrcia. Un cop al darrer partit contra el Barça ja no hi teníem res a perdre».

El nordamericà Linton Townes, un quart de segle després, explica que una de les claus d'aquell TDK va ser «la nostra determinació i concentració per guanyar el partit. Teníem confiança, i el Barcelona mai ens va aclaparar». L'aler recorda que «Lleó i Múrcia eren equips molt sòlids i jo tenia la sensació que si perdíem contra ells em quedaria molt decebut, ens vam prendre aquells partits de manera molt seriosa».

I de la final contra el Barça a Townes no se li ha oblidat el triple de Creus. «Sempre va ser un jugador molt sòlid, en el que hi podies confiar», rememora: «quan va entrar el tir decisiu, vaig estar molt feliç, però no sorprès». De fet, tal i com diu l'ex-jugador del TDK, «quan vaig fitxar pel Madrid i vaig competir contra ell, sempre va ser el mateix, inquebrantable».

Tot i el temps transcorregut des d'aleshores, Linton Townes admet que «quan vaig guanyar la Copa del Rei amb el Madrid no va ser tan especial perquè tothom esperava que vencéssim nosaltres. En canvi, amb el TDK, les possibilitats estaven en contra nostre, i per això la victòria va ser molt més dolça. Va ser un triomf que ha passat a la història».

Després del pas pel bàsquet continental, en tornar als Estats Units, «vaig pensar en fer-me entrenador, però vaig acabar decidint que volia fer alguna cosa diferent perquè volia mantenir un bon sabor de boca de la meva carrera a Europa». Townes explica que «fa vint anys que treballo en tecnologia de la informació. Curiosament, el meu cap en una empresa era de Barcelona i gaudíem molt parlant de bàsquet català».
 

Celebració i rebuda

Quan la botzina va anunciar el final del partit, es va desfermar l'eufòria i una celebració que Lázaro recorda molt llarga. «Potser vam estar dues hores a la pista celebrant-ho amb la gent de Manresa que hi havia a la grada, eren molts», comenta.

Després d'alçar la Copa, però, el protagonista d'aquell triple mític va passar una llarga estona en un passadís esperant que la fisiologia fes la seva feina per passar el control antidopatge. «Vaig trigar molt, un cop ets allà dins no en pots sortir, i anava sentint el soroll que feien a fora», rescata Creus de l'anecdotari de la final. I afirma que «abans del partit decisiu estava molt cansat, havia jugat dos duels molt intensos contra el Lleó i el Múrcia, però l'important era tenir el cap clar i vam sortir a jugar sense pressió».

En aquest sentit, Lázaro reconeix que «abans d'un partit decisiu, dormir dorms poc, l'important és descansar, és la base de la recuperació esportiva». I recorda que aquells dies va ser molt important la tasca que va fer «l'Alfons Mascaró per recuperar-nos d'un dia per l'altre. L'Alfons, el Ricard Casas, ... tinc molt bons records de tots ells».

El llegat emotiu que té Jordi Singla d'aquells dies és «agredolç» perquè estava lesionat des de feia tres mesos i no vaig poder jugar, però «a nivell d'equip, el que vam viure va ser memorable». De fet, el manresà es va asseure a la banqueta i es va canviar, sabent però que no estava encara llest després de passar pel quiròfan. Del dia abans de la final, té present que «estàs entre un post-partit i un pre-partit, i has de descansar perquè en menys de vint-i-quatre hores ja tornes al parquet».

Linton Townes recorda que l'afició «va estar animant i cantant durant tot el partit, fins i tot quan hi havia moments més tranquils. Va ser genial. I recordo l'alegria i la celebració que vam tenir després. Va ser com una celebració familiar perquè crec que érem un equip unit i pocs es pensaven que poguéssim guanyar».

En la intrahistòria del títol i la posterior celebració hi té un episodi singular Paco Vázquez, actual entrenador adjunt del Morabanc Andorra de la Lliga ACB. «No vaig tornar a Manresa», explica: «perquè vaig anar directament a Fuenlabrada per incorporar-me a la convocatòria de la selecció sub-22 que entrenava Lolo Sainz. A l'estiu vam quedar segons a l'Europeu després de perdre la final contra la Lituània de Jasikevicius». Per aquest motiu, «em vaig sentir trist i content a l'hora», però a la concentració «tothom em felicitava». Després d'aquella curiosa jugada del destí, l'avenir li tenia reservat un paper ben diferent a Vázquez: «dos anys després, em vaig treure l'espina».

En la retina dels jugadors i els tècnics d'aquell TDK campió de la Copa hi perviu l'arribada a la ciutat i la rebuda multitudinària. «No ens ho esperàvem gens», reviu Singla. «Sabíem que hi podia haver gent a la plaça Major, però és que tot el recorregut des del pavelló estava ple de gent, pujàvem per la Muralla i estava ple de gom a gom, era al·lucinant», explica el qui dos anys després seria el capità en la conquesta de la Lliga ACB.



Moment de la celebració a Manresa. FOTO: Susanna Sáez


Rafa Vega, per la seva part, fa servir l'adjectiu «apoteòsic» i té molt viu el «passadís que ens van fer a la plaça perquè hi anéssim desfilant tots nosaltres». A més, recorda que «anàvem amb uns jeeps descapotables, dos jugadors en cadascun dels cotxes, i jo vaig tenir la sort d'anar amb el Creus, hi havia molt ambient».

L'itinerari rodat fins a la plaça també va servir a Valentí Holgado per tenir el seu moment de glòria d'aquella Copa que havia viscut des de la distància. «Ja comptàvem que a la plaça hi hauria molta gent, però veure que els carrers estaven plens, amb la gent aplaudint quan passàvem, ens va sorprendre molt. I vaig passar molt fred!», apunta el manresà, fidel al tòpic de les temperatures hivernals de la capital bagenca. 

Un èxit gairebé irrepetible

La Copa del Rei és terreny propici per a les sorpreses. «Nosaltres vam obrir la porta a altres equips i la competició va agafar la fama de ser propícia a les sorpreses», indica Joan Peñarroya, que com a capità va alçar la Copa. «Jugàvem a Múrcia, però a la final era com si estéssim a casa, i tot el que va passar en les 48 hores posteriors va ser espectacular», afirma.

L'esport ha canviat molt i, encara que en un torneig curt hi ha més possibilitats per als modestos, el triomf del TDK a la Copa del 96 és avui gairebé impensable. «Hi ha un abisme entre els grans i la resta», apunta Esteller.

Els jugadors que aquí expressen els seus records asseguren que encara troben gent que els recorda aquella fita del 96. «Aquell dia, només els molts culers no anaven amb nosaltres», assegura Peñarroya: «bé, de fet, crec que fins i tot ells hi anaven».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook