25 de febrer de 2021
25.02.2021
Regió7
25 ANYS DEL PRIMER MIRACLE DEL TDK
L'AFICIÓ

«Va ser un triomf de Manresa, i per això va ser tan destacat»

Recorden més la celebració que no pas el partit: la victòria a la Copa va ser tan impactant per a una afició mancada de títols que «no es pot explicar»

25.02.2021 | 08:20
Els aficionats manresans estaven situats a dalt de tot de la grada, però es van fer sentir

Tot i que, d'entrada, no havien previst anar a Múrcia, tots dos van assistir a la final de la Copa del 1996 contra el Barça. Tant Josep Sorinas,
del Racó Sonat, com Maurici Franch, dels Fora Dubtes, poden dir «jo vaig ser-hi» en el que es va convertir en el primer títol del TDK
Manresa. Franch, que va ser soci durant 40 anys, des que en tenia 9, encara ara s'emociona en recordar tota la gent que va sortir al carrer a
Manresa per celebrar la victòria: «d'on va sortir tota aquella gent? Al pavelló amb prou feines érem 5.000 persones, i la Muralla, el carrer Sant
Miquel, la plaça de l'Ajuntament per on anaven passant els Suzukis eren plens de gom a gom. Mai havia vist tanta gent al carrer! Va ser un
triomf de tota la ciutat, no només del bàsquet. I per això va ser tan important. Els manresans es van identificar amb aquella victòria». També
Sorinas, que llavors a més formava part del Consell d'Administració del Bàsquet Manresa com a representant de les penyes, destaca: «sembla mentida que a Manresa es fes una festa com la que vam fer». I fins i tot dóna més valor a la Copa que no pas a la Lliga aconseguida el 1998: «va ser tan impactant que no es pot explicar. Vam guanyar el partit a fora, ho vam celebrar allà amb els pocs que hi érem... De fet, guanyar
era un somni, perquè ningú hi comptava. Hem gaudit moltíssim amb el bàsquet!».

Josep Sorinas (Binacet, Osca, 1956), propietari i ànima del bar-restaurant Cal Manel, apunta que el Racó Sonat va organitzar un autocar
per anar a Múrcia, ja per assistir a l'eliminatòria amb el Lleó. «Però jo em vaig haver de quedar, per la feina. Aquest era el partit difícil, per
això ja abans de la semifinal amb el Múrcia, que en aquella època era un equip fluixet, vaig contactar amb els companys per tenir entrades per
a la final. Vam muntar un festival amb les teles i, quan vaig tancar dissabte, vaig agafar la dona i el fill i ens en vam anar avall per apuntar-nos
a la festa», fa memòria.

Maurici Franch (Manresa, 1965), conegut com al Mauri Fora Dubtes, penya que llavors es començava a formar, feia de barber el 1996 i va treballar el dissabte. «Se'm va girar el cap i li vaig dir a la dona: 'Conxi, vaig a buscar tabac i a veure el bàsquet'. Es va pensar que anava al bar de sota, però vaig aparèixer a Múrcia. Quan ja era a Martorell, el Barça havia eliminat al Madrid i, boig d'alegria, vaig pensar: 'com a mínim animaré al Barça', perquè encara no sabia que el Manresa arribaria a la final. Vaig escoltar la semifinal al cotxe i ja tenia l'esperança de comprar l'entrada de la final als eliminats del Reial Madrid».

Tant Sorinas com Franch reconeixen que recorden molt més la celebració que no pas el partit. Franch diu que «va ser intens. Durant tot el partit ens veiem perduts i fèiem servir la tàctica del Salva, la del conill, d'anar empaitant. Al principi, l'afició murciana era més culer, però en veure que el Manresa tenia opcions, ens va donar suport a nosaltres ». Va iniciar el partit ubicat a la zona reservada al Reial Madrid, però en la pròrroga ja va barrejar-se amb l'afició manresana: «va ser una apoteosi, semblàvem tots de la mateixa família. Vam baixar a la pista, van sortir els jugadors, es van fer negociacions perquè l'autocar dels seguidors es quedes per fer una celebració a l'hotel convidats per la directiva, i es va fer una festa
genial: ballant, saltant, bevent... Se'm va fer tot molt ràpid».

Sorinas admet que 25 anys enrere s'estava més pendent «d'animar, animar i animar que no pas del partit. A més, allà dalt de tot el pavelló,
teníem una barra molt a prop que no parava! I arribava un moment que ja no sabies on estaves». Però sí que sap que, en envair la pista, es va
quedar amb la xarxa de la cistella de l'última jugada: l'històric triple de Joan Creus. «La vam tenir penjada a Cal Manel durant molt de temps»,
assenyala.

Després de la festa a l'hotel, i amb dues nits gairebé sense dormir, tots dos van haver d'agafar el cotxe altre cop per tornar a Manresa. Franch, aquest cop, va fer el viatge amb Josep Maria Roig, el del bombo, «que havia d'entrar a treballar a primera hora», i un germà i un amic; i Sorinas havia d'obrir Cal Manel, on van dirigir-se els aficionats quan van arribar des de Múrcia amb l'autocar. «Em va costar moltíssim ser a tot arreu», admet Sorinas perquè, com a integrant del consell d'administració, «també vaig haver d'anar a l'Ajuntament, però la cercavila va ser fantàstica, la gent va respondre... va ser una festa molt bonica». I encara més: el calendari va fer que, després de la final de Copa, el primer partit del TDK Manresa tornés a ser amb el Barça. I si per anar a Múrcia només s'havia fet un autocar, el Racó Sonat en va organitzar cinc per anar a Barcelona. «Ens van posar al galliner del Palau Blaugrana, des d'on es veu fatal el bàsquet, però va ser meravellosa la resposta que vam tenir de la gent... i una mica més i els tornem a guanyar, perquè va ser un resultat molt justet. I el Barça ens va haver de fer el passadís!», recorda Sorinas. Ara ni l'un ni l'altre van al pavelló (Franch viu al Pallars Sobirà i Sorinas admet que «l'edat no perdona »), però continuen pendents del
Bàsquet Manresa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook