Ferran Laviña, jugador del Bàsquet Manresa en dues etapes, comentava dissabte per RAC-1, durant el duel de semifinals de la Lliga Catalana entre el Baxi i el MoraBanc Andorra, que estava fascinat per la solidaritat de la plantilla bagenca. Explicava el fet que hi hagués canvis constants en la rotació de l’equip però reforçava una idea. «Per fer-ho, els jugadors hi han d’estar molt implicats. Habitualment, tothom vol ser molts minuts a la pista però pocs a la banqueta. Els del Baxi surten, ofereixen tot el que tenen des del punt de vista físic i, quan no poden més, ells mateixos demanen el canvi. No és habitual».
I és que una de les claus perquè el Baxi guanyés la Lliga Catalana el cap de setmana, i que sembla que es convertirà en un tret definidor de l’equip durant la present temporada, són les rotacions constants. En el bàsquet modern són habituals, però en el cas de l’equip de Pedro Martínez, tant dissabte, com diumenge, es van portar a la màxima expressió.
També cal introduir variables, com ara la intensíssima calor que feia al pavelló, que provoca més desgast, i també que ens trobem en pretemporada. Però no sembla que aquesta voluntat de buidar-se abans de deixar pas a un company sigui només un record de dues nits d’estiu.
Així, si donem un cop d’ull al cronograma de sota d’aquesta pàgina, ens adonem que és una voluntat de sortida. En el partit contra el Barça, al cap de cinc minuts ja s’havien canviat els cinc jugadors de pista. Contra l’Andorra, Dani Pérez i Thomasson havien aguantat uns segons més.
Dobles parelles
És en les dues posicions de pivot on aquestes rotacions entre dos jugadors són més clares. En la de cinc, es va donar entre Bako i Sima. El belga, MVP de la competició, va ser qui més minuts va estar damunt de la pista en el total dels dos partits, però el gironí li va donar bons relleus i es va convertir en un dels més valorats. Si hi era un o l’altre, gairebé no es notava. En el lloc d’ala-pivot, el titular és Luke Maye, però Chima Moneke va estar més minuts en acció. De fet, seva és la seqüència més llarga de minuts sense ser canviat, els set últims del segon període davant de l’Andorra i els sis primers del tercer quart. Cal tenir en compte, però, que enmig hi havia la mitja part, la qual cosa li va permetre descansar.
Més versatilitat exterior
El canvi de convocatòria entre els dos partits i la versatilitat per adaptar-se en dues posicions de Guillem Jou va permetre que en els llocs d’ala hi hagués més variants. Contra l’Andorra va jugar Berzins, un tres, la qual cosa reduïa els moments en pista d’alguns jugadors. D’aquesta manera, Thomasson va jugar cinc minuts més contra el Barça i Jou, dos més. En canvi, davant del blaugrana va jugar Steinbergs, un ala-pivot que va permetre jugar set minuts menys a Maye i Moneke el segon dia de competició.
Pel que fa als bases, Dani Pérez és el titular i va començar i acabar els partits amb bon rendiment i una encertada presa de decisions. Però Sylvain Francisco va mostrar-se una peça molt útil tant en defensa, amb molt bones cames, com en atac, amb electricitat i, fins i tot, amb bon tir. Dani Garcia és el tercer en discòrdia i el seu paper es va limitar als cinc primers minuts del segon quart els dos dies, un relleu de garanties que feia descansar els altres dos i que, a més, els preservava de faltes.
La voluntat de rotar constantment permet que, llavors, hi hagi declaracions com les de Pierre Oriola o Àlex Abrines, que van reconèixer obertament que el seu adversari els havia superat en intensitat. De fet, Pedro Martínez va fer dotze canvis més que Jasikevicius en la final. La diferència respecte d’Ibon Navarro no va ser tan gran, però cal tenir en compte que l’Andorra tenia baixes importants (Llovet o Diagné) que impulsen a rotar més entre el que queda. Ara només cal esperar que les lesions ajudin una plantilla de tretze homes (caldrà descartar-ne un cada dia) perquè el ritme no baixi.
