El somni de ser a la Copa és un fet. El Baxi jugarà el torneig per primer cop des del 2004 i va certificar la seva classificació en un partit on es va mostrar en tota la seva dimensió. Amb els defectes que té terriblement emmascarats per moltes virtuts centrades ahir en un jugador: Chima Moneke. El nigerià va marxar de la pista amb crits de «MVP, MVP!» de l’embogida afició del Congost. I no n’hi havia per menys.
En quatre dies hem vist el Baxi més coral, contra el Gran Canària, i la seva més gran individualitat, la d’un Moneke que ahir va agafar el ganivet com si fos Rambo quan més complicades semblaven les coses i va conduir el seu equip a la terra promesa.
L’experiència deia que el Baxi havia d’escapar com fos del joc posicional i estàtic de l’Obradoiro, que tan mal havia fet les últimes temporades i, per això, feia falta que els manresans encara posessin un punt més de velocitat al que acostumen a fer, que ja és molt. I l’excés de velocitat pot comportar errades. És el que va passar a l’inici, en uns primers minuts descontrolats en què hi havia un intercanvi de cistelles que va beneficiar un Obradoiro que va trobar un puntal. Perquè els gallecs són especialistes en descobrir cada any grans jugadors per a Europa i aquest cop ho han tornat a fer amb Henry Ellenson.
Així, el nord-americà va iniciar el partit amb un triple i hi va afegir set punts més en el període, la majoria en els primers cinc minuts per, juntament amb el gegant Birutis, posar un 9-13 a l’inici. Com ha acostumat a passar els darrers partits, les rotacions van anar bé al Baxi. Dani Pérez i Sima no havien arrencat bé i l’entrada de Francisco i Bako va suposar un impuls que va portar fins a la primera de les diverses escapades en el marcador de la primera meitat. Així, l’encert de Maye, de Thomasson i del base francès van conduir fins al 20-15 que havia de resultar tranquil·litzant. Però l’Obradoiro va mostrar continuïtat malgrat tenir una tempesta a davant. Va trobar Ellenson i Robertson per iniciar un intercanvi de cops que va acabar amb un triple d’Álvaro Muñoz, l’excapità dels manresans, per al 29-28 final.
Pujades i baixades
L’arrencada del segon quart va ser millor. Moneke va tornar a la pista i es van viure els millors minuts del nigerià, amb Dani García al comandament de les operacions. El Baxi controlava millor la defensa i es va poder escapar fins a un 41-35 després d’una antiesportiva d’un altre ex, Albert Oliver, i a un bàsquet de Dani Pérez. Fins i tot va ser de nou punts (46-37) amb un nou bàsquet de Thomasson.
Però a darrere no hi havia control. L’Obradoiro, quan no estava encertat, trobava la línia de tirs lliures. A un triple de Dani Pérez, responia Scrubb amb un altre. Va tornar la precipitació en atac. Okouo i Scrubb van capgirar el resultat des de la personal i, tot i un triple de Maye, Robertson va donar dos punts d’avantatge als gallecs al descans (54-56).
En el tercer període van baixar les revolucions però es va assistir a una repetició de la jugada. El Baxi va sortir molt endollat i va clavar aviat un parcial de 6-0. La víctima va ser un Braydon Hobbs al qual el seu entrenador feia pujar la bola i ell responia perdent-la cada vegada superat per la pressió local. A més, les faltes van castigar Birutis i Ellenson, que ja en portava quatre a mig període. Va marxar a la banqueta amb 62-59 i va assistir des d’allà a una nova exhibició d’un Moneke hiperactiu. Entre ell i Thomasson, ajudats per dos tirs lliures de Rafa, van tornar a establir la màxima diferència (68-59). Però les rotacions van tornar a afectar els manresans. L’Obradoiro va trobar primer Robertson i després un bon Àlex Suárez i l’atac manresà es va tornar a encallar. Per això l’Obradoiro va tornar a capgirar el resultat, amb dos tirs lliures d’Okouo (71-72). Per sort, una esmaixada de Sima i un esforç de Moneke, que havia tornat, van permetre arribar al darrer descans amb 75-73, però amb Thomasson amb quatre faltes.
El darrer període va tornar a començar amb igualtat, però amb la quarta falta de Birutis. Més pressió sobre Hobbs i les piles de l’Obradoiro que s’acabaven. Va aparèixer llavors un gran Valtonen, que va acompanyar Moneke fins a passar dels deu punts de diferència. La pressió va augmentar i els gallecs van claudicar amb tirs erràtics mentre el Baxi no s’aturava. Thomasson va reblar la gran festa i l’equip va passar dels cent punts. La monumental Granada espera. Que no li passi res!
