Al costat de tots dels grans clubs del bàsquet de l’estat, els infantils del Manresa, el Catalana Occident, es van fer un lloc la setmana passada en la Minicopa que es va jugar a Granada. Van ser quatre derrotes i una vuitena posició, que no última ja que abans havien hagut de superar una fase prèvia, el desembre a València. La gestió de les emocions va anar a càrrec del jove entrenador Gerard Carrión i del seu equip tècnic.

Quina sensació n’han tret, de tota l’aventura, tant a València, com a Granada?

Per a nosaltres ha estat una gran experiència. Els nens ho han viscut intensament. Com a equip tècnic érem realistes sobre què podia passar. Els equips de la fase final són millors físicament que nosaltres. A part, les dues baixes que vam tenir les hem notades. No sé si ens han tret possibilitats de competir, però sí de jugar un pèl millor.

No era possible, substituir Biel Mauri i Roger Rosas?

No, perquè van ser el dissabte anterior, no hi havia cap possibilitat. El Biel es va fer mal a un canell a l’escola i el Roger, al partit anterior, al colze. Com a equip, el primer dia no vam estar malament, contra el Joventut. Va ser el dia que més vam poder competir. Al tercer quart només perdíem de sis punts. El problema és que, a sobre que són físicament més forts que tu, la rotació és més llarga, amb el pas del temps ho notes. Si a nivell de talent són millors, la diferència creix exponencialment.

Com es gestiona, per part d’un entrenador, anar a un campionat en què saps que no tens gaires possibilitats de guanyar partits?

En els equips base, l’important és el dia a dia, entrenar i practicar les coses que vols fer bé. Si durant tota la temporada estàs pendent de les coses quotidianes, quan arriba al partit ens agrada guanyar-lo, però cal valorar d’altres situacions. Si arribem allà i només ens fixem en el partit, els nois noten aquesta incoherència. Per això cal seguir fixant-se en les nostres coses. Si només haguessin fet cas del resultat, no hauria estat una experiència desastrosa, perquè és un torneig molt bonic, però no l’haurien viscut com l’han viscut.

Compta més el camí que la meta?

Hem de gaudir del camí. No poder competir ens fot una mica, a ells i a nosaltres, però has de ser realista i quan hi ha equips tan superiors potser has d’enfocar el partit cap a allò que tu pots controlar.

A sobre van tenir un grup molt dur, amb els dos finalistes posteriors, el Reial Madrid i el Cajasiete Canàries...

El Canàries tenia set o vuit jugadors de rotació físicament poderosos. La manera com defensaven ho complicava molt tot. Tenien Babel Lipasi [2 metres] com a àncora, i si superaves els altres, que també pressionaven molt, te’l trobaves a ell. El Madrid també és un equip molt poderós i li va agafar 31 rebots, això que el jugador gran del Madrid també és bo capturant pilotes. Tenien d’altres jugadors com Pasqua, Falcón. I pel que fa al Madrid, era una piconadora física, d’anar molt al rebot, de contactar en les finalitzacions... juguen amb les seves armes i són moltes.

Què han après els jugadors, tot i les derrotes, de la Minicopa?

A jugar contra els millors i fer les coses que entrenem contra ells. També veure que el que no fem bé en els entrenaments, si ja surten poc davant dels equips del teu nivell, encara menys si són molt superiors. Ho has de fer tot molt perfecte perquè et treuen de la pista. Les lectures han de ser molt més ràpides.

Traslladat a una altra esfera, Pedro Martínez també és un entrenador de molta repetició fins que les coses surten bé. La idea és acostar-se a la perfecció en el que volen fer, ni que no sigui el més complex?

Els continguts amb els quals treballem nosaltres semblen més bàsica però no ho són tant. Per sort he pogut anar a veure com entrena el Pedro i em fascina. Hi ha coses que ells entrenen al primer equip i a nosaltres també ens serveixen. Seguim la filosofia de fer les coses tan bé com puguem, a nivell tàctic i tècnic, com fer la passada, el moment en què l’has de fer, a quin espai moure’s... En aquestes edats mana molt l’u contra u i pequem molt de no anar més enllà. Cal que la passada sigui fonamental. És una filosofia que tenim des del club i segur que ens portarà a dalt.

Pensa que és bo que hi hagi una mateixa filosofia en totes les categories del club?

És primordial que, com diu el Pedro, tothom estigui a la mateixa pàgina. És bàsic poder fer passes prèvies. Ara que tenim la sort de tenir el primer equip que tenim, que tot va tan bé, veure que ells treballen coses que nosaltres també fem em motiva. Una de les coses que he après de com treballa és que els bons normalment treballen més senzill, al contrari del que penses. És bo que els nens de la base vegin coses que ells fan al primer equip, com a exemples i perquè vegin que si els grans les fan, les puguin fer ells.

Si se segueix aquesta línia, amb molt temps, és possible que el Manresa pugui tenir un infantil a l’altura dels millors, o també depèn de si es pot retenir el talent?

Això és complicat, però hem de tenir la idea que tant els nostres, com els que vinguin de fora, sàpiguen com treballem. A més, que els d’aquí confiïn en la idea i es vulgui quedar per damunt d’altres coses. Que sàpiguen que treballem bé, que volem millorar cada dia i que si volen marxar, que sigui per d’altres raons. Aquesta filosofia també dona fruits perquè et fa millorar. Si fem aquestes coses, la gent es vol quedar i venir. Hi ha casos com Marc Peñarroya o Toni Naspler que ho han prioritzat.

I perquè hi ha més possibilitats d’arribar a l’ACB estant al Manresa que a un Barça o a un Madrid?

Sí, però és difícil pensar en això. Arribar a l’ACB és molt complicat. Han de pensar en arribar al seu màxim. A partir d’aquí, si tens un punt de sort i estàs en el moment indicat, en el lloc convenient, potser hi arribaràs. Però l’objectiu no ha de ser arribar a l’ACB sinó ser el millor jugador possible. Si això vol dir ser a l’ACB, perfecte, i si és a l’EBA, perfecte. L’objectiu realista és haver arribat al teu màxim en acabar l’etapa de formació.

Es pot pensar que el Manresa pot arribar a les properes fases finals de la Minicopa, veient com es treballa per sota?

L’esport depèn de moltes coses i a la Minicopa hi ha equips de molt nivell. Depèn dels aparellaments en els grups, de la generació. A nosaltres ens feia il·lusió, però no era el nostre objectiu.

On vol arribar, aquest equip infantil A, fins a final de temporada?

La nostra idea és la mateixa. A nivell competitiu estem a la millor lliga on es pot estar. Els nens saben els premis depenent de la posició, però des del club i des de l’equip tècnic el missatge sempre és la millora individual i col·lectiva i, a partir d’aquí, que passi el que hagi de passar.