La Grada d’Animació s’ha convertit aquesta temporada en un dels puntals més preuats per a l’equip manresà i l’enveja de les aficions. En les pàgines següents parlem amb alguns dels membres d’aquesta organització, com són Èric Muncunill, Pablo Delgado, Ernest Centellas, Nil Català i les germanes Maria Àngels i Teresa Martínez Maya per fer-nos una radiografia d’aquest any històric.
La Grada d’Animació del Baxi Manresa, els supporters, els qui fan bullir l’olla al Nou Congost, el sisè jugador… Diferents noms per referir-se a l’afició d’un club que està en auge i que, passi el que passi en els partits de play-off, els seus seguidors ja s’enduen a casa una temporada inoblidable, han assegurat en aquestes pàgines. La Grada d’Animació va néixer el 2012, en un moment en què al pavelló hi havia diferents penyes com el Sector Nord, Diables del Congost, Front Comú, Zona Roja i els Fora Dubtes, entre altres. Però després del «fals» descens a LEB del 2013, les diferents penyes repartides pel pavelló van decidir unificar-se per aconseguir més incidència al pavelló i formar la Grada d’Animació com avui es coneix.
La grada s’organitza, com molts dels grups d’avui dia, via WhatsApp, a través d’unes 15-16 persones que proposen les accions per dur a terme i de forma assembleària es decideix què es fa a través d’enquestes i votacions. Formar part d’aquesta organització no implica cap pagament, més enllà de ser soci del Baxi Manresa. Però cal tenir en compte que la Grada d’Animació no pertany al club, és una entitat independent que se sufraga, sobretot, venent loteria i el seu propi marxandatge, com són samarretes, bufandes i dessuadores. El fet de ser independents i poder fer i desfer lliurement «és un valor afegit i, en ser autònoms, ens dona una idiosincràsia individual i decidim nosaltres, sempre informant-ne el club, és clar», explica Nil Català.
El detonant
El 2012 va ser l’any que unificaria les diferents penyes repartides pel Nou Congost i sorgiria la Grada d’Animació, que, al principi, duia el terme «jove» en el nom, però, per la diversitat d’edat, van decidir prescindir-ne. Aquella temporada, la 2012-2013, el llavors La Bruixa d’Or Manresa va quedar en última posició i certificava el seu descens esportiu, però no va passar a causa de la falta de fons econòmics dels dos ascendits de LEB Or a la màxima categoria; per tant, el Manresa seguiria un any més.
Aquest fet es va repetir les dues temporades següents, fins que l’any 2016, l’equip, finalment, acabaria jugant la segona divisió del bàsquet. Van ser els anys més negres de l’última dècada del club. Però, per a la Grada d’Animació, aquest avís de descens del 2013 serviria per donar-los força. «El descens va ser una oportunitat per a nosaltres, a vegades cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant; i així va ser, en aquell moment vam decidir que no podíem anar més avall i ens havíem de reinventar per fer coses noves», recorda Ernest Centellas.
Descens a LEB Or
I no seria fins a la temporada 2017-2018 que a l’equip manresà li tocaria tornar a començar per recuperar la plaça a la màxima competició. I així ho va fer, després d’una temporada on l’afició va ser clau, segons explica Centellas: «El març del 2018 contra el Breogán, el club decideix regalar samarretes a l’entrada del pavelló als aficionats i tenyir de vermell el Nou Congost. En aquell moment hi ha un canvi de xip i l’aficionat entén que no es pot venir al pavelló com qui va a veure una obra de teatre al teatre Kursaal, sinó que s’ha de jugar el partit des de la grada».
Des d’aquella victòria, els seguidors van entregar-se de ple i es convertirien en aquest sisè jugador que l’equip necessitava. Però encara hi hauria un altre moment que marcaria la temporada, segons Nil Català: «Les declaracions que va fer el tècnic, Aleix Duran, a les portes dels play-off que, bàsicament, picaven el crostó a l’afició per no haver estat en alguns moments van ser molt dures. Però l’Aleix és una persona que parlava amb coneixement de causa i s’ha de reconèixer que durant la segona meitat de la temporada no vam estar al 100% i, llegint entre línies, penso que ens volia dir que animéssim l’equip i que la grada seguís el que va començar en l’enfrontament contra el Breogán». Després d’aquestes declaracions, Duran seria destituït i acabaria la temporada Diego Ocampo, que va tornar l’equip a l’ACB.
L’inici de la millor etapa
La temporada 2018-2019, amb la tornada del Manresa a l’ACB s’iniciaria una nova època en el club. La primera peça clau va ser la tornada de Joan Peñarroya, exjugador del club, que li tocaria agafar els comandaments com a entrenador. Va ser un gran any, amb fitxatges que van il·lusionar, com Ryan Toolson, Justin Doellman i Alex Renfroe, i que acabaria amb la classificació en els play-off. Això era la primera pedra per a un projecte d’equip amb ambició. La temporada següent arribaria el tècnic actual, Pedro Martínez, i es jugaria per primera vegada la Champions Basketball League. Tot i que amb un paper modest, el club seguiria el seu creixement exponencial.
L’any de la covid
El 2020, la pandèmia va paralitzar el món sencer i el Nou Congost no seria una excepció. Tota la temporada 2020-2021 es va jugar sense aficionats a causa de la covid i aquest va ser un any molt complicat. Segons Pablo Delgado, «molta gent va decidir no fer-se el carnet d’abonat, tot i que bastants de nosaltres vam fer esforços per mantenir la quota. El club és dels aficionats, si ningú ajudava el club, qui ho faria? Llavors la direcció va tenir un detall molt maco fent samarretes commemoratives amb el nom de cada soci del Manresa».
Des de la Grada d’Animació es van impulsar accions per donar suport tot i no poder entrar al pavelló, com per exemple «les denominades rebudes que fèiem als jugadors quan arribaven al Nou Congost i donar-los caliu, també el club ens va deixar posar una bandera gegant de la grada perquè així no es veiés tan buit el pavelló des de la televisió», explica Centellas. Però el malson s’acabaria el mes de setembre passat amb la tornada progressiva del públic al pavelló i amb el primer títol, la Lliga Catalana, que augurava una gran temporada.
Una temporada de somni
«Vaig viure l’any que el Manresa va guanyar la lliga, però crec que aquesta temporada, encara per acabar, ens ha regalat molts més moments i l’afició s’hi ha abocat més que mai», recorda Maria Àngels Martínez Maya. Aquest any s’han aconseguit proeses que els seguidors blanc-i-vermells feia anys que no veien, començant pel trofeu de la Lliga Catalana el setembre, la participació a la Copa del Rei, les dues victòries contra el Barça i el Reial Madrid a casa seva i, la més recent, el subcampionat europeu a Bilbao. «Cada temporada, des de l’ascens, ha sigut molt bona, però aquesta destaca per sobre de totes. Aquests jugadors no són conscients de totes les alegries que ens han donat, és molt probable que la majoria acabi marxant, però sàpiguen que, després de tot el que han fet, poden acomiadar-se amb el cap ben alt», confessa Delgado.
I fora dels èxits esportius assolits, el Congost ha deixat imatges que, segons assegura un dels més fidels assistents, Èric Muncunill, feia temps que no es veien: «La victòria més gran d’enguany ha sigut l’altíssima afluència de nens i nenes al pavelló. La meva filla té sis anys i sempre que puc me l’emporto a veure els partits, i estic tranquil perquè sé que amb aquesta afició està segura, i això no es pot dir a tot arreu».
Una afició més entregada que mai
Els membres de la Grada d’Animació asseguren que «el bon rotllo» que hi ha amb la direcció els permet llibertat a l’hora de realitzar accions de tota mena. Nil Català assegura que «el club el que ha fet és no tallar-nos les ales moltes vegades. Per exemple, hauríem d’estar asseguts i no ho estem per animar amb més força. El president (Josep Sáez) és una persona molt intel·ligent i sap que és un valor afegit tenir-nos». I no només la relació amb la directiva és bona, sinó que la simbiosi entre jugadors i afició és increïble. «Quan acaben els partits, Moneke o Bako entren de ple a la grada i saluden els aficionats i els infants. Això no ho he vist a cap pavelló», assegura Teresa Martínez Maya.
Uns fitxatges que han aconseguit il·lusionar a tothom, l’eficiència i encert de l’equip directiu i cos tècnic juntament amb una afició que se sent orgullosa del seu club han creat un còctel perfecte per posar en el punt de mira el Baxi Manresa i donar-li visibilitat més enllà de terres bagenques, tal com es va demostrar a Bilbao a principis de maig.
Per tant, aquesta temporada ja ha quedat gravada en foc al record de tots els seus adeptes i fins i tot alguns seguidors auguren que «aquest és el camí a seguir i el millor encara ha d’arribar, esperem impacients que comenci la pròxima temporada», vaticina Català.
El dia que la força es va convertir en una marea
I la cirereta del pastís va arribar a Bilbao en una Final Four que acabaria amb el títol de subcampió d’Europa per als manresans. Però en van guanyar un de millor: el títol de «la millor afició d’Europa. Milers de seguidors van viatjar a Bilbao per viure un cap de setmana històric. «Una experiència inoblidable, no es pot explicar, s’ha de viure. La manera en què ens vam comportar els aficionats, els carrers plens de gent amb samarretes vermelles», expliquen les germanes Maria Àngels i Teresa Martínez Maya. Però la imatge que quedarà per al record és la d’una afició orgullosa del seu equip, ja que, tot i caure derrotat a la final, «el públic es va quedar i va corejar el nom del Tenerife. Va ser una lliçó per a tota la canalla que hi havia per allà», recorda Ernest Centellas. I aquesta imatge que quedarà gravada en la memòria de tots els assistents va més enllà del respecte pel rival i l’orgull d’un equip, assegura Nil Català: «El que es va viure a Bilbao és un exercici de valors, en vam transmetre de diferents del futbol a una ciutat que és molt seguidora d’aquest esport. No m’imagino aquest cap de setmana a la final de la Champions que l’afició que perdi, indiferentment del guanyador, es quedi per aplaudir els vencedors. Aquests són els valors de compartir una festa del bàsquet».
Una gran festa que va viure diferents moments que detallen els seus seguidors, com la rua de 3.000 persones pels carrers de la capital biscaïna, l’arribada dels jugadors al pavelló que va tenyir el cel de vermell, la victòria contra el Ludwigsburg, la derrota contra el Tenerife... Un viatge que va deixar emocions de tota mena: «Veure tots els nens i nenes plorant per la derrota va ser commovedor perquè significa que senten els colors del club i aquesta és la nova generació que anirà al Congost a animar», assegura Català.
