Arriba amb calma a la plaça Gran de Santpedor i molts dels que hi són el saluden. Se’l veu relaxat. Als 40 anys sona fort dir que ja t’has jubilat, però en els esportistes d’èxit és el que passa. Fa sis dies que Rafa Martínez (1982) va fer oficial que deixa el bàsquet com a jugador. Des de llavors, lloances, entrevistes i reconeixements a una trajectòria. Abans d’afrontar què vol fer durant la resta de la seva vida, es vol prendre un temps de tranquil·litat i, per què no, gaudir del moment.
I ara què, Rafa?
Encara no ho he assimilat tot. És com un final de temporada, amb més temps lliure. Suposo que més endavant me n’adonaré, quan vegi que no hi ha més entrenaments, ni rutina. Aquesta està sent com una setmana normal, tot i que hi ha més entrevistes i te n’adones que no és un final de temporada com els altres. Tens moltes emocions contingudes de temps pensant en la retirada. Dissabte vaig explotar. A nivell emocional van ser moments molt forts.
S’esperava tanta estimació?
Una mica sí, però aquests moments sempre em sobrepassen perquè no espero que siguin tan forts. Van passant els dies i segueixen trucant i escrivint. M’emociona cada cop que llegeixo alguna cosa i encara he de llegir molts missatges. N’he posat alguns a les xarxes socials, però ho he de repassar bé, perquè amb les presses no ho he pogut fer amb tots. Durant aquestes setmanes encara m’emocionaré més.
Des de quan sap que plega?
En els últims anys ja et vas fent a l’idea que s’acaba. L’any passat vaig decidir continuar. Si hagués plegat no hauria passat res, però el Pedro [Martínez] i alguns jugadors em van donar una empenta per seguir. Aquest any ho tenia clar. Hem viatjat molt i a casa meva tenen ganes que hi sigui. Des de fa un o dos mesos ho tenia bastant clar.
Que l’any passat s’hagués de jugar sense públic també va ser un incentiu per poder fer-ho davant de la seva gent?
Va ser un motiu, però no el principal. Visc de les sensacions. Aquestes eren bones. M’ho vaig passar molt bé. Les dues últimes temporades les recordaré sempre tot i no tenir un rol tan important com en d’altres equips. Venia d’un moment dolent, en què no gaudia del dia a dia per les lesions, i amb això em quedo.
En dues temporades no s’ha perdut cap partit per lesió. Podria haver seguit, des de punt de vista físic?
Podria, però m’havia quedat sense reptes a nivell mental. El meu rol era bastant secundari, tot i que m’he sorprès a mi mateix al vestidor, ajudant als altres. No pensava que sentiria aquest plaer fent-ho. Però vaig pensar tancar l’etapa com estava perquè a nivell mental un altre any s’hauria pogut fer complicat. A més, ho deixo arribant a finals i a fases definitives. Ja pensava que la temporada passada era la bomba i aquest any hem superat les expectatives.
El que se li ha fet més dur eren els viatges?
Sí, amb molts partits seguits. Quan guanyes sempre t’exigeixes més i a nivell mental això també crema una mica. Quan sortia de viatge pensava que hauria preferit quedar-me amb els nens a casa, tot i que llavors també m’ho passava bé, d’una altra manera.
Quan va tornar fa dos anys, era aquí o enlloc?
Sí, totalment. Ja no volia marxar amb la família a d’altres llocs. Li vaig dir al meu agent que volia estar a casa i que els nens s’estabilitzessin.
Què esperava que passaria, quan va tornar al Manresa?
Que hi fos el Pedro i el Pepe [Sàez, el president] era important. Hi havia projecte i sabia que jugaríem un bon joc d’equip. Amb gairebé quaranta anys m’anava millor que el joc individual. Sabia que pel salari arribaríem a un acord. S’han superat les expectatives de joc i de diversió. Tenia dubtes amb el meu genoll, perquè a Bilbao el meu dia a dia no era bo, i estic content d’haver superat la lesió.
A Bilbao va decidir continuar jugant després dels partits de la bombolla del 2020, és així?
Durant l’any li deia a la meva dona que estava patint més que cap altra cosa. M’agrada entrenar-me fort i no sé per què, el genoll s’inflava i em feia mal. A la fase final de València vaig aguantar. Vaig arribar aquí i durant les dues primeres setmanes se’m va inflar de nou. Estava cagadíssim, però des de llavors, tot perfecte.
Potser ho van fer els aires de Santpedor...
Pot ser. He parlat amb d’altra gent operada de genoll i també em diuen que com menys hi penses, millor va.
Quin ha estat el secret dels dos últims anys al Baxi?
El vestidor, la comunió amb l’entrenador i el cos tècnic i el dia a dia. Han estat un seguit de coses positives. Hi havia gent molt identificada i amb ganes de créixer. Tothom intentava entrenar-se al cent per cent i també la barreja de gent de casa amb la de fora perquè aquests sabessin on eren i s’hi adaptessin.
El Manresa ha de ser això, un nucli de gent local amb continuïtat i haver de canviar els estrangers contínuament?
Sí, el que hem viscut durant molts anys. Però no només a Manresa. A part dels grans hi ha molts canvis. Sempre hi ha molt mercat i cal adaptar-s’hi. Tenir una base de nacionals i del planter ajuda perquè fan tenir un sentiment de pertinença als nous necessari per competir.
Amb la perspectiva de tota la temporada, ha jugat els minuts que creu que mereixia?
No hi he pensat gaire. L’any passat va ser increïble i sabia que tard o d’hora podia arribar aquesta situació. És cert que em trobava bé i al principi no l’esperava.
Hi ha hagut partits que no ha jugat i Francisco li ha acabat traient minuts com a segon escorta.
Sí, però ho he portat millor perquè el Pedro sempre ha estat sincer amb mi i no m’ha enganyat en cap moment. Teníem un base que al final ha estat un escorta i per això no he tingut els mateixos minuts. Però estava preparat per donar el que fos a l’equip.
Que això li hagi passat aquest any i no en fa cinc li ha permès portar-ho millor?
Si em passa fa cinc anys hauria estat molt pitjor perquè el teu cap funciona com si en tinguessis 25. És cert que m’he sabut posar en situació, ja que si esperes jugar, tant ho esperaràs amb 40 anys com amb 50. Ets competitiu. Pel que més content estic és perquè he sumat als entrenaments i no m’he deixat anar. A més, sempre he volgut jugar i la competitivitat és bona, perquè si jo em preparo al màxim nivell, el meu company també millorarà.
Aquesta ja és una mentalitat d’entrenador. Li agradaria fer-ne, o veu complicat saber dominar tants egos?
És molt difícil. Et veus capaç, però és complicat. Si ara em poso a entrenar a la família potser em dirien que no m’acompanyen enlloc més. El bàsquet és la teva passió i en els últims anys el vius d’una altra manera. Intentes aprendre dels tècnics, dones el teu punt de vista. Fer d’entrenador ser un treball dur, però deu omplir molt.
Es veu treballant en res relacionat en el bàsquet, en el futur?
M’agradaria estar-hi integrat. He viscut mil situacions i he competit amb els millors, tinc experiència. Ara fa falta descansar i veure què. Em tiba més preparar gent jove o jugadors que han de fer el pas de júnior a professional, però per ara és parlar per parlar. Primer m’he de formar i després decidirem.
Amb el Manresa no n’ha parlat?
No, ells tenen l’estructura que tenen i cal confiar en el projecte que hi ha.
Com el veu, aquest projecte?
Molt bo. El Pepe i la junta han fet una feina brutal. Érem a la LEB fa quatre dies, amb molta incertesa, i s’ha recuperat la il·lusió d’una afició que feia molts anys que patia. Potser no es podrà fer una temporada com aquesta, però sí veure un equip compromès, que les coses es fan bé i que l’experiència d’aquest any doni benzina per al futur immediat.
Quines diferències va trobar al club entre el 2008, quan va marxar a València, i el 2020, quan va tornar?
Sobretot en els dies de partit i l’ambient que hi ha. Està tot molt ben organitzat, amb gent molt jove que és el futur del nostre bàsquet. Que tothom vagi de vermell era més difícil de veure-ho abans. Ara hi ha més recursos, amb més possibilitats de comprar productes a la botiga en línia, i això provoca que el nostre ambient sigui l’enveja de molts clubs. Per a mi, jugar al Congost sempre ha estat el màxim.
El millor és haver captat tanta gent jove i tants nens?
És molt important. El Bages és un lloc de bàsquet. Claves una puntada i surten trenta entrenadors ben formats. Ho sé pel campus que fem a Artés, on sempre tens més facilitats que a València, per exemple, on van començar fa més poc temps, amb l’Alquería. Són el futur i si tenen una passió, encara que no arribin a ser professionals tindran una educació esportiva i uns valors amb els quals podran anar a tot arreu.
El Manresa podria sobreviure ara a una temporada de resultats no tan bons?
Estic convençut que sí. He estat a la LEB, hem pujat i la gent venia igual. Va ser un any molt dur, però també és de les millors temporades que recordo, perquè ningú creia en nosaltres i pel grup que es va crear.
Se’n va content de la seva carrera, o li ha quedat alguna espineta, estil jugar algun campionat amb la selecció estatal?
Penso que hi podia haver anat, però la competència era dura, amb Navarro, Rudy, Llull... També penso que en algun campionat hauria pogut posar el Sergi de base i entrar jo. No és una obsessió. He seguit fent tot el que he pogut, però m’hauria donat molta confiança anar-hi, i més en una selecció amb el nivell que hi havia. Vaig estar tres anys en la fase de preparació i també em va anar bé perquè vaig competir contra els millors i sense això jo tampoc no hauria arribat al meu màxim nivell.
«Tenia entrades per a la final de Copa del Betis, però Pedro em va convocar»
Ha provat experiències a mitjans com YouTube. S’hi veu, fent alguna cosa en el futur?
Per què no? Un programa per analitzar bé l’ACB fa falta, no?
Però seriosament o de broma?
De les dues coses. Però només m’hi veig amb el Fernando [San Emeterio]. Amb ell o potser amb Guillem Vives d’aquí a uns anys.
Vostè és molt del Betis. És el Joaquín del bàsquet?
Intento ser com soc, fer bromes i riure, que ajuda moltíssim.
És més guardiolista, per santpedorenc, o pellegrinista [de Pellegrini, entrenador del Betis], per la Copa del Rei guanyada?
He de ser més de Pellegrini. És un gran entrenador. A més, tinc contacte amb alguns jugadors, com Aitor Ruibal, Marc Bartra o Joaquín. L’any que ve ja els podré anar a veure a Sevilla.
Com va celebrar el títol de Copa?
Érem a Vitòria amb el Baxi. Tota la setmana mirava si estàvem els tretze jugadors a punt i el Pedro no em convocava. Hauria pogut anar a veure la final. Vaig aconseguir entrades per als meus germans. Però em va convocar.
En la seva carta de comiat diu que el seu fill Adur serà el futur central de l’Athletic. I la seva filla, la Paula?
El que vulgui. Ella diu que és del València perquè se’n recorda d’algunes coses. M’encantaria que juguessin a bàsquet, però ho triaran ells com ho vaig fer jo. A casa meva el bàsquet no existia fins que vaig començar jo al Paidos. Sobre l’Adur, fem la broma perquè és nascut a Bilbao i té moltes possibilitats de jugar-hi, ja que només volen bascos. És tomatero, nascut a Deusto, a prop de San Mamés. Als d’aquella zona els diuen així.
Bilbao, per cert, ara fa un mes semblava el passeig de Manresa.
Estàvem a l’hotel però em trucava tothom i em van felicitar pel comportament de la gent, tan cívic. Si no arriba a ser per nosaltres, el pavelló hauria estat mig buit.
Per acabar, com serà la festa major de Santpedor, aquest any?
No serà tan nocturna, perquè tinc nens, però la gaudirem al màxim, com sempre.
Catorze anys entre la seva sortida a València i el punt final de la carrera
Davant de l’emblemàtic Timbaler del Bruc, dues imatges de Rafa Martínez. A sota, del 2008, quan es va saber que deixava el Bàsquet Manresa i marxava a València. Veient la foto, ahir mateix, ell mateix se sorprenia de la imatge, «amb unes grenyes que semblaven les de Cesc Fàbregas». Catorze anys després, a dalt, al mateix punt, un pare de dos fills que ja ha posat el punt final a la seva carrera esportiva i ha tornat a casa per establir-s’hi definitivament.
