Quiosc

Regió7

Bàsquet/Lliga Endesa
Josep Sáez Expresident del Bàsquet Manresa

Josep Sáez: «No crec en càrrecs vitalicis perquè pots pensar-te que ho fas tot bé»

Un mes després de deixar el càrrec, l'expresident del Bàsquet Manresa repassa els seus cinc anys fent una feina a la qual no té planificat tornar en el futur

Josep Sáez, durant la conversa en què va repassar els seus cinc anys com a president del Bàsquet Manresa Jordi Biel

Per a molts aficionats del Bàsquet Manresa es troba entre els millors presidents de la història. Josep Sáez Mateos (1966) va agafar un pacient que era a una UCI amb tres sigles diferents, LEB, i en cinc anys l’ha dotat d’una salut de ferro. El 21 de juny va oficialitzar que plegava i dues setmanes més tard passava el relleu a Jordi Serracanta. És l’hora de fer balanç d’un lustre brillant.

Fa un mes aproximadament que va anunciar que plegava. Com es porta la depressió post-Baxi?

És molt difícil desconnectar d’això perquè ho portes a dins. Ja no hi ets en el dia a dia. És una altra etapa i tot és més relaxat. Vaig anar a l’assemblea de l’ACB. Se n'acomiadaven l’Andorra i el Burgos i jo també ho vaig fer perquè deixava la presidència. Va ser emotiu perquè notes que ens hem guanyat respecte. Quan em vaig acomiadar de l’ACB és el que vaig dir, que m’emporto molts amics. M’ha apassionat fer això però has de saber quan s’acaba la teva etapa. Si no ho pots fer al 100% no s’ha de fer. Has trobat gent d’esport, de bàsquet i va ser bonic.

Com estan sent els dies de traspàs de poders entre vostè i Jordi Serracanta?

Bastant tranquils. Ell té moltes ganes de fer-ho bé i segur que ho farà. Hi està molt implicat i jo provo d’estar a la seva disposició. Hi ha actius del club, tota l’estructura, que ho fan més fàcil. Amb el Pedro [Martínez] i el Xevi [Pujol] renovats, amb el gerent Carles Sixto, amb els anys que fa que hi és i ho coneix tot, hi vas amb tranquil·litat. Has de deixar que la gent treballi.

Serracanta va dir en la seva presentació que vostè li havia recomanat aquesta feina d’acompanyament en les decisions. Ha estat el secret de la gestió de Josep Sáez?

Has d’ajudar a que la gent treballi i prengui les seves pròpies decisions. Has de ser-hi al costat perquè tothom faci la seva feina el millor que pugui i, si té un problema, sàpiga que hi ha algú darrere. És una feina d’equip, mai d’una persona.

Quina sensació va tenir quan va plegar, alliberament o nostàlgia?

Més de nostàlgia. Una cosa és que ho deixis perquè n’estàs cansat. No és el meu cas. A mi m’encantava i estava satisfet de com havia anat. Estic més alliberat perquè és una responsabilitat menys, però estic segur que en els propers mesos trobaré a faltar moltes coses.

Va parlar de factors personals i professionals per prendre la decisió.

Més professionals, tot i que de les dues bandes es barregen.

De salut, tot perfecte?

Sí, no és per cap tema de salut.

Va dir que, de no haver estat per la pandèmia, potser hauria plegat abans. Quan?

L’any passat ja m’ho plantejava una mica, però no ho vaig fer per responsabilitat. No ho pots deixar abans de començar la temporada i en pandèmia. Ara estic content de no haver-ho deixat perquè l’any ha estat fantàstic.

El procés ha estat que veient que la situació sanitària millorava s’ho va tornar a plantejar?

Una mica ha anat així. A part, crec que en aquests llocs les coses no es poden eternitzar. No crec en càrrecs vitalicis. Es necessita saba nova. Tens el risc de pensar que tot ho fas bé, i més si hi ha èxits. Segur que vindrà un altre que pot aportar noves idees i donar una altra energia. L’estructura petita del Manresa necessita gent que en tingui moltes ganes.

Fèlix Salido, el seu vicepresident, va explicar el dia en què ell també va plegar que el 2017 ningú no volia ser president. Vostè tenia aleshores aquesta energia?

Tenia moltes ganes de fer-ho, però sabent que podia anar malament. Tens energia per agafar un projecte nou. Soc molt de reptes i em vaig llançar a la piscina.

Quan es va convertir en president el club preparava l’any a la LEB i ara estan estabilitzats a l’ACB i han estat subcampions d’una competició europea. S’ho esperava, interiorment?

Si em coneixes una mica saps que soc optimista per naturalesa, tot i que no soc superexpressiu. Recordo un reportatge a Movistar de quan el TDK va guanyar la Copa i el títol era «Irrepetible». A mi no m’agradava. Em va agradar tot el reportatge, menys el títol. A la vida no hi ha res d’irrepetible. Un dels nostres avantatges ha estat que, des de la humilitat, no ens hem posat límits. El primer objectiu és mantenir-se a la lliga, però després has de mirar de competir, ser ambiciós i sentir-te orgullós del teu equip. Entre tots ho hem intentat, tot i que no hem guanyat res.

La Lliga Catalana.

Bé, sí, que feia anys que no es guanyava. Però de la resta hem entrat a la Copa, als play-off i segons d’una competició europea. Aquest no ha estat el camí d’un any.

Trobava a faltar ambició tant al club, com a l’entorn, aleshores?

A part que no vull parlar del que hi havia abans, perquè tinc molt respecte per tothom que ha estat al club, això és com una roda. Tu has d’entusiasmar l’afició abans d’esperar que ella et doni suport. La gent ha d’anar al Congost a passar dues hores felices, independentment de si t’agrada el bàsquet. Els nois hi van perquè s’ho passen bé i s’hi identifiquen. Hi vaig amb la samarreta vermella, m’ho passo bé, amb els amics, la família i en lloc de baixar d’esquiar a una hora, baixo abans i vaig a veure el bàsquet.

Parlant de les samarretes, hi va haver un partit en l’any de la LEB, a casa contra el Breogán, en què els cinc mil aficionats portaven samarretes vermelles pagades pel club. Va ser el germen, del que es viu ara?

N’estic seguríssim. Ens vam gastar bastants diners per pagar les samarretes.

Les va pagar el club?

Sí. Va ser el primer punt d’identificació. Després va baixar l'empenta, però en el play-off va ser el punt de sortida. Abans ja s’havia unificat la Grada d’Animació. El que em fa sentir més feliç és que hi torni a haver una identificació entre el club i la ciutat. Aquesta és la clau. No som Barcelona, ni Badalona. De vegades tenim pocs motius d’estar contents, i aquest ho és.

Això abans no passava.

No ho sé abans, però jo vaig a prendre cafè per Manresa i la gent torna a parlar de bàsquet als bars, et veuen i comenten els partits... Es fa una cosa bona per la ciutat.

Com de dur va ser l’any de la LEB?

Va ser un any clau. No em vaig posar objectius clars perquè calia veure com anava tot. Aquella LEB era molt dura i veia que la viabilitat del club era més difícil llavors que a l’ACB. La LEB està canviant i ara és més atractiva. Llavors era durilla. Pensava que si ens hi quedàvem molt temps hi havia risc. I a mitja temporada vam decidir que calia sortir-ne.

D’aquí s’explica el fitxatge de Nacho Martín.

Ens va ajudar molt. El Román [Montañez] va fer molt bona feina. Aquest va ser el punt d’ambició que feia falta en aquell moment.

Ha pensat què hauria passat si l’equip no hagués pujat?

No, no m’ho he plantejat, però si no haguéssim pujat difícilment hauríem completat el projecte que hem completat.

Aquella temporada va prendre una decisió de manera personal, la de destituir Aleix Duran i fitxar Diego Ocampo com a entrenador just abans dels play-off. Ha estat la decisió més complicada que ha pres?

És de les més complicades, però en aquell moment penses que és el millor per l’equip. A aquell noi l’apreciava molt. Va sortir cara, però també podia haver sortit creu. Si hagués sortit creu, també hauria estat la meva decisió i molta gent hauria pensat que era equivocada, però era la que pensava que calia prendre. 

Un cop ascendits, Diego Ocampo marxa al Barça i queda lliure Peñarroya. Sense menystenir Ocampo, va ser un cop de fortuna?

Me n’assabento que Diego Ocampo vol marxar 24 hores abans que marxi. Em truquen per anar-hi a dinar i m’ho diu. Llavors jo li comento que no vull ningú a Manresa que no hi vulgui estar. A partir d’allà ens vam posar les piles. I vam tenir la gran sort que vam poder portar el Joan. Va ser un salvavides. La seva ambició i la forma de treballar va fer que ens entenguéssim de seguida. Compartim moltes coses. Va ser una sort increïble.

Peñarroya va venir, el dia del seu comiat com a president...

He tingut la sort que he pogut traspassar una mica la frontera de president-entrenador amb tots els tècnics que he tingut. No diré que és un amic íntim, però sé que el Joan m’aprecia molt, i jo a ell. Amb el Pedro [Martínez] el mateix. Tots dos són molt diferents, però tenen en comú que són molt transparents i això ho valoro molt. Si algú va de cara és que confia en allò que fa i llavors et dona molta confiança per treballar-hi.

En l’any de la tornada a l’ACB fitxen Renfroe, Doellman i Toolson. Va voler ser una demostració d’ambició?

Vam fer un esforç i podia haver sortit bé o malament. Doellman, per exemple, estava lesionat. Va ser un cavaller. Sempre li agrairé la seva honestedat. Un altre hauria reclamat el contracte sencer. Amb Renfroe sempre que ens veiem m’abraça. És cert, vam fer una aposta per construir alguna cosa que il·lusionés. Crec que va ser una continuïtat de l’impuls de la LEB, de seguir enganxant la gent. La primera part de l’any va ser molt bona, tot i que al final vam tenir moltes lesions i vam haver de canviar molts jugadors. D’això en vas aprenent, que no pots tenir tants veterans. Jo també n’he après, amb el temps. Sembla que sigui com una empresa, però és esport.

Precisament, vostè gestiona una empresa d’èxit, Deltalab. Quina diferència hi ha entre la seva feina professional i gestionar un club esportiu?

Les principals són les casuístiques. En una empresa tot és més previsible, fins a un cert punt. Pots fer un pla de negoci a cinc anys. Segur que al cinquè t’has equivocat, o al quart. En un club de bàsquet et pots haver equivocat als tres mesos. L’afecten molt més les relacions humanes, que els jugadors i la família es trobin bé, que els fills tinguin una bona escola... No és automàtic que fitxis un jugador amb una bona estadística i aquí faci el mateix. 

Això ho fa més incontrolable?

Sí, però també hi ha formes de treballar-ho perquè tothom estigui bé quan arriba. És important la feina de l’equip esportiu, que els jugadors tinguin confiança amb la gent que els envolta. Això no és feina del president, sinó de la gent que ells tenen al costat. Al capdavall, son nanos molt joves i cal que es trobin bé aquí. Això ajuda. I paral·lelament compta que puguis mantenir una base de jugadors que tinguin la cultura de la casa i que puguin acompanyar. Per exemple, jo tinc una passió pel Rafa Martínez. Ell és una estrella, però era el primer que pencava en els entrenaments amb tota la humilitat. Era important com liderava. Sempre cal tenir gent així.

És feina fosca perquè després brillin d’altres que potser són més espectaculars?

Sí, però aquests espectaculars si veuen que el Rafa, que s’ho podria tirar a l’esquena i dir que és l’amo, s’entrena al cent per cent, també ho faran.

Després del primer any van accedir a la competició europea. Molta gent deia que no calia jugar-hi perquè ocasionaria desgast, però vostè n’ha estat sempre un gran defensor. El que ha passat a Bilbao li dona la raó?

No podem oblidar què ha passat a Bilbao. Jugar a Europa ens converteix en un club modern, que té ambició i que vol créixer. Que demostra que vol fer les coses bé i això, per als agents, pels jugadors i les competicions és important. Si hi renuncies estàs dient que la teva ambició és la que és, i no és atractiu. Si ens hi classifiquem, anem-hi i provem de fer-ho bé. Aquell primer any no ho fèiem malament a Europa, però vam tenir la passa de grip, que potser era una precovid, amb un partit a Turquia en què érem sis jugadors.

Un dia en què Pere Tomàs ho ficava tot.

Va fer trenta punts amb molts triples. Vam fer un primer pas. En el segon any vam quedar fora de la fase final de l’ACB a València per pocs punts contra el Joventut. Vam pensar si forçàvem per jugar aquesta fase final, però vam decidir prendre’ns-ho amb calma. Aquella competició la van jugar com van poder, no va tenir valor. Ens vam rearmar i l’any següent vam fer una gran temporada que s’ha consolidat en aquesta última. Jugar a Europa significa competir en més partits. Als jugadors no els agrada entrenar durant tota la setmana, són competidors. A més, si t’entrenes amb el senyor Pedro Martínez, encara es fan més llargues.

És dur, oi?

Espero que no s’enfadi amb això, però un jugador em va dir un dia que el pitjor que et pot passar és fer una pretemporada amb Pedro Martínez. Però llavors, tots els jugadors que hi passen acaben agraint la feina que fa per ells. Això sí, mentre hi són, exigència màxima. I està bé.

El dia en què es va acomiadar va dir que el club estava endreçat, però que si no hagués estat per la covid estaria millor. Quines pèrdues ha suposat?

De cop et cauen els ingressos el 40% i has de finançar aquest dèficit. Cal presentar un equilibri pressupostari. Aquí és molt difícil guanyar diners. Això ha passat a tots els clubs ACB, però no ets el Barça, que viu del futbol.

Vostès no tenen palanques?

Les nostres palanques han estat els directius. És així i s’ha de dir. En moments de problemes hem disposat d’un equip de gent molt compromesa. De tota manera, no som Juan Roig [president del València i amo de Mercadona]. Vaig llegir un informe de la SEPI [Societat Estatal de Participacions Industrials] que deia que la competició ACB perd 120 milions d’euros a l’any. D’aquests, trenta són del Barça, trenta del Madrid, no sé quants del València i no sé quants del Baskonia. Passa que llavors hi ha algú, en els grans clubs, que les cobreix. En els dos primers són el futbol. En el València és Roig, tot i que no ho critico perquè millor que s’ho gasti en el foment de l’esport que en d’altres coses. Ara faran un gran pavelló nou i el projecte de l’Alquería és fantàstic. Però el bàsquet, per si mateix, és deficitari. Els únics que no ens podem permetre perdre diners som els clubs petits, perquè ningú no ens els torna.

Parlant de financiació, com ha estat la seva relació amb l’Ajuntament, aquests anys? Que no tingui una filiació política coneguda l’ha ajudat?

No és coneguda, ni en tinc cap. La relació ha estat molt bona. Sempre t’agradaria que les coses anessin més ràpides, però també hi ha hagut un canvi de xip a l’Ajuntament. Hi va haver un moment en què participava de l’atonia que vivia el bàsquet. Això ha canviat, i les manifestacions de l’alcalde, Marc Aloy, amb una aposta seriosa pel nou pavelló i mirant si es pot incrementar el pressupost ho demostren. Calia plantejar-se si el bàsquet era molt important o no tant, per a la ciutat. Per a mi, ho és molt i avui en dia l’Ajuntament ho creu.

Si haguessin tingut un pavelló com el que es vol tenir durant aquests cinc anys, i no hi hagués hagut covid, en quin punt estaria el club?

Hauríem generat bastants més ingressos. A part de bàsquet, això és un espectacle. Per exemple, anem a Burgos, amb una afició bona, però menys entesa que la nostra.

Futbolera.

A la gent d’allà li agrada tenir la seva llotja, anar-hi amb la família. No ha de ser molt més car, però es genera comunitat. Amb una instal·lació millor ho pots fer. A part, per a l’equip professional necessitem millors equipaments, gimnasos...

Que no hi faci tanta calor...

Exacte. Dignificar-la. Si volem mantenir el creixement, la instal·lació s’ha de renovar.

El gran objectiu del club ha de ser sobreviure a persones com vostè, Pedro Martínez o Xevi Pujol de manera sostenible?

L’objectiu del club ha de ser que si tenim noranta anys i la majoria ha estat a la màxima categoria, hem de seguir igual per damunt de les persones. No ens n’adonem del mèrit que això té. Quants clubs han desaparegut? Recordo que quan jo era infantil venien a jugar el Mollet, el Pineda, el Granollers... No han sobreviscut. Hauríem de tenir orgull. De vegades els mitjans de comunicació li hauríeu de donar més valor, i no pretén ser una crítica. Té molt mèrit que una ciutat de 75.000 habitants tingui un equip que competeixi com ho fa. Crec que una part de la ciutat n’està orgullosa, però perquè es mantingui, tots hem d’empènyer. Ara ha pujat el Granada, que és una ciutat històrica. Estan contentíssims i ens miren amb admiració a nosaltres. No donem valor a les coses fins que no ens ho diuen des de fora o les perdem. El dia que Manresa perdi això, ho trobarà a faltar molt. No es pot permetre perquè forma part de la nostra cultura.

Què l’ha omplert més, de ser president?

Sobretot tota la gent que he conegut. He fet molts amics. També m’omple que les coses hagin sortit bé, tot i que hi ha un component de sort que es necessita. M’ho he passat bé i veure com tots els jugadors que han marxat de Manresa ho han fet contents. Ara vaig felicitar Moneke perquè va a l’NBA. Que els jugadors triomfin em compensa. Sé que no els puc tenir aquí i vull el millor per a ells. Això sí, a partir d’ara em preocupen Bortolani i tots els que venen. Als altres, els tinc un gran respecte.

Com serà el Josep Sàez aficionat? Anirà a la llotja o a la grada?

Aniré a la meva localitat i segurament insultaré una mica quan toqui. Soc bastant passional i he passat cinc anys sense poder-me deixar anar. Algun cop he patit, però gairebé sempre m’he comportat. A més, tinc els meus dos fills que són més hooligans que jo i seuré amb ells. Quan s’aixequin, ho faré jo. Aniré a passar-ho bé com he fet sempre.

Tornar és una porta tancada?

Ara no es el moment. Jo crec en les etapes i penso que les segones no solen ser gaire bones en tot. Estic a disposició de tothom que necessiti alguna cosa, però les coses canvien. No se sap mai, però de moment això no està al pla de negoci. Això sí, desitjo molta sort al Jordi, que confiï en l’equip que té i com menys em necessiti, millor perquè voldrà dir que les coses van bé. A més, si venen tampoc no tinc la vareta màgica.

Compartir l'article

stats