Manresa-Reial Madrid: David i Goliat arriben als cent combats

Una de les narracions bíbliques més conegudes és la de David i Goliat. En ella s'explica com el primer, un jove israelià dèbil físicament, se les empesca per derrotar en un combat el gegant filisteu Goliat gràcies a un bon cop de pedra llançada per la seva fona. Amb aquesta història es preten mostrar com la força física no ho és tot i que la intel·ligència de vegades és més útil. Si haguéssim d'extrapolar els dos personatges a equips de l'ACB, el Bàsquet Manresa assumiria el paper de David. Sovint dèbil econòmicament, sense múscul per poder competir en el cos a cos amb els gegants, s'ha hagut d'inventar moltes vegades per poder-hi lluitar en combats desiguals. Un dels Goliats és el Reial Madrid, l'entitat amb més Copes d'Europa amb el suport financer d'un dels clubs de futbol més poderosos del planeta. David i Goliat es van enfrontar un cop. Diumenge, al Nou Congost, els de l'ACB arriben a la pugna número 100 a la màxima categoria.

Per arribar a aquesta xifra, tots dos han hagut de disputar moltes temporades a la Primera Divisió o ara a la Lliga Endesa. És en una de les poques variants en què estan igualats. Perquè el Madrid les ha jugades totes, però el Manresa unes gens menyspreables 49. Així, el primer partit va ser dos dies abans d'acabar-se l'any 1968, quan els blancs van guanyar per 80-85, amb 30 punts del seu actual president d'honor, Emiliano Rodríguez, i 23 de Joan Colell per als bagencs.

S'iniciava aquí una rivalitat desigual en la qual els manresans van trigar gairebé set anys a guanyar per primer cop en lliga. Va ser una victòria per 80-78 al Vell Congost, amb Antoni Serra d'entrenador i amb dos tirs lliures anotats per Charles Thomas, aquell nord-americà cedit pel Barça que la gent creia mort i que va "ressuscitar" fa poc després de 40 anys desaparegut. S'iniciava una sequera de quinze anys fins que el Manresa guanyaria el següent partit, el primer que va guanyar Pedro Martínez com a entrenador de l'aleshores TDK.

Grans ambients

Tot i la superioritat madridista, normal per la diferència de pressupost i possibilitats, jugar a Manresa va ser durant força temps un tràngol complicat de superar pels múltiples campions d'Europa. Les dimensions del Vell Congost, sobretot, i la manera com es vivia l'esport sobretot durant les dècades dels setanta i vuitanta, sense tant control com ara, feien que els manresans haguessin de buscar tot de tripijocs per aspirar a un triomf que sempre s'escapava. A Madrid, les coses eren més clares, en l'ambient del pavelló de la Ciudad Deportiva, primer, o del Palacio de la Comunidad, actual WiZink Center, després, era molt més complicat sorprendre el gegant. De fet, el Reial Madrid va arribar a guanyar un partit per 70 punts (133-63) l'any 1969 i no patia gaire per vèncer davant del suport de la seva gent.

Els meravellosos anys noranta

Gairebé tot va canviar per al Manresa en la prodigiosa dècada dels noranta. Tot i que va guanyar la Copa d'Europa de l'any 1995, van ser èpoques irregulars a la Casa Blanca i les millors temporades per al TDK. Va arribar la segona victòria, per 82-76 (24 punts de Singleton i 22 d'Alarcón) i n'hi seguirien vuit més, de les quals cinc van arribar durant la mateixa temporada. No podia ser cap altre any que el del títol de lliga, en la temporada 1997-98. Amb Luis Casimiro a la banqueta, el Manresa va guanyar els dos partits de lliga regular. A fora per 72-84, amb 23 punts de Sallier. Era el primer èxit a Madrid de tota la història. A casa també es va vèncer per 87-75, amb 24 punts més del nord-americà. Tots dos equips es van enfrontar en el play-off de semifinals i el Manresa es va imposar per 1-3. Va guanyar els dos partits inicials al Palacio. El primer, per 67-87, màxima diferència favorable de tots els temps, amb 18 punts d'Alston. El segon, per 77-80, amb 24 punts més del mateix jugador. Es va caure en el tercer partit, a casa, però no es va perdonar en el quart, un 95-82 amb l'enyorat Herb Jones com a màxim protagonista, amb 28 punts. Ningú no sabia que arrencaven disset anys sense tornar a guanyar contra el Madrid.

Travessa del desert

Perquè si hem de parlar d'episodis bíblics, ens hem de referir al de la marxa de Moisès i el seu poble cap a la Terra Promesa. Aquella va durar quaranta anys. El Manresa no va haver d'esperar tant per tornar a guanyar el Madrid, però en van passar disset, amb dos descensos enmig i amb d'altres que no es van consolidar per la impossibilitat d'ascendir d'alguns equips de la LEB. La victòria va tornar a arribar amb Pedro Martínez a la banqueta, 25 anys després de la primera i 21 després de la seva última i va servir per salvar la categoria. Els manresans, anomenats aleshores La Bruixa d'Or, guanyaven a la pista d'un Madrid que feia una setmana, al mateix parquet, havia guanyat l'Eurolliga. El 80-90, amb 21 punts de DJ Seeley, 17 d'Isaac Fotu i 16 de Davin White, és una de les millors victòries de la història del club.

La darrera va arribar la temporada passada, quan el gran equip que va arribar a la seva primera final europea va vèncer en duel de lliga regular per 75-86. Sense Bako, lesionat, però amb 20 punts de Luke Maye i 17 de Dani Pérez. El duel va enfrontar Pedro Martínez i Pablo Laso, els dos tècnics que han dirigit més partits d'aquesta desigual lluita, amb 18 del barceloní, i 4 victòries, i 24 del vitorià, amb només dues desfetes.

Copes i l'any de dos Manreses

Els enfrontaments entre el Manresa i el Madrid també ha deixat capítols sorprenents. Curiosament, la primera victòria bagenca no va arribar a la lliga, sinó a la Copa del Generalísimo. L'11 d'abril del 1971, el Manresa Kan's guanyava per 71-70 al Vel Congost, amb 26 punts del gran Joan Martínez i 20 de Wayne Brabender per als blancs. En la tornada, derrota per 116-78. Després, derrotes en semifinals d'eliminatòria a doble partit, els anys 1971 i 1981, i cap en una fase final de la Copa ACB.

També hi va haver un any en què el Madrid va jugar contra dos Manreses a la capital del Bages. Va guanyar el Manresa La Casera per 66-78 al Congost, l'11 de març del 1973, i també el CB Manresa Ganador (62-96) a Pista Castell. Aquest darrer club només va ser una temporada a l'elit.

La rivalitat deixa com a xifra absoluta 86 victòries blanques, 12 de manresanes i un empat, el de la temporada 1980-81 (81-81, amb 26 punts de Bob Fullarton, 16 de Luis Alcañiz i 15 de Manel Sánchez. A més, el jugador que ha disputat més partits d'aquest tipus s'ha vestit amb les dues samarretes i diumenge, si és convocat, incrementarà els 31 duesl actuals. Es tracta de Sergi Llull, tots amb la samarreta blanca menys un, en què va anotar 5 punts amb el Manresa. Parlem d’un producte del planter bagenc convertit en llegenda blanca. Fins i tot en això, en aquesta centenaria batalla, guanya Goliat.

Subscriu-te per seguir llegint