La noia que va fer riure els Mossos perquè no sabia què estava passant al Congost

No sé si us he preguntat mai com us hauríeu sentit d'haver estat una de les urnes electorals de l'1 d'octubre. Segurament no, no és d'estar gaire centrat fer-ho. Jo tampoc, fins aquest dimecres, quan tant jo com una bona colla més de companys havíem de ser introduïts [verb del qual cal fer un bon ús sempre] dins del pavelló del Nou Congost simplement per fer la nostra feina, o sigui, per explicar què hi passava esportivament parlant, que també era notícia.

Si el 2017 saber per on passarien les urnes era un secret, no d'estat perquè no en teníem, aquest 15 d'octubre ho era fins i tot per a nosaltres, per on podríem passar. Els que hagueu estat al Congost ja sabeu que està ubicat en un cul de sac i que no hi ha excessives opcions per accedir-hi de manera més o menys civilitzada. Els manifestants propalestins, que no són rucs i que també ho sabien, s'han encarregat de mirar de tapar-les durant tot el dia, amb la conseqüent presència d'operatius policials per impedir-los-ho.

Gent a tot arreu

Per a un mitjà com el nostre era necessari tenir tapats tots els flancs. A la pàgina 2 i 3 del diari de dijous, i també a la web, trobeu informació elaborada pels companys en què s'explicava tot tal i com passava. En el cas de qui us escriu, però, la feina, en teoria, començava a les 20.45 hores, hora d'inici del partit. Però en realitat era molt abans.

Perquè no se sabia en quin moment i en quin lloc hi hauria llum verd per part de les autoritats. Aquests dies, des de comunicació del Baxi Manresa se'ns ha tingut informat de tots els moviments. Podria ser per algun dels tres o quatre llocs habilitats i, de fet, alguns de nosaltres ja van entrar a quarts de quatre de la tarda per la banda de la Farinera Albareda, on s'hi van reunir unes 500 persones per protestar contra les polítiques d'Israel. Gent jove, principalment, i consignes que han augmentat de to quan van rebre reforços procedents d'altres zones.

Arribaven també notícies d'una asseguda davant de l'hotel del Hapoel a Barcelona, la qual cosa deu haver endarrerit l'arribada dels israelians. En aquell moment, vam rebre ordres i una bona colla d'urnes amb cames ens vam traslladar al lloc de lliurament, que com si fos en un llibre de John Le Carré o Frederick Forsyth de la Guerra Freda, era un pont.

Allà ens vam esparverar quan una noia, feliçment desconnectada del món, va preguntar que què passava i per què havia de passar per sota, al costat del riu, per accedir a Sant Joan de Vilatorrada. Fins i tot els Mossos van viure una estona de distensió, rient de la situació. Quan vam poder passar, vam entrar a una zona del Congost buida, sense cotxes, sense soroll i sense l'alegria d'un dimecres qualsevol, quan s'omple de canalla o de gent jove que s'entrena fent bàsquet, atletisme, futbol o gimnàstica. Vam travessar l'aparcament buit i vam entrar a un pavelló que recordava el de la temporada de la covid, tot i que ara sense mascaretes. De fora, imatges dels manifestants a les vies del tren mentre a dins girava la roda de les prèvies dels partits sense el més important a les graderies.

Subscriu-te per seguir llegint