"No penso en qui m'ha precedit, només en ser millor que ahir"

Alfonso Plummer (Fajardo, Puerto Rico, 1997) no mostra els paràmetres de l'estereotip caribeny. Té el mateix posat seriós quan juga que quan respon les preguntes. Analític, reflexiu i amb voluntat de ser disciplinat, sí que fa bo un altre arquetipus, el dels franctiradors de les pel·lícules, com ho és ell damunt de la pista.

Aquí li diuen Fonsi.

Sí, l’entrenador em va treure el mot. Em diuen de moltes maneres depèn del lloc. Ja m’està bé.

Setmana tranquil·la, després de tenir-ne vuit amb doble partit?

Bé, no tant, hi ha hagut entrenaments i aquí la meta és millorar cada dia. No és el mateix que amb tot l’equip, però m’agrada provar de ser cada dia millor.

Què està aprofitant per practicar?

Tècnica individual, més moviments. Coses que cal perfeccionar com a jugador, no només anotant, que ja ve dintre meu, sinó d’altres facetes per aportar al meu estil. Hi estem treballant.

Han passat moltes coses però només tres mesos des que va arribar. Amb tants partits, ha tingut temps d’adaptar-se a tot?

Sí, he estat a Barcelona alguns cops i a Madrid. M’ha agradat molt la cultura, el menjar, la gent, la llengua.. M’he adaptat molt de pressa en comparació amb d’altres equips.

Vostè és de Puerto Rico, estat associat als Estats Units. Com viu aquesta dualitat?

No tinc problemes amb això. Soc porto-riqueny. Molta gent ens identifica com estatunidencs, però tenim la nostra bandera, el nostre governador, la cultura... Les lleis que apliquin són les lleis, però jo em sento de Puerto Rico, no d’Estats Units.

Com és la gent del seu país?

Com la d’Espanya, alegre. Els agrada molt compartir, a esmorzar, dinar, sopar... Hi ha una cultura d’unitat i alegria i això fa que també m’identifiqui amb la gent d’aquí.

De tota manera, juga amb passaport d’Estats Units i per això ocupa una de les dues places d’estranger. Aquest és un inconvenient, tenint en compte que jugadors d’altres països veïns com República Dominicana són comunitaris pel tractat Cotonou?

Aquest és el pla que vull seguir. He parlat amb el meu agent. Hi ha molts països en què pots jugar com a Cotonou i es podria fer, però per això necessito temps pel tema de la burocràcia i no podria ser almenys fins a la temporada vinent.

Es va formar a Puerto Rico però va jugar a universitats americanes, a Arizona, a Utah i a Illinois. Com el va influir?

Van ser sis anys de creixement i de millora, amb alts i baixos, em van fer créixer com a persona. Arizona va ser el que es coneix com junior college. Va ser el pas per arribar al somni del bàsquet americà. Vaig sobresortir i vaig arribar a Utah i d’allà vaig poder assolir un nivell més alt, i per això Illinois.

Diu que porta el tir a dins. Des de l’inici?

De petit era més penetrador, però als 10 o 11 anys em van començar a inculcar el tir, explicar-me que també es pot anotar des de fora. De mica en mica el vam desenvolupar a còpia de repetició, consistència, disciplina i aquí tenim el resultat.

A partir d’aquí va tornar a casa i va anar a Grècia?

No, no he estat mai a Grècia. Surt a tot arreu i és un error. Vaig arrencar a la G-League a l’equip de Mèxic DF i després em va fitxar el París, que ara és a l’Eurolliga, per substituir un jugador amb un contracte d’un mes. Van ser quatre partits, dos d’Eurocup i dos de lliga, i vaig tornar a Puerto Rico.

Fins l’any passat a Alemanya, amb l’Ulm. Va ser el seu gran salt de qualitat?

Sí, va ser el meu gran avenç a Europa.

I Ulm no és com Espanya.

No [somriu], la gent està més en el seu món i comparteix les coses amb la gent propera, només. La gent és tranquil·la, culta, no hi ha soroll.

De què li va servir aquest any?

Per veure el món europeu, com es s’administra el bàsquet a Europa, ben diferent a Estats Units o Puerto Rico. I aprendre una nova cultura, una nova llengua que és ben difícil. Però si es vol aprendre, es pot fer.

El director esportiu, Biel Colominas, va dir quan el va fitxar que vostè a Ulm era un microones, que generava molt en poc temps, però que podia aportar moltes més coses. Hi està d’acord?

Sí, i agraeixo la confiança. Jo et diria que puc fer moltes coses, però si no ho veus no ho entendràs. Aquest any l’entrenador em permet tirar tirs que puc assumir, tenir més participació en el joc que l’any passat. Jo necessito tenir l’oportunitat i aprendre dels que em volen ensenyar.

Ell també és molt exigent amb vostè. Diu que hauria d’atrevir-s’hi més.

De vegades penso més en involucrar l’equip i passar la pilota, però entén que hi ha tirs que puc provar i vol que ho intenti més.

Té l’inconvenient de ser baix, per la seva posició. Com ho compensa?

M’ajuda el salt que tinc per tirar i la rapidesa per elevar-me. No importa com de gran sigui el defensor, sempre controlo l’espai per poder tirar per damunt.

Què l’ha sorprès més de l’ACB?

El fet que sigui un joc tan ràpid, constant, que no s’atura. Has de tenir força mental i física. En la resta, és un bàsquet en el qual has de pensar molt i ser estratègic, i això m’agrada. És un nivell general de tots els equips, el ritme, la manera de moure la pilota, els bloquejos, són més eficients que en d’altres lligues. Per això és la millor després de l’NBA.

Un dels motius per venir a Manresa era ser a l’ACB?

És clar. I també la confiança que em va donar l’entrenador, quan em va dir que em necessitaven per anotar, que doni energia a les dues bandes de la pista.

En els últims anys aquí hi ha hagut escortes potents, com Thomasson, Harding, màxim anotador de la lliga l’any passat, Badio o Hunt. Aquests noms el pressionen?

No penso en jugadors anteriors, en qui m'ha precedit, només en ser millor que ahir. Ser la millor versió de mi per poder ajudar l’equip. És la mentalitat que cal tenir, no pensar en els altres, en què van fer ells, sinó en què pots fer tu per guanyar partits.

Com s’ha adaptat a l’equip?

Ha estat fàcil, tot i que hi ha jugadors diferents de molts països, però hem creat una bona química.

Amb qui es fa més?

Amb Agustín [Ubal]. És un jugador amb moltes sorpreses.

Per què?

Li agrada molt l’alegria, és un tipus de persona de qui és bo envoltar-te, que tingui vibracions positives. No sempre has de riure, però algú que et mantingui amunt en moments de negativitat t’ajuda molt.

I vostè com és? Perquè dona la imatge d’algú seriot.

Algú que escull molt, les persones i els moments. No em veuràs rient i parlant de qualsevol cosa amb tothom. Amb qui jo m’identifico, ho faig. Amb alguns ric i soc un pallasso, però amb d’altres soc seriós. Vull ser la mateixa persona amb tothom perquè si estàs de festa amb tothom, no et prendran seriosament.

Com se sent, amb els aficionats?

M’encanten. Me n’havien parlat, però no ho havia viscut. Després de guanyar el primer partit vaig pensar que si vivíem això tot l’any, m’encantaria. Quan s’acaben els partits i ens saludem, amb energia alegre, perdem o guanyem, és molt bo.

Què li diuen, pel carrer?

Em demanen fotos i coses del partit. És bonic que et reconeguin i tinguin admiració i respecte. I jo els admiro a ells perquè venen aquí cada dia a veure’ns jugar. No t’ha de cansar que hi hagi gent que et vegi com una inspiració o una cosa positiva en la seva vida.

Segueix gaire les xarxes socials?

Mmmmmm. No tant com abans. De jove ho feia molt, però ara estic concentrat en ser més professional.

A Instagram demostra que li agrada la moda?

Sí, m’interessa la roba, anar ben vestit, una afició meva.

I fa el gest de l’arc i de les fletxes.

Sí, ho faig des de petit i em motiva.

Manresa ha estat sempre un club trampolí. Aquí té un any de contracte. Se’l pren així?

El meu pla és jugar el màxim possible. La meva meta és estar al nivell més alt que pugui, però si el que es necessita per millorar és quedar-me, no m’importaria. Cal aprofitar ser aquí.

A l’estiu va estar amb la selecció al torneig de les Amèriques. Per què no hi ha anat ara?

Perquè vaig tenir la lesió de l’abductor i vaig pensar que calia recuperar-me del tot. No podia ser que hi anés i en tornés pitjor. Calia prendre una decisió responsable.

Ser al Mundial és un objectiu important.

Sí, és el meu país i jugaria quan fos per ells.

Com veu l’equip, després de tants partits a fora, tants viatges i els resultats que poden haver fet desanimar una mica la gent?

Hi havia molts partits a fora contra rivals molt bons. Ha estat difícil, però veig l’equip positiu i que vol aprendre’n. Això és l’important, no ser un equip que es deixi anar. Cal seguir millorant. No importa com comencis, sinó com acabis. Sé que ho farem bé, jugarem molts partits al Congost i hem de defensar la casa.

Potser les expectatives per haver guanyat la Lliga Catalana van ser massa altes?

Ni que guanyis cinc o sis partits seguits no et pots relaxar. A Alemanya vam guanyar cinc partits seguits a l’Eurocup i tothom deia que seríem campions i després vam perdre els quatre últims i no vam entrar els play-offs.

El seu rècord de triples en un partit quin és?

Onze.

Ja li deixaran tirar tants triples, en un partit, per batre el rècord a Manresa?

L’altre dia, a l'Eurocup, els vaig tirar. Ara només falta ficar-los tots.

Subscriu-te per seguir llegint