«El meu futur ja no el decideixo com a persona única»

Després de la intensitat del comiat ha anat a la Corunya, a la final four de la LEB en què ha pujat Guillem Jou, i s’hi ha alimentat bé, no és així?

Ha estat increïble. Ja teníem els bitllets des de feia temps. Estic molt content per ell. S’ho mereixien. Hem pogut gaudir de partits molt bons. La final la tenien perduda, van remuntar i va ser molt emocionant.

Allà hi va jugar el Palència i es deia que ho tenia fet amb ells per a la temporada vinent. Què hi ha de cert?

La meva dona és d’allà i ella va rebre molts missatges de gent d’allà. A dia d’avui no hi ha res. Hi ha hagut interès d’equips, però no sé què passarà. A l’estiu es diuen moltes coses. Hi anem cada estiu, però de vacances. Sobre el futur, a veure què decidim, perquè jo ja no ho faig com a persona única, sinó amb la família.

Això condiciona molt?

Mirem moltes coses, on creiem que podem estar millor amb els nens, on són les famílies… Si estigués jo sol, o sol amb la Laura [la seva dona] no ho miraríem tant. Durant la meva carrera he estat amb molts jugadors que han vingut sols i la família s’ha quedat on fos, fins i tot espanyols. Per a mi això és una línia vermella. Necessito veure la meva família i fer-ho cada deu mesos o molt de tant en tant seria molt complicat.

La Laura va sortir fa poc en un vídeo del Ganxo explicant com és la vida de les dones dels jugadors i, a més, parlant en català.

Ella no sabia si ho havia fet bé perquè potser no s’havia expressat bé, però li va sortir molt bé. Al principi, amb l’idioma, estava molt preocupada perquè és infermera i ha de parlar amb pacients i famílies. Veure aquest pas durant set anys diu molt de l’esforç que ha fet i de com de bé estem a Manresa.

És important per als jugadors sortir de l’entorn del bàsquet?

Quan tens fills, és inevitable perquè et relaciones amb tothom. En el nostre cas ha estat bo i saludable, també en moments baixos i de lesions.

Va arribar dos dies després de casar-se i a sobre li havien canviat l’entrenador. El fitxa Peñarroya, però es troba Pedro Martínez. Les tenia totes?

Sí. Abans vaig parlar amb Román Montañez, el director esportiu sobre el canvi. A més, tenia molt respecte per Pedro. Vaig preguntar al Román si anava tot endavant i em va dir que sí, que a mi m’havia fitxat el Manresa. Després s’ha vist que van ser cinc anys magnífics.

Ara es troba estabilitzat a la lliga però venia de molt canvi d’equip i de baixar amb el Gipuzkoa. Tenia 29 anys. Era una revàlida, aquell moment?

El meu últim any havia estat el millor, però havia descendit. Això generava dubtes i l’acord va ser ràpid, el juny. Per això venia amb moltes ganes de demostrar que em podia quedar a la lliga. També m’havia sortit alguna altra cosa, però el Manresa havia entrat a la Champions, coneixia el Joan, el Román i no vaig tenir dubtes. Va ser un encert.

Us vau entendre des de l’inici, amb Pedro Martínez?

Vam tenir un inici complicat, però és normal. No em coneixia. Però és així, arriba i la seva exigència és màxima. Em va fotre canya fins que vaig arribar al que ell demanava.

S’imagina algun dia dibuixant pissarres i sent entrenador?

No ho vaig gaire clar. És també pel tema familiar. La vida de jugador dura el que dura. La d’entrenador es pot allargar molt i em fa més respecte. De moment, encara tinc al cap jugar a bàsquet i espero que, quan plegui, hi hagi més coses.

Quan va decidir que no seguia al Manresa?

No hi va haver un moment en concret. Una mica per com ha anat la temporada, com m’he sentit, i ho vas pensant. Veus que potser és el moment de tancar una etapa. Tant per ells, com per a mi, era un moment ideal per acabar bé i contents.

Vostè és una persona normal. Quan comparteix el dia a dia amb figures i figuretes, com ho viu?

Al final som tots iguals i llavors ja depèn de cadascú. El famós any de la Champions de Bilbao, si veus les celebracions jo anava amb el Rafa Martínez i els deixava fer. Entenc que això encanta els aficionats, però tinc un perfil més baix.

Va ser un any molt especial?

A nivell esportiu és molt difícil de superar-ho. Vam tenir moments molt bons, com el primer quart de la BCL contra l’Unicaja. Em vaig sentir que els podíem guanyar de seixanta. Aquell període va ser el súmmum. Vam acabar el partit en un quart. Llàstima que no vam arribar a la final four, jo amb el turmell, Francisco tocat, Dani García de baixa. Voldria veure què hauria passat amb tots bé.

Aquella temporada, sense resultats, hauria estat una bomba de rellotgeria?

Sí. Hi havia jugadors amb molt ego. Pedro va prendre unes decisions arriscades i s’havia de fer amb els jugadors que teníem. En dies en què potser costa més, alguns havíem de tibar una mica més del carro. Les fotos estaven bé, però sense càmeres també s’havia de treballar.

Aquestes temporades, en les prèvies dels partits, l’entrenador rival sempre deia que a qui s’havia de controlar era a Dani Pérez. Com el fa sentir?

Orgullós. Sentir que ajudes el teu equip em fa estar satisfet, però em considero un jugador d’equip, ajudar a que la resta estigui còmode a la pista.

Una de les claus de l’èxit és que aquí la gent valora el seu estil de joc?

Sens dubte. Amb el Pedro vam iniciar aquesta forma de jugar i a mi sempre m’ha anat bé per explotar les meves virtuts. Ha estat per aquesta manera de jugar a bàsquet que jo he pogut donar el meu màxim.

Com va ser l’experiència amb la selecció?

Increïble. És de les coses que creus que mai no passaran. De petit ni ho arribes a somiar i estic content de complir una de les coses que et fan il·lusió.

La relació amb Sergio Scariolo va acabar bé, després de les seves declaracions en què criticava la nacionalització de Lorenzo Brown?

Ni bé, ni malament. No hem parlat més després d’això. No comparteixo la seva visió, tot i que l’entenc, i suposo que ell pot entendre la d’un jugador espanyol sobre el tema.

Anava, sobretot, perquè el jugador en qüestió no tenia relació amb el bàsquet d’aquí?

Hi ha nacionalitzacions, i nacionalitzacions. Un jugador arrelat, doncs bé, però si no ho està. A més, Espanya és una potència de bàsquet. No comparteixo aquesta manera de nacionalitzar. Per a mi, en una selecció hi ha generacions bones i si venen les dolentes, hauràs de treballar amb la base.

Almenys, a Scariolo, li va guanyar el seu últim partit?

Sí, i no li vaig donar la mà, però ara m’adono que era perquè no hi era [el van desqualificar].

Se li ha fet llarga l’Eurocup?

És que he estat lesionat molt temps. Sí que hem tingut viatges llargs, però el problema ha estat l’altre.

Als equips parleu de política o de què passa a la societat?

Depèn dels companys. Amb Massa parlàvem molt de religió i amb Cate es parlava de tot.

La política ha marcat la temporada, sobretot jugant contra el Hapoel. Com ho van viure?

Va ser surrealista. Vam anar a un hotel amb policia, tornar d’entrenar-nos amb autobús, al partit també… al final no vam veure les protestes, ni res. Al pavelló vam veure policies, drons i jugar a casa un partit així és trist, i més perquè era un equipàs. A Israel no hi vaig anar per lesió, però els companys em van dir que tot va anar molt normal.

De quins temes es parla més al vestidor?

Molt de bàsquet i llavors de la vida personal. Amb els nacionals, com el Pierre i l’Álex, més de política, però no en parlem gaire.

S’imagina tornant al Congost a jugar contra el Manresa?

Es pot donar, tot i que encara no m’ho imagino. Seria complicat, però també emotiu.

Demanarà el 55 allà on vagi?

Sí. Aquí el vaig agafar perquè jo portava el 5, però era de Guillem Jou i quan vaig arribar em va dir que no el deixaria anar. No vam començar gaire bé amb ell, i ja veus ara.

Què trobarà a faltar més de Manresa?

Tot. Hi tenia la meva rutina i ara serà començar a un altre lloc. Al principi recordaré el que feia, però tot amb un record bo i positiu. Acabarem tornant cada any per una cosa o una altra.