Mario Saint-Supéry: “A en Diego Ocampo sempre li estaré molt agraït, per a mi ha estat un entrenador de vida"

Mario Saint-Supéry ha viscut la seva primera experiència als Estats Units amb la mateixa ambició amb què va sortir de Màlaga quan tot just era un adolescent. Després de passar per Unicaja, Tizona Burgos i el Kids&Us Manresa, el base malagueny ha trobat a Gonzaga un escenari completament diferent, marcat per l’exigència diària, uns recursos gairebé il·limitats i el somni d’acostar-se a l’NBA. En aquesta conversa, repassa la seva adaptació a la NCAA, l’impacte del March Madness, el debat sobre la marxa de joves talents espanyols als Estats Units i el camí que encara té per recórrer.

Com estàs? Em comentaves que estaves de vacances. Com estàs passant aquests dies a Màlaga?

Bé. La veritat és que estic molt content de poder ser aquí, gaudir de la família, dels amics, de la platja i del bon temps de Màlaga. Estic entrenant sis dies a la setmana i em dono un dia de descans, però estic força content. Visc a cinc minuts de la platja i els meus estius es basen a entrenar i anar a la platja.

És una vida molt diferent de la que tens ara als Estats Units. Què tal aquest primer any allà?

Bé. Com dius, és molt diferent. Spokane, que és la ciutat on hi ha Gonzaga, és a unes cinc o sis hores de la platja. És cert que té alguns llacs a prop, a mitja hora o una hora, però no és el mateix. A més, fa molt més fred. Ja havia estat a Burgos i a Manresa, que em van donar una petita avançada del fred, però aquest any he passat força fresca.

A nivell professional, la temporada ha estat molt bona en l’àmbit personal. Potser, col·lectivament, va quedar un regust agredolç per haver caigut abans del previst al March Madness. Com valores aquesta primera temporada?

Sí, com dius, ha estat una temporada una mica agredolça. Se sent com una temporada inacabada. Al final, no és com una sèrie de play-offs ni com una lliga regular en què saps que hi ha un final. Allà vas partit a partit i, si guanyes, tens una setmana més. Però, com que vam perdre, tot s’acaba de cop. És una mica estrany.

I a nivell personal?

Crec que he crescut tant com a jugador com a persona. Evidentment, he tingut moments millors i pitjors, però crec que tot m’ha servit molt. Ara tinc moltes ganes de treballar aquest estiu i començar la temporada vinent, que segur que serà genial.

Des d’Espanya costa ser conscient del que representa un torneig com el March Madness. És tan boig com sembla?

Sí, és una autèntica bogeria. Els meus companys ja m’ho havien dit. Després de la Super Bowl, probablement és l’esdeveniment esportiu més important dels Estats Units.

Hi ha molta afició?

És increïble perquè la gent s’identifica moltíssim amb les universitats. A més, fan un màrqueting brutal al voltant del torneig. Tothom està pendent del March Madness i sembla que la resta s’aturi. És una cosa espectacular.

Has jugat a nivell professional aquí. Diries que l’experiència o el nivell de professionalització és molt diferent?

Sí. Et diria que els recursos que hi ha allà són d’un altre univers. Això no vol dir que aquí, a Espanya o a les lligues europees, no siguin suficients, però allà tot està multiplicat per tres, com acostuma a passar als Estats Units. Tot és més gran, més increïble i més boig.

En el dia a dia, tu que has estat en la base de clubs professionals i també en equips professionals, quines diferències trobes entre la manera de treballar als Estats Units i aquí?

Una de les diferències més grans és la disponibilitat. En molts clubs, pedreres i fins i tot equips professionals, la disponibilitat de pista, gimnàs o persones per ajudar-te a entrenar no és tan àmplia. A Gonzaga tinc el pavelló obert les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. A més, sempre hi ha gent que pot venir amb mi per ajudar-me a tirar, entrenar o fer el que necessiti.

Un canvi important a l’hora de preparar-te, oi?

Per a mi, aquest ha estat un dels canvis més grans. He passat d’entrenar pràcticament tota la vida un cop al dia, o com a màxim dos, a fer durant la temporada tres entrenaments diaris, més les sessions de peses.

Més enllà de la manera de treballar, has viscut algun xoc cultural als Estats Units que t’hagi costat especialment?

Crec que soc una persona molt adaptable. M’adapto bé al que toqui, però et diria que el xoc cultural més gran ha estat el tema de les dimensions. Com et deia abans amb els recursos, allà tot és enorme. Els cotxes són gegants, les racions de menjar també... Et posen un plat i et sobrarà menjar el 99% de les vegades. Els carrers són molt més amples. Tot és més gran.

Ara mateix hi ha molts espanyols jugant allà. Hi parles? Teniu una visió semblant o varia molt segons l’equip o l’estat?

Sí, crec que tots tenim una visió força similar. De vegades parlem entre nosaltres i, en general, tots pensem el mateix. Coincidim que el tema dels recursos és una passada.

En alguna altra cosa?

També passa amb aspectes quotidians. Per exemple, els qui hem conduït a Espanya i als Estats Units notem molt la diferència. Aquest any, quan vaig tornar a Espanya, pensava: “Tio, els carrers són estretíssims. No m’hi cap el cotxe enlloc”. Allà tot és tan gran i ampli que, quan tornes, ho notes moltíssim.

Sou molts allà, gairebé 30 espanyols a la NCAA. Volia obrir aquest meló perquè a Espanya hi ha força debat sobre el fet que molts joves marxin als Estats Units. Sovint es veu des d’un punt de vista negatiu. Com vius aquest debat?

Jo et diria que és normal que la gent marxi. Per començar, pel que comentava abans sobre els recursos, l’experiència, tot el que hi ha al voltant... És normal que molts jugadors decideixin seguir un camí diferent.

A Espanya, tot i que també marxen jugadors de tot Europa, és molt difícil fer el salt directament de la pedrera a jugar a l’ACB. De vegades la gent no vol sortir cedida a LEB Plata o LEB Or, tot i que pot anar molt bé. En el meu cas, vaig sortir cedit a LEB Or i crec que va ser genial.

Però hi ha jugadors que, per falta d’oportunitats o per diferents circumstàncies, prefereixen anar a la NCAA, fer una carrera de quatre anys, estudiar, jugar i viure als Estats Units. A més, estàs més a prop de l’NBA, que al final és el somni de tothom.

Entenc que aquest és també el gran al·licient d’anar als Estats Units: acostar-se a l’NBA. És el gran objectiu?

Sí, és clar. Crec que tots tenim l’NBA al cap. És un somni per a tothom. Al final, treballem amb l’objectiu d’algun dia poder-hi arribar, no només per ser-hi, sinó per jugar-hi i fer-hi carrera. Això és el que fa que la gent s’aixequi cada dia i surti a treballar, treballar i treballar.

En aquesta mateixa línia, fa unes setmanes va aparèixer una informació sobre que la NCAA vol començar a ser més estricta amb els jugadors estrangers que volen competir-hi. Casos com el teu, de jugadors que han fet part de la seva carrera en lligues professionals, podrien estar més sota la lupa. Com ho veus? Creus que seria un error?

Crec que la nova norma que volen aprovar no m’afecta tant a mi, sinó a jugadors més grans. És cert que jo vaig estar dos anys en dinàmica d’Unicaja, vaig jugar a LEB Or i després un any a l’ACB amb Manresa, però vaig començar molt jove. Vaig arribar als Estats Units amb 19 anys i com a freshman.

Crec que aquesta norma va més dirigida a jugadors de 23, 24 o fins i tot 25 anys. Hem vist alguns casos de jugadors que ja són professionals, que fa anys que juguen com a professionals i que no hi van realment a estudiar. Crec que la norma va més enfocada a aquest perfil.

Tu vas debutar molt jove. Com es gestiona ser tan jove i començar a fer passos tan grans tan aviat? Com ho vas viure?

Et diria que tenint gent al voltant que et mantingui amb els peus a terra. Vaig debutar amb 15 anys, gairebé 16, però 15 queda millor. A partir d’aquí, tot ha anat molt bé i molt ràpid. Tenir la meva família i el meu entorn ajudant-me sempre a mantenir els peus a terra, a ser humil, a continuar treballant i a no deixar de ser ambiciós m’ha ajudat molt.

Qui diries que ha estat una figura clau en el teu dia a dia i en la teva carrera?

Els meus pares han estat claus des del primer moment. He tingut moltíssima gent que m’ha ajudat i tots els meus entrenadors han estat importants.

Quan vaig marxar a Burgos em vaig trobar amb un àngel, per dir-ho així, que és en Diego Ocampo. Va ser qui va confiar en mi a Burgos, a LEB Or, quan pràcticament no tenia minuts ni a l’ACB ni a la BCL. Va confiar en mi des del primer moment i, l’any següent, em va portar amb ell a Manresa, on va continuar confiant en mi. Sempre li estaré molt agraït. Ha estat un entrenador de vida per a mi.

“Tenir la meva família i el meu entorn ajudant-me sempre a mantenir els peus a terra, a ser humil, a continuar treballant i a no deixar de ser ambiciós m’ha ajudat molt”

A Burgos vas jugar a LEB Or. Moltes vegades, des de fora, aquest tipus de passos es veuen com un pas enrere després d’haver debutat a l’ACB. Tu ho recordes com un pas clau en la teva carrera?

Totalment. Crec que és evident que, si no hagués anat aquells cinc mesos a Tizona, l’any següent probablement hauria anat cedit a un equip de LEB Or en lloc d’estar a l’ACB.

Va ser un pas molt important. També vaig tenir molta sort amb el grup de persones que em va envoltar allà. Em van acollir des del primer moment, vaig estar molt còmode i les coses van sortir molt bé. Crec que va ser una etapa clau en la meva carrera.

Per acabar, pensant en el futur: tens clar quin serà el teu pròxim pas?

No tinc clar què passarà en el futur. Ara mateix, com sempre dic, em centro a ser una mica millor cada dia. Treballo cada dia per millorar. Al final, això em portarà allà on m’hagi de portar. El temps em posarà al meu lloc. Estic molt positiu i tinc molta confiança en això.

Subscriu-te per seguir llegint