La Fundació del Bàsquet Manresa aporta un toc bagenc a Cap Verd en ple Mundial de futbol

Anar a vendre bàsquet la setmana en què un país viu la febrada futbolística més important de la seva història no sembla un bon negoci. Però ho acabat sent. La Fundació del Bàsquet Manresa, en col·laboració amb l’Ajuntament, la Federació Catalana i l’agència de viatges Tauro, va fer realitat el projecte d’enviar quatre entrenadors a Cap Verd per exportar la manera d’entendre l’esport de la cistella a casa nostra i traslladar-la a tècnics de l’arxipèlag. El resultat va ser positiu, però amb matisos i experiències que els quatre protagonistes poden explicar amb satisfacció.

Un d’ells és Jordi Cuñé qui, amb el seu germà Ton, Pau Vilà i Lluís Soler van fer cap a un país al qual molts han après a situar al mapa les darreres setmanes. I les coses no van arrencar com estaven previstes. «No teniem gaire clar què havíem de fer, si un format d’entrenament o de clínic. Ja ens va avisar l’Ander Mirambell, gerent de la Fundació, que allà van a un ritme no gaire estressant. Vam estar al pavelló Vavá Duarte de Praia, la capital, que és a l’illa més gran, Santiago. Al matí ens vam trobar 60 o 70 nens i poc material i a la tarda amb 40 nenes. Ho havíem proposat fer tot al matí, però hi ha uns horaris de federació i, com que ens havien insinuat que serien tanta gent, només teníem un pista i dues cistelles. Al Congost, per exemple, en tenim 14. I de pilotes, les que vam portar nosaltres».

Però no es van espantar. «Cada entrenador va assumir un fonament o estació i dos podien fer servir el cèrcol i dos, més el tema tàctic, de tècnica, etc. La gent d’allà també esperava alguna cosa diferent, però va ser tot bastant improvisat».

Sense voler envair

De fet, els tècnics locals pensaven que, a través de la federació se’ls podria expedir un certificat de nivell. «Creien que seria més un clínic, però si vols això, no et presentis amb 70 nens». Un aprenentatge per al futur.

El que tenien clar els manresans era que «no volíem imposar res, i menys en tres dies. Volíem aportar una mica de la nostra metodologia, i si podien endur-se alguna cosa, ja era un èxit». Pretenien que els preparadors locals portessin l’entrenament, però «alguns d’ells tenien poca empenta i els vam acabar fent nosaltres». Al capdavall, però, tot va funcionar bé «gràcies a la implicació dels nens, que venien amb molta il·lusió, a escoltar i a treballar. També és cert que hi havia molts nivells diferents. Ho vam anar equilibrant. Vam fer dos dies d’entrenaments, i el tercer, més de competició».

Vídeo de final d'entrenament a Cap Verd

Per entendre com funcionen, cal tenir en compte que «Cap Verd són deu illes, set de les quals habitades. Molts dels nens venien d’aquestes altres illes i això els suposava un esforç. Fins i tot després vam tenir contacte amb la mare d’una nena que en sabia bastant i ens deia que hauria de marxar a l’estranger» per no estancar-se.

Els referents basquetbolístics dels cap-verdians són clars: l’NBA. «Quan vam fer competicions, si posàvem noms de NBA ho tenien clar, però d’equips espanyols o europeus, no tant. El Barça i el Madrid sí, però la resta no sabia què eren. A nosaltres, en un reportatge per la televisió, ens deien Maresca, no Manresa».

Quan van acabar els quatre dies, dos dels tècnics van tornar casa i els germans es van quedar a fer turisme. I van coincidir amb el dia esportivament més important de la història del país. L’Argentina-Cap Verd del Mundial de futbol. «Tot el país anava amb la samarreta posada i els cotxes, guarnits amb banderetes. El dia de futbol vam anar a un espai amb una pantalla gegant amb l’Aylin, una jugadora de la selecció del país que havia vingut ja a Manresa, i els seus amics. Tot i perdre, n’estaven orgullosos. Deien que jugaven contra Messi, sabien que perdrien, però mostraven l’alegria per haver arribat fins allà. A més, havien empatat amb Espanya i recordaven que en noranta minuts no havien perdut contra ningú».

Els germans Cuñé es van perdre la festa nacional del dia de la tornada dels jugadors a Praia, ja que eren a Sal, una illa més turística. Però havien viscut una experiència, la del bàsquet, que «ha de tenir continuïtat. Hi ha voluntat per les dues bandes i el proper cop serà diferent perquè els aspectes logístics hauran quedat clars». I sense un Mundial de futbol de teló de fons.