En els primers anys d'esquí al Berguedà aquest esport era tota una altra cosa. Així ho evidencia el testimoni dels socis més veterans del Club Esquí Berguedà.

L'expresident Josep Maria Rossinyol ha agafat l'encàrrec de recollir en un gran llibre les vivències i activitats de l'entitat des del 50è aniversari fins a l'actualitat. Rossinyol recull fotografies i resums d'activitats de les últimes dècades per donar continuïtat a la part escrita per Josep Maria Pujol, corresponent als primers 50 anys de vida del club. Rossinyol explica que, en les primeres sortides a esquiar als Rasos, els aficionats havien de fer l'últim tram a peu durant tres hores amb els esquís car-regats a l'esquena.«Allò no era com ara, sense remuntadors ni carreteres d'accés a les pistes...».

Hi ha socis veterans del club que recorden aquelles jornades perquè les van viure en primera persona. Un d'aquests socis més veterans és Josep Maria Pujol, nascut l'any 1932 i amb més de cinc dècades de pertinença a l'entitat. Amb una veu fràgil, Pujol explica les seves memòries més retingudes, que parlen d'un esquí rudimentari i de molt esforç: «Pujàvem als Rasos en camió, tots a sobre la caixa, nois i noies a l'aire lliure, jo tenia catorze anys. Portàvem la indumentària d'anar a col·legi, amb pantalons d'adults i les sabates d'anar a escola». Rossinyol explica que aquella afició dels berguedans va sorgir quan van començar a veure que els barcelonins pujaven als Rasos: «No tenim butlletins d'aquella època, però sí que va néixer per Pasqua gràcies a en Vallès, que era de Manresa. El club va començar amb una excursió al Cadí per Pasqua del 1928; aquell mateix any van explorar el Forat d'Estela i quan va aribar l'hivern van començar a esquiar».

«A les sis, després de missa»

Josep Maria Pujol recorda que «el camió sortia de les escales de la presó, baixant al Vall, i era de matinada, cap a les sis, sortint de la primera missa». Pel que fa al material, Pujol rememora que «els esquís eren amb fixacions de carmanyola que ens havia deixat Pepito Badia, el fuster, eren esquís de fusta apedaçats i sense cantons». Rossinyol ratifica que «els fusters germans Badia van fer els esquís d'aquells primers anys. Hi ha una anècdota que explica que alguns es van fer uns esquís de ferro, però quan van arribar a la neu, després de carregar-los tot el camí, els esquís es van enfonsar a la neu sense lliscar».

Posteriorment, la sortida als Rasos es va sofisticar, tal com recorda Josep Maria Pujol: «Després ja hi vam anar en jeeps del Tarrés. De carretera no n'hi havia i van tardar molts anys a fer-la, era un viatge dur, tots a la caixa del camió per pistes. Anàvem fins a Castellar del Riu carregats amb els esquís i les sabates, i tornàvem el mateix dia».