Joaquim Sala i Pujolràs va néixer a Centelles, a la comarca d'Osona, però la seva vida està lligada a la comarca del Berguedà. Viu a Berga des de fa un grapat d'anys. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, a partir del 1979 fins al 2004 va exercir de professor catedràtic d'aquesta branca del coneixement a l'IES Guillem de Berguedà. Ha escrit 13 llibres i ha col·laborat en un altre. Sala està d'estrena, ja que acaba de publicar la seva nova obra, L'ànima del silenci.

«L'ànima del silenci» és un títol molt abstracte. Què creu que és l'ànima del silenci?

L'ànima del silenci és el tercer escenari del llibre. És la part més literària i representa un fet més necessari que mai avui dia: el silenci. Vivim en un lloc molt sorollós, sorolls acústics, en la xarxa o en la comunicació. Un exemple n'és la postveritat. Per tant, en l'obra segueixo una sèrie de situacions surrealistes per representar el que representa el silenci en cada persona. Cadascú té una concepció diferent del silenci, però sempre neix del llenguatge. Sense saber escoltar no hi ha silenci. El silenci té una ànima i l'hem de cultivar perquè és la base per preservar l'humanisme.

Per què creu que és necessari parlar del tema?

Vivim en una societat en la qual la gent només busca sorolls, acció, entreteniment, etc. El silenci ens ajuda a entrar dintre nostre, a fer un examen d'una vida accelerada com les que hi ha actualment. El silenci és el repòs, la constància, el pensament, però sobretot és el fet d'escoltar-se a un mateix. Ara molta gent no ho fa.

Al pròleg diu que l'ànima del silenci emergeix de la paraula i s'universalitza, però com ho fa?

El silenci forma part de l'humà, per tant és universal. Escoltar la paraula és un fet que fa tothom. No obstant això, cada llengua té les seves peculiaritats. Hi ha moltes formes per fer introspecció, però el silenci és el que tradueix l'essència de l'ésser humà. Cada persona, però, té el seu propi silenci. Cadascú té la seva forma particular de trobar-se dins de la seva cultura.

El llibre s'estructura en tres parts: «Edenlàndia dels capgrossos», «El laberint» i «El silenci». Quina lògica segueixen els tres capítols?

He plantejat tres escenaris que assetgen l'humanisme. Imagino situacions en les quals tracto de comprendre les mançanes i tot el que sobra en el món. D'aquesta manera reflexiono sobre els perills als quals està sotmès l'humanisme.

I quin és el perill més gran per a l'humanisme?

Un dels perills més grans per a l'humanisme actualment és el neofeixisme. Està tornant a repuntar. Aquesta ideologia atempta contra els drets humans, i per això crec que cal accentuar el tema. Tanmateix, no és l'únic. També hi ha perills ecològics com el canvi climàtic, el perill d'una guerra nuclear o el d'una manipulació genètica.

Vostè com defineix l'humanisme?

És una filosofia que permet als humans créixer en el seu interior i tenir valors de justícia o llibertat. L'humanisme ha estat present en tota la història, com per exemple a la Revolució Francesa. Ells lluitaven per la democràcia i pels drets dels humans. L'humanisme és tota una batalla que segueix activa per despertar l'ésser humà davant de tots els perills que l'assetgen. No té preu, ni tan sols el capitalisme el pot quantificar. A vegades, el capitalisme s'imposa sobre l'humanisme. Això no obstant, crec que necessita reformes. El capitalisme s'hauria d'humanitzar i assolir més justícia social. Hauríem de trobar alternatives al capitalisme i que no girés tot entorn dels diners.

Al llibre estructura diàlegs d'algú amb vostè. De fet, s'anomena Quim al llibre, també. Per què vol mantenir la seva presència en el discurs?

En les converses que faig intervinc jo mateix perquè he pensat que és un bon recurs. A més m'agrada molt parlar amb la gent, però sobretot escoltar. M'incloc en els diàlegs per dotar-los d'un sentit més real. D'aquesta forma fa la sensació com si estigués immers en la conversa i així puc donar més solidesa i sentit al llibre. També té una petita significació biogràfica.

Per tant, per a vostè el silenci representa la calma. Considera que hi ha calma al món?

Estem en un moment en el qual falta molta calma al món. La gent ha agafat el costum d'alterar-se de seguida. Ho podem notar en més d'un aspecte de la vida quotidiana. Això sobretot es pot veure reflectit en la política, la gent la perd molt de pressa. Un exemple és el caos que ha generat la crisi entre els polítics. Per a mi, mantenir la calma vol dir controlar-se mínimament i no deixar-se arrossegar per la situació. Però no s'està fent gaire.

Vostè ha estat mestre durant gran part de la seva vida, però ara ja no exerceix. Creu que ara el silenci pot ser un paral·lelisme amb la seva situació des que va deixar l'educació?

Penso que sí, sobretot des que escric llibres. Actualment n'escric un cada any i per escriure tant necessito calma. Sense silenci i concentració seria difícil. La tranquil·litat la necessito sobretot en el procés d'escriptura d'un llibre. Em fa falta calma des del moment que em disposo a llegir textos que em podran servir d'inspiració per al llibre fins al moment en què el redacto.

Cada vegada que escriu un llibre perd idees per als següents o les guanya a través de la reflexió que comporta l'escriptura?

Sempre en guanyo. De fet, amplio les meves idees. Constantment es pot créixer en la vida. Jo m'he adonat que he anat adquirint més seguretat des que vaig començar a escriure. Naturalment, la visió del món i les idees poden evolucionar. El pensament dona sentit a la vida, i la vida en dona al pensament. No és un procés robòtic.

Què li passa pel cap cada vegada que escriu l'última paraula d'un llibre?

L'última paraula és difícil. A vegades trigo molt a posar-la, o la canvio en més d'una ocasió. Això ho aplico als últims capítols, ja que he de donar una idea més general al llibre i a vegades has de rectificar el que tens.