Durant el meu temps lliure, la meva afició prioritària és llegir, i actualment hi ha tanta publicació, no necessàriament en format llibre, sinó que hi ha molta gent que ho fa a través de les xarxes o dins un blog, que el cas és que sempre trobes lectures, idees dignes de ser mencionades, autors que no veuran segurament la seva obra publicada per cap editorial, seran escrits que naufragaran al mar de l'oblit, escrits que quedaran amuntegats entre les runes del Google esperant poder ser reciclats, però molts, sens dubte, haurien de tenir l'honor de convertir-se en objectes físics i en 3D si no fos per la política d'amiguisme de la majoria de les editorials.

A mi m'agrada llegir, llegir llibres i llegir les publicacions a Internet segons el meu estat d'ànim, les meves cerques depenen de com m'he llevat aquell dia i puc ser un buscador eufòric si tinc la moral alta o un buscador eclèctic, gris, obscur si la meva moral està sota zero. Normalment, els meus dies són plans, segons em llevo, així va el dia, i poques coses el fan canviar, ja que la monotonia és una tònica constant, però hi ha dies que un petit detall ho pot canviar tot en un segon.

Així va ser fa dues setmanes per una notificació de whatsapp, dins un dels múltiples grups als quals he estat afegit i que normalment deixes passar pensant que serà un mem, per un comentari estàndard o una actualització dels casos oficialment diagnosticats del coronavirus.

Aquell, però, no va ser un missatge comú, corrent ni estereotipat, era la notificació de la mort d'en Xavi Batriu, missatge que va canviar dràsticament el meu estat d'ànim i, per extensió, va canviar el meu desig de lectura, i vaig fer cerques que em fessin apaivagar el dolor, que calmessin la meva excitació i que m'ajudessin a dissoldre dins meu la notícia.

Vaig trobar una frase dins un blog,que signa Edithsme, però no m'hauria estranyat que ho hagués signat en Xavi. «No ploreu perquè me'n vagi, certament soc dels que penso que la mort no és la fi de res, perquè la gent només mor quan l'obliden, i estic convençut que això no passarà mai i per tant sempre romandré d'una forma o una altra amb vosaltres».

En Xavi va morir per excés de fraternitat, per creure i voler que nosaltres mereixem una millor qualitat de vida, va conquerir el cim de la humiliat i va bastir i defensar, malgrat les sotragades, el castell de la solidaritat.