En Joan Fígols és el propietari de Casa Fígols. Ja feia uns quants anys que treballava en el sector de la roba quan va decidir obrir la botiga al Vall, fa mig segle. Va engegar el negoci quan encara la gent es feia el vestit a mida al sastre. Però uns anys més tard aquella tendència va anar desapareixent per comprar peces de confecció. Durant aquest temps, ha vist com el sector de la moda s’ha transformat. En el repàs al capdavant de l’establiment apareix l’anècdota de la creació del barret actual de la Patum.

El negoci ha passat a ser la marca de la família. Joan Fígols ara té 72 anys. Es va jubilar, tot i que li agrada passejar-se per la botiga, el negoci que va obrir fa mig segle. Ara la seva filla Dolors regenta l’establiment. Però l’ull bregat d’aquest berguedà no pot evitar d’endevinar la talla del periodista que li fa l’entrevista. «Fas un 42 de pantaló i la M de camisa. Et cabria la S, però t’aniria justa», endevina la veu de l’experiència.

Però quina precisió! És un do o molts anys fitant les talles?

Veient la persona, pràcticament ja sé la talla que fa. Amb els anys se n’aprèn. Un bon venedor ha ser mig psicòleg. Has de saber com tractar la gent. La meva filla ja en sap molt perquè ho ha vist sempre, des de petita.

Quin és el secret d’aguantar un negoci durant 50 anys?

Molt sacrifici. Els primers anys érem tots de casa. Només vam tenir una dependenta uns anys i intentàvem tenir els mínims costos possibles. Al final, però, vam aguantar. Obrir una botiga requereix molt esforç. També hi ha d’haver passió. T’ha d’agradar. Sempre m’ha agradat vendre. Encara ara ho faria. Però no és possible perquè no puc estar tot el dia dret.

Com va néixer el negoci?

Abans d’obrir la botiga vaig passar l’aprenentatge a Cal Ros. Vaig ser-hi uns quatre anys. Em van tractar molt bé. Llavors vaig treballar en uns magatzems de peces de roba molt grans de Barcelona. Vaig estar-hi un any i mig. No m’agradava la ciutat. Massa gran. Després vaig estar uns vuit mesos a Manresa, a la botiga a l’engròs d’un parent. Llavors vaig tornar a Berga i més tard em va tocar anar a la mili. Un cop acabada, va ser quan vaig obrir la botiga.

I com ha evolucionat el negoci de les peces de roba?

Abans era molt diferent. La gent comprava poca roba de confecció i anaven a la modista. A Berga hi havia set sastres i ara no n’hi ha cap. Això va canviar els anys setanta, quan la gent va deixar de fer-se la roba al sastre i es va imposar la de confecció. Encarregar uns pantalons costava 3.000 pessetes i aquí el preu era de 800. A aquella època veníem camises que no arribaven ni a les 100 pessetes. Anàvem a buscar les restes de sèrie de camisers de Barcelona i per això el preu era econòmic.

La crisi del tèxtil dels anys 70 va afectar d’alguna manera el negoci?

Va ser un moment en què es va transformar el sector de la roba. Ara no hi ha la qualitat dels teixits d’abans. Nosaltres no comprem roba de la Xina, però en realitat no sabem ben bé d’on ve. Aquí es fa, sobretot, filatura, però s’exporta tot. Ara els camisers són a València o a Galícia. I a saber d’on arriba el teixit! Només tenim un proveïdor de Catalunya en aquests moments. I això que abans, al Berguedà n’hi havia molts. Com els Ferrer dels Viladins. Teníem, també, els Viladomiu, que feien una camises excel·lents. Els preus van anar evolucionant i els fabricants van tancar.

I a la botiga antiga, just al costat, teniu tota la línia de peces patumaires. Amb els mocadors i els barrets.

Em sabia greu abandonar la botiga vella. És el lloc on vam començar. Però com que no hem de pagar-ne el lloguer, perquè és nostra, i tampoc tenim costos de personal, perquè és tancada i l’obrim ben bé quan algú vol adquirir alguna peça d’aquest segon establiment, la podem mantenir. De mocadors i barrets de la Patum, fa més de 40 anys que en venem. Durant la setmana de Corpus la canviàvem completament. Trèiem la roba que hi havia habitualment i aquells dies només hi veníem barrets i mocadors. Ara, aprofitant que estem al costat i que la botiga antiga és exclusivament de Patum, hi hem pogut afegir moltes més peces de la festa.

Quatre dècades venent peces patumaires. En deu ser un dels pioners.

Cal Ros van ser els primers de vendre mocadors de la Patum. N’elaboraven de tots colors. Amb una carota de ple que encara es veu en molts mocadors. I després va seguir el de Ca l’Eulàlia i el de Cal Non, on hi havia El Barato. També hi venien barrets, que eren com els de les pel·lícules de l’oest americà i que els fabricava una empresa de Madrid. Però aquella gent va plegar i les botigues d’aquí tenien problemes per proveir-se de barrets per a la Patum.

Crisi de barrets patumaires. Qui ho hagués dit. Però pel que diu, eren diferents dels actuals.

Sí, els barrets actuals sorgeixen perquè jo un dia estava mirant la sèrie Kung fu. I vaig pensar, «aquest barret seria l’ideal per a la Patum». Així que li vaig demanar a un fabricant de Tàrrega que me’l fes, però més obert d’ala. I en van començar a fer. Llavors el Non i l’Eulàlia van introduir també el barret, que és el que tenim actualment. Primer el feien més curt d’ala, però el vam anar allargant fins a la mida dels actuals barrets de Patum.

M’està dient que l’origen dels barrets de Patum l’hem de trobar en la sèrie Kung fu? I de quins colors n’hi havia?

Exacte. Des dels inicis ja hi havia els colors actuals; vermell, negre i verd. Amb els anys van anar evolucionant i s’hi van introduir elements com la senyera. De tot això ja fa uns 40 anys.

I ara la seva filla porta el negoci.

I jo estic encantat de la vida. Espero que el negoci encara duri molts anys. Tot i que ara han canviat els hàbits de compra. Abans jo agafava moltes peces d’un model. Ara la gent vol molta varietat.