«La societat veu el poeta com un empestat»

Són els de «Rere els vidres» uns versos escrits sense por d´exhibir-se emocionalment nu?

Quin sentit té la poesia lírica si no ho fas? El poeta transmet emocions i produeix el desconcert en molta gent, que no sap com reaccionar. Crec que, avui en dia, la societat veu la poesia com una anomalia. Només es busca la felicitat, i el poeta que se n´allunya és considerat un empestat. Quan expresses dolor, la gent et retreu que la fas patir. Aquesta poesia és despullament perquè respon a una necessitat personal.

Sense control?

Una vegada vaig llegir una entrevista a Quim Monzó on explicava que l´escriptura és com portar les brides d´un cavall: amb una mà portes la de la llengua viva, i amb l´altra, la de l´acadèmia. Si una de les dues es descompensa, el cavall ja no galopa. En la poesia lírica, passa el mateix, hi ha una pugna entre el despullament, el sentiment i la contenció. Quan perds l´equilibri, el cavall es desboca. I jo, en el llibre, m´he vist impel·lit a expressar-me sense subterfugis ni por que el cavall es desboqués. He deixat fluir els sentiments, des del refugi del meu propi jo. El que hi ha rere els vidres és la reclusió en un món interior.

Un dels apartats del poemari porta per títol «Teló endins (poemes en brut)». Aquesta darrera paraula va en la línia del punt de vista que està expressant?

Hi ha poemes en brut i, també, en net. Els primers són bruts perquè no n´he volgut treure res, jo era conscient que el cavall s´estava desbocant, però no vaig voler pervertir-los posant-hi edulcorant. Hi expresso el que sentia, el que estava vivint. En un llibre que ha sortit fa ben poc sobre la correspondència entre Foix i Manent, s´explica la idea que la poesia és un mitjà de coneixement de la realitat. Així ho he volgut reflectir.

Ha fet, doncs, un exercici d´instrospecció literària per entendre´s vostè mateix?

He volgut plasmar la idea de reconèixer la importància de la fidelitat a un mateix, aconseguir que no et preocupi el que ve de fora, no estar-ne pendent. Deia abans que el poeta és un empestat en una societat que la poesia que tolera és, per dir-ho sense ofendre ningú, d´autoajuda. Aquesta poesia sí que l´ha popularitzat, i n´és un exemple Miquel Martí i Pol. I amb això no l´estic menystenint, però és un tipus de poesia que la societat assimila millor. Jo, però, no he volgut fer poesia d´autoajuda. Deia Climent Forner que una vegada li van preguntar què és la poesia, i ell va contestar: «si m´ho preguntes, no ho sé; si no m´ho preguntes, ho sé». Crec que és una manera brillant d´apropar-se al món poètic.

Quina és la cronologia de l´escriptura de «Rere els vidres»?

El primer poema que hi ha és No et veig, del 2010, escrit arran del trasbals que em va causar la mort del pare. Però tota la resta la vaig escriure a partir del 2012, arran d´un mal moment personal.

L´escriptura com a teràpia per salvar o alleugerir el mal pas?

La poesia desprèn subjectivitat, però l´escriptura en si mateixa la fa objectiva, la materialitza, com si fos una escultura o un tatuatge. Esdevé un objecte fet de paraules i, qui s´apropa, se´l pot fer seu, com quan veus un quadre. No he fet exercicis d´estil, sinó una poesia viscuda i patida, i he objectivat la meva experiència.

Malgrat això, en el llibre hi ha mètriques i estils diversos?

És que allò que pots dir en un haiku o una tanka o un decasíl·lab no ho pots dir d´una altra manera. No és banal dir si un vers ha de rimar o no, o l´elecció d´un metre concret. Cada cosa necessita el seu vehicle. El tercer capítol del poemari és un conjunt de haikus, que trenquen l´estructura del llibre però volen donar-li aire, ser un contrapunt necessari, ja que hi ha una materialització poètica del renaixement, com una primavera, que demana una forma més volàtil, on se suggereix més que no pas es diu. Al final de tot, l´epíleg conté un poema diferent, amb paraules com llum, música, silenci, fosca... que es repeteixen en cada vers de l´estrofa. És una descripció d´un món sensorial, interior.

Tornem al capítol anomenat «Teló endins».

És el que expressa un estat d´ànim més fosc. Estàs tancat a casa i sents com toquen campanes a morts, i penses que també podrien tocar per tu, però estàs tancat en un món interior, i l´exterior és a l´atra banda dels vidres. Descric un estat d´ànim proper a la depressió, a l´angoixa... És l´experiència de la pèrdua, el sentiment de dol per una pèrdua física o per la separació d´una persona. El món interior en el qual t´instal·les es converteix en un embolcall, que alhora et protegeix. La reclusió et resguarda.

Què hi ha dins el món interior?

Hi ha poemes amb molt escepticisme i d´altres amb grans certeses, com la colpidora constatació que estem sols i no hi ha ningú més. Voldria creure en Déu, buscar-lo, però no puc, i per això faig poesia. És una recerca desesperada.

Una cosa és escriure i, una de ben diferent, publicar i ensenyar-ho als hipotètics lectors. No va tenir recel de fer-ho?

Vaig salvar els dubtes i les pors i vaig creure que publicar era fer endreça, posar ordre en el caos de la meva vida.

Va revisar els poemes?

De manera conscient, vaig voler respectar i ser fidel al moment en què vaig escriure, als instants de solitud del 2012. No vaig voler fer-los més bonics o vestir-los d´una altra manera. El risc era el que ja m´ha passat, que algú em digués que em mostro en pilota picada.

Però, en fer-ho, demostra que ja no està rere els vidres?

Jo ja no sóc aquell que escrivia fa tres anys. Publico perquè ja he sortit al món exterior, i de l´experiència m´he conegut més a mi mateix. Publicar és reconstrucció.

El poemari surt a la venda. Què n´espera?

M´agradaria veure si genera retorn, saber què en pensa qui no em coneix. A la cultura i a la política hi ha molta gent encantada d´haver-se conegut. Jo no visc la condició de poeta d´aquesta manera, defujo l´autocomplaença. El valor que dóno al llibre és haver estat capaç de fer-lo, sense un fals sentit del pudor, sense pensar que no m´he de mostrar com sóc per no prendre mal. Tampoc no he volgut escriure perquè vingui ningú a compadir-me.