A mossèn Ballarín, la Congregació de Sant Felip Neri, o dels Felipons, on havia ingressat passats els vint-i-cinc anys, el van enviar a estudiar al seminari de Solsona. S´hi va quedar de professor i prefecte fins que un cop de bàcul prodigiós del Tarancón, que encara no era cardenal ni progressista, el va exiliar, el 1958, a Queralt. Ballarín es va fer berguedà, però com un dia li va dir mossèn Armengou davant meu, volant del santuari a Barcelona sense passar pel carrer Major. A Queralt hi va ser fins que un bisbe amic, Antoni Deig, l´en va fer fora. Ballarín es mostrava crític amb l´Església, però això no li va privar de defensar sempre el seu bisbe de torn. En abandonar Queralt, semblava que tiraria cap a ciutat, però es va acomboiar amb el més rural dels capellans de pagès, el sant baró Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, de qui presumia de ser vicari.

Els més de noranta anys de mossèn Ballarín han donat per a molt. De la lleva del biberó, el camp de concentració i el sanatori de Matadepera a Queralt i Gósol. Jaume Lorés el va introduir en el món de l´escriptura. Va col·laborar a Serra d´Or, va escriure un assaig sobre els ídols de la llei i la llibertat i el Francesco (1967), va dirigir la col·lecció Blanquerna, de llibres d´espiritualitat, a Edicions 62, i ha col·laborat setmanalment, des del primer número (1976) a l´Avui. El pare Massot, de les Publicacions de l´Abadia de Montserrat, li va publicar unes quantes recopilacions d´articles, però la fama li va venir amb Mossèn Tronxo (1989), que li va editar Núria Folch, vídua de l´editor i escriptor Joan Sales. Durant una època va ser el capellà més mediàtic del país gràcies a la participació com a tertulià a TV3. En aquesta cadena, Albert Om li va dedicar un programa de la sèrie El convidat.

Quan va escriure Mossèn Tronxo, un homenatge als capellans rurals que no tots els interessats van entendre, en ambients intel·lectuals pixapins se´l va acusar de servir-se d´una llengua artificiosa, inexistent, però Teresa Pàmies, de Balaguer, va reconèixer en les expressions de Ballarín el parlar de la seva infantesa. Quan a la passada dècada dels seixanta el va visitar Baltasar Porcel, que feia uns articles de viatges pel país per a El Correo Catalán, va escriure que Ballarín creia en Déu i en l´anarquia, en l´Església Catòlica i en la llibertat de l´amor. Ninotaire, posseïdor d´una memòria prodigiosa, conversador incansable, amic personal de dos presidents de la Generalitat i de molts dels factòtums del país. Tenia una dèria cap a l´arquitectura i es va fer amic de José Antonio Coderch de Sentmenat, autor de la portalada del santuari i el campanar de Queralt. Sobre les trifulgues que corquen els grups, un dia, al traumatòleg i novel·lista Josep M. Muñoz Pujol, que havia pujat a Queralt ennovant-lo de picabaralles, li va dir: «Ja us ho anireu fent; jo des d´aquí dalt faig botifarra als quatre vents».

Era home de conversa, més aviat de tertúlia d´interior, més de dins de casa que no de carrer. Divertit, ocurrent, rialler, s´agafava la vida amb humor i li agradava la companyia del fum d´un Montecristo. Ara que recordo aquesta marca em ve a la memòria que també practicava el sarcasme. Reia explicant que el jovent de Gósol havia organitzat el ball de Divendres Sant i deia que si Déu no ens envia capellans ja deu saber per què ho fa. Quan l´argumentació se li entortolligava, ho solucionava amb un «Déu hi faci més que nosaltres". Els seus textos són homilies, traspuen oralitat en la forma i en el fons, l´espiritualitat viscuda en hores i hores d´entotsolament. Les seves descripcions de paisatges, ambients i persones són d´una evidència, exactitud i enginy originals. Queralt -va escriure- és, a més d´un lloc bonic, un lloc sagrat. Endevinava en el Pedraforca una catedral gòtica. L´Àliga de la Patum era per ell sant Joan evangelista.

Ara que ens ha deixat el recordaré sobretot els capvespres, entre dues llums, quan el dia declina i el sol que se´n va a la posta dibuixa imatges misterioses de to groc vermellós vora la silueta de Queralt i el Pedraforca. Un moment místic. «Al cel ens tropiguem».