Ningú diria que Teodoro Lozano compleix 93 anys el proper dimecres 23 de març. Aquest gironellenc d´adopció, nascut a Santiago de la Espada (Jaén), explica que quan era un noiet i portava el ramat de cabres a pasturar ja s´enfilava als arbres per fer caure les millors branques i fulles. També recorda que uns anys més tard, després de la instauració del règim franquista, va deixar el seu poble natal per venir a treballar al Berguedà, on encara viu.

Fa tres anys, el Teodoro va pujar una muntanya per primera vegada: el pollegó inferior del Pedraforca per la gran diagonal, una via que els experts consideren difícil en algun dels seus trams. I dilluns de la setmana passada va calçar-se uns grampons i va empunyar el piolet per descobrir què se sent quan s´escala una paret de gel.

Vostè compta els anys que té?

No compto els anys que tinc, no. Hi ha persones que es lamenten contínuament dels anys que tenen. Ja sabem que una casa vella té goteres. Jo sempre penso que demà m´ho passaré millor que avui.

Quina és la seva rutina?

Ara visc sol. Cada dia vaig a l´hort. Per arribar-hi, camino uns tres quarts d´hora.

Recorda el dia que va arribar a Catalunya?

Sí, va ser el 10 de març del 1947. Tenia 25 anys.

Va arribar sol?

No. M´acompanyaven tres companys. Els primers anys vam fer de llenyataires. Vivíem i treballàvem de sol a sol al bosc. Patíem molt quan hi havia una tempesta. A més, hi havia molts controls de la Guàrdia Civil. Et podien detenir només per haver-te oblidat de dur la documentació necessària a sobre. Era una vida molt dura.

Què va fer quan va deixar la feina al bosc?

Els meus companys van anar cadascun per la seva banda i em vaig quedar sol. Vaig plantejar-me de marxar a treballar a França, però aleshores allà hi havia els alemanys, que si creien que eres un exsoldat republicà o un exiliat et podien matar sense cap mena de remordiment. Finalment, vaig decidir quedar-me a Gironella, però els sous aquí eren molt baixos. A la fàbrica no et pagaven més de 25 pessetes diàries, i la fonda te´n costava 35. Després de buscar feina pertot arreu, vaig treballar de mosso per a una casa de pagès del poble. Estava tan desesperat que fins i tot vaig oferir-los treballar sense cobrar a canvi de menjar i allotjament. Vaig fer-ho durant un temps, però un dia el pagès em va dir: «no pot ser que no et pagui», i em va donar 150 pessetes. Més endavant em va apujar el sou, em vaig casar i vaig plantar la meva bandera aquí (riu).

Quan va començar a pujar muntanyes?

Tot va començar amb una broma que em va fer el meu nét, el Pau. És un bon noi, un amic. Un dia va arribar de Barcelona i em va dir: «iaio, vostè es veu capaç de pujar al Pedraforca?». I jo li vaig respondre: «i tant, fill meu! És el que he somiat sempre, però mai no he tingut cap oportunitat per fer-ho». Aleshores em va explicar que l´endemà hi anaven ell, la seva germana i el seu company. I jo li vaig dir: «si em convides de veritat, vindré». Quan va veure que parlava seriosament, em va demanar que hi tornés a pensar, però jo ja ho tenia decidit. L´endemà al matí, en llevar-me, encara vaig veure més clar que havia d´anar-hi.

Com va anar l´excursió?

Vam deixar el cotxe a Saldes i vam anar a peu per uns camins molt estrets fins al peu del Pedraforca. «Per aquí no hi deuen passar ni els porcs senglars», vaig pensar. Més endavant vam trobar dos nois que anaven molt ben preparats i hi vam estar parlant una estona. Quan ells preparaven les cordes per escalar i ja començaven a pujar, vaig seguir-los. Encara faltava un tros per arribar al cim, i els meus companys em van preguntar: «vol que l´ajudem?», i jo els vaig dir: «si ho necessito, ja us ho diré». Arribar a dalt de tot va ser difícil, però en cap moment vaig pensar que era impossible.

Què va sentir quan va coronar el cim?

Era com si estigués sobre un avió volant. M´ho vaig passar tan bé aquell dia, que des de llavors he tingut unes ganes irresistibles de tornar a la muntanya.

M´han dit que ahir va escalar en una paret de gel per primera vegada. Expliqui´m com va anar.

Ahir no vam pujar al Pedraforca. El Pau, els seus amics i jo ens vam quedar en un torrent de gel que hi ha a la vora. M´ho vaig passar molt bé.

Recorda alguna altra anècdota que hagi viscut quan va a la muntanya?

Un dia vam pujar al Pedraforca per la cara nord. A mig camí, vam trobar-nos amb un grup que també pujava i que en aquell moment estava recuperant forces. Nosaltres vam fer una parada al seu costat. De sobte, alguns van començar a fixar-se en mi i vaig sentir que anaven dient: «aquest iaio deu ser bastant grandet». En aquest moment el Pau els va dir: «d´aquí a uns mesos en farà 93». I llavors tots es volien retratar amb mi. D´aquella excursió també en vaig gaudir moltíssim, tot i que la baixada va ser difícil.

Per a vostè, el muntanyisme s´ha convertit en una afició que no pot deixar?

Sí. M´hi he aficionat tant, que cada vegada que el Pau em diu que va a una excursió no m´hi penso dues vegades.

Quins cims ha fet des que va pujar al Pedraforca ara fa tres anys?

Molts! (riu). Hem voltat molt per les muntanyes del Pirineu.

Aquest estiu va ser finalista del concurs d´alpinisme organitzat per la marca de roba esportiva Grifone. Va valer la pena l´experiència?

Vaig fer les proves d´escalada a Montserrat, i la professora em va dir que ho havia fet bé. Al cap d´uns dies, vam fer una roda de premsa i em van presentar com a finalista del concurs. Després de superar la resta de proves, em van dir que era el guanyador. El premi consistia a fer un recorregut marcat per tots els cims del Pirineu amb totes les despeses pagades. Jo els vaig dir que no podia fer el recorregut, ja que el ritme del traçat era massa alt per a mi. Tot i així, els de la marca Grifone m´han enviat de tot: pantalons, jaquetes, dessuadores... a mi el que m´agrada és sortir amb el Pau i passar-m´ho bé a la muntanya.