Els tomàquets podrien haver estat l'origen de l'epidèmia del còlera, segons relata mossèn Josep Armengou. En un article del juny del 1954, centenari de l'epidèmia, a la revista Queralt explica que «el contagi venia de les verdures i sobretot de les tomaques (sic)» dels horts de Berga. «Aquell estiu de mal record hi hagué una anyada magna de tomaques, però... portaven el còlera i ningú no les collia llevat dels pobres que, acostumats com estan a suportar el microbi de la pobresa, cap altre ja no els fa por».

I és que les mesures higièniques de l'època no eren les actuals. Ho recull el llibre L'epidèmia de còlera del 1854 al Berguedà, on Daniel Montañà i Joan Pujol detallen que «es criava bestiar als baixos de les cases, les conduccions d'aigua eren poc acurades i, pels volts de Berga, hi havia molts horts regats amb aigua residual». Recullen que el 9 d'agost del 1854 l'Ajuntament de Berga va publicar un ban per prevenir el còlera. Consta de 17 punts i el signa el tinent d'alcalde Climent Florejachs, germà de Pau. «Entre altres coses esmenta que cada casa, abans de les 7 del matí, havia de netejar el tros de carrer que li corresponia; quedava prohibit llençar deixalles i animals morts als carrers i parcs púbics; no es podia vendre cap classe de fruita verda o tendra...».

El còlera va suposar un abans i un després per a qui el va patir. «A nosaltres, per exemple», diu Josep Armengou a l'article esmentat, «la guerra civil ens va partir pel mig i, de resultes, hem catalogat la nostra vida -fets , idees, persones i coses-, en dos compartiments: d'abans i de després de la guerra». I afegeix que «de la mateixa manera, els nostres besavis tingueren també el seu punt de referència, un punt ben negre val a dir-ho: l'any del còlera».

«L'aspecte de la vila envaïda pel còlera, no es pot explicar. Es vivia en una d'aquelles hores indefinibles, quan el pànic paralitza tota activitat i despulla l'ànima de tota il·lusió. Quan la gent deixen d'ésser ells mateixos per començar d'ésser uns esgoistes repulsius, uns cínics pedants o senzillament uns herois». Aquest va ser el cas del doctor Pau Florejachs.