ona tarda, sóc la germana del noi que la nit de dissabte us va agredir a La General.

Entenc que no us vingui de gust tenir contacte amb mi, però sóc incapaç de quedar-me en silenci, perquè necessito fer-vos arribar tota la meva solidaritat i afecte. La meva i la dels meus pares.

No ens coneixeu personalment, però us asseguro que ningú podria dir-vos que la vostra lluita no sigui la de la meva família. Creiem, també, que qualsevol lluita que busqui la igualtat i la llibertat de cadascú d'estimar com i a qui vulgui és una lluita que implica també el cuidar-nos els uns als altres, perquè si no res del que perseguim tindria sentit.

Per això volem dir-vos que estem contents de les mostres de suport que heu rebut i que condemnem absolutament qualsevol acte de violència. També creiem que en casos d'homofòbia hi ha d'haver una actuació contundent i hem de treballar plegats per combatre qualsevol tipus d'agressió (física, psicològica i social) que es deriva d'una societat que encara, avui en dia, funciona sota els estereotips del sistema heteropatriarcal.

Us demanaria perdó les vegades que fes falta si això pogués curar les ferides que us hem ocasionat. Sé, però, que potser no serviria de molt a hores d'ara i que les ferides més difícils no són les que s'ensenyen, sinó les que s'arrosseguen per dins. I també sé que aquestes són, moltes vegades, insalvables. Ho sé perquè d'aquestes, els meus pares i jo en tenim moltes, també. I ell. Encara que sembli impossible ell també n'està ple.

No m'agradaria que semblés que volem exculpar el mal que us ha fet, ni minimitzar-ne les conseqüències, ni volem convertir-nos en víctimes. Ni molt menys. Simplement ens agradaria transmetre-us el que nosaltres creiem que és el motiu que explica mínimament el que va passar. Perquè, per desgràcia, si en comptes d'estar-vos fent un petó haguéssiu sigut massa alts, massa baixos, massa rossos, o, simplement l'haguéssiu mirat malament, segurament també hauria passat.

No és la primera vegada que fa mal a algú físicament. Sí que és la primera que ho fa per motius com aquest, però és que estic segura que els motius que el van empènyer a fer-vos mal no tenen a veure amb la persona a qui estimeu, sinó que tenen a veure amb el seu propi infern i el que ens ha tocat viure també a nosaltres: l'infern del seu trastorn que se'ns escapa de les mans.

Segurament, d'entrada, també pot semblar la justificació fàcil. Parleu amb qui parleu, tothom us podrà dir que sí, que fa molts anys que treballem al seu costat per intentar ajudar-lo, tot i que per desgràcia no hem aconseguit trobar la manera. Jo mateixa, quan em vaig assabentar de tot plegat, el primer que vaig fer, com em passa sempre, va ser enfadar-me amb ell i girar-li l'esquena. Entenc que sigui el que us passa a vosaltres. I us prometo que us entenc perfectament. I ho respecto.

La meva mare, però, em va fer aquesta reflexió que m'agradaria compartir: si ni jo mateixa, que visc diàriament el seu patiment i el dels meus pares, no sóc capaç d'entendre que té un trastorn i que necessita ajuda, no ho entendrà ningú. I per això us escric aquesta carta.

No us demano que deixeu de fer res que us serveixi per alleugerir el mal que el meu germà us hagi pogut provocar. Simplement vull que sapigueu que a casa nostra mai s'ha fomentat, ni per un sol instant, cap mena d'odi a ningú, i que el seu odi, que us ha fet tant de mal, també ens en fa diàriament a nosaltres i li'n fa a ell mateix. I que això és només la punta de l'iceberg d'una batalla que ja fa molt de temps que dura, perquè som incapaços de trobar-hi solució.

Avui [per dilluns passat] m'agradaria poder ser al costat de tots els que vagin a la plaça de Sant Pere, perquè condemno profundament el vostre atac, però per respecte a vosaltres, i també per respecte al trastorn del meu germà, us acompanyaré amb el pensament.

Reitero de nou, en nom meu i de la meva família, les nostres més sinceres disculpes i solidaritat pel mal que us hem pogut causar.

Una abraçada