Desitjaven tenir un fill. Després de provar-ho de manera natural, van intentar-ho, sense èxit, per altres mètodes, com la fecundació in vitro. Al principi ni van pensar en un ventre de lloguer, però en van sentir a parlar en els mitjans de comunicació i finalment van decidir provar-ho. Era la darrera oportunitat. La parella berguedana Marc Pons i Mònica Rovirosa ja tenen a casa la Berta i l'Arlet, que van néixer a final de l'any passat a Kíev després d'una gestació al ventre d'una dona ucraïnesa. Genèticament, les nenes són d'ells dos, ja que les bessones van ser concebudes amb els seus òvuls i espermatozoides, i estan satisfets d'haver format, per fi, una família. Ara, però, falta el reconeixement legal.

Mònica Rovirosa va sol·licitar la prestació de maternitat i li ho van concedir, però els funcionaris de la Seguretat Social es van adonar que havien comès un error perquè en els documents de l'ambaixada espanyola a Kíev de les nenes encara no hi figura el seu cognom, sinó el de la dona d'Ucraïna que va entrar en el programa de l'embaràs de lloguer. Legalment, Rovirosa encara no pot demostrar l'afiliació amb les nenes. Ara ha de tornar la quantitat que li van donar per la baixa.

«Moralment i biològicament en sóc la mare i per això he presentat un recurs contra l'error. Ara, a més, s'ha de celebrar un judici perquè quan sigui la mare legal de les nenes, d'aquí a poc temps, pugui tornar a demanar la prestació i me la concedeixin», explica.

El nou mètode reproductiu ha col·locat els drets dels nadons que neixen per l'anomenat ventre de lloguer i els de les mares que els acabaran educant en un laberint legal al qual juristes i legisladors intenten trobar la sortida. Lleis que topen amb la moralitat i les crítiques que darrere l'embaràs subrogat s'hi pot amagar la comercialització de la maternitat i el del cos de la dona.

Moltes parelles catalanes que decideixen fer aquest pas acaben sol·licitant l'embaràs subrogat a Ucraïna perquè s'ofereixen garanties que no hi haurà problemes en el procés legal i perquè és més barat que en altres països on el mètode reproductiu és reconegut, com els Estats Units.

En el registre dels nounats de l'ambaixada espanyola d'alguns països on l'embaràs subrogat està legislat es posa com a segon cognom de la criatura el de la dona que l'ha gestat, i aquest és el cas d'Ucraïna. Un cop els pares arriben aquí, comença un altre procés: el de l'adopció per filiació extramatrimonial perquè la mare que cuidarà les criatures sigui reconeguda legalment. El pare no té cap problema perquè ja figura el seu cognom des del principi a la partida de naixement. És l'escletxa legal de Rovirosa, i de les dones que passen per la mateixa situació, perquè siguin reconegudes com a mares. És un procés que s'allarga entre cinc i sis mesos, fins que els jutjats obren l'expedient i el resolen. «En el cas de Berga, ens han dit que serà més ràpid perquè el volum de feina no és tan gran com el d'altres jutjats de ciutats com Barcelona», explica el pare. S'han de superar els obstacles legals que hi ha per la falta de regulació, ja que a Espanya l'embaràs subrogat no és reconegut i la seva pràctica és il·legal dins l'estat.

«Encara ha de culminar el procés d'adopció i, posteriorment, s'ha de celebrar un judici per poder demanar la baixa per maternitat. Passaran molts mesos, i jo necessito la baixa ara perquè les nenes tenen pocs mesos. Quan els nadons són més grans ja hi ha recursos per cuidar-los, com les escoles bressol, la baixa la necessito ara», critica Mònica Rovirosa, que fa deu anys que viu a la capital comarcal, on es va establir amb el seu marit, de Berga. La parella clama contra la lentitud del procediment i les traves burocràtiques.

Assessors d'embarassos subrogats donen la raó als pares berguedans i per això consideren necessari que hi hagi un marc legal a l'Estat espanyol que reconegui aquest mètode de reproducció i faciliti la tramitació als pares. És un debat, però, molt obert i hi ha altres posicions que advoquen per una prohibició total o una legislació restrictiva que garanteixi que la gestant no ho fa per una compensació econòmica. En el cas del Regne Unit, per exemple, només hi poden accedir familiars i al Canadà s'ha de fer de manera totalment altruista, per aquest motiu costa tant trobar-ne i el temps d'espera és llarg.

«Ara, estic de baixa per ansietat i porto molt de desgast per tot aquest procés, però tinc les nenes aquí i ho tornaria a fer», diu amb veu emocionada Rovirosa.