La festa dels cargols de Sant Jordi de Cercs, l'acte central de les Festes del Roseret, va celebrar els seus cinquanta anys entre ruixat i ruixat. Tot i la pluja, que va començar mentre es feien els ballets a la plaça, l'enorme cassola plena de cargols s'anava buidant per omplir plats i carmanyoles de totes les persones que, sota el paraigua, esperaven el dinar.

«Aquest any són una mica massa picants, pel meu gust», deia Mercè Rubio mentre menjava cargols en una de les taules del costat de la vela on hi havia la cassola. «Som de Barcelona però el meu cosí, Jaume Rubio, és d'aquí i és un dels que els cuinen. Venim cada any a menjar cargols!», explicava.

Antonio Martínez, Eustasio Molina i Francesc Martínez són tres dels voluntaris que, des de divendres, havien estat preparant la cassolada de cargols de diumenge. «Divendres fem el sofregit amb la carn i la picada i el deixem reposar tota la nit. Dissabte rentem i bullim els cargols i els posem les aromes (timó, menta, etcetèra) perquè tinguin un gust ben bo».

«La cassola és molt gran però no en podem posar més de 300 quilos perquè després encara hem d'afegir-n'hi 250 més de sofregit», explicaven els voluntaris.

«És una llarga tasca d'elaboració, ja que són moltes hores que has d'estar-hi perquè quedin bé, ja ho sabem de cada any. Jo fa vint-i-cinc anys que ho faig, des del dia que em vaig casar», deia Francesc Martínez.

Una tradició que va creixent

Antonio Martínez destacava que «és una tradició molt i molt antiga. Abans de fer-se aquí es feia a Sant Salvador de la Vedella i això és molt important que es tingui en compte». La festa ha anat evolucionant i creixent amb el temps i els quilos de cargols a coure han anat incrementant amb el pas dels anys.

«Vam passar una època que no hi havia tanta gent però ara, encara que plogui, hi ha ambient. Aquest any, a més a més, han tornat a treure els gegants, que feia més de deu anys que no sortien», explicava Alba Perona, una jove de Sant Jordi que no falla mai el dia de la cargolada.

Tota la feinada de preparació dels cargols, però, va tenir la seva recompensa: l'olor de la cassola, inevitablement, obria la gana a la gent que s'aixoplugava al porxo de la plaça Comte de Fígols de Sant Jordi.

Un cop donat el tret de sortida, els voltants de la vela on se servia el dinar es van omplir de paraigües i la pluja no va impedir que els assistents se'n llepessin els dits, mentre les sardanes seguien sonant a la plaça. Era ambient de festa major.