Serafina Canals Camprubí (la Plana, 1930) és una de les poques extreballadores de la fàbrica de Cal Metre (Gironella) que habita als pisos que en el seu dia es van construir perquè hi visquessin els operaris de l'antiga colònia tèxtil, una de les escasses que estan situades dins d'un nucli urbà. Hi ha viscut pràcticament des que va nèixer i hi ha treballat prop de quatre dècades.

La seva història reflecteix la duresa d'una vida forjada a redós dels telers de la conca del riu Llobregat al Berguedà, a l'època daurada de les colònies tèxtils. Quan va nèixer, al nucli avianès de la Plana, el seu pare ja era mort, i al cap de poc es va morir la mare. La van adoptar una parella de Cal Metre que no podien tenir fills: Montserrat Vilajoana i Josep Curtichs.

El passeig ara urbanitzat de Cal Metre havia estat l'escenari dels seus jocs d'infantesa a prop d'un molí fariner que hi havia. Anava a col·legi «a dalt al poble», i quan va tenir 15 anys, com tanta altra quitxalla, «vaig entrar a treballar a la fàbrica». El món tèxtil no li era aliè perquè de petita acompanyava la seva mare teixidora. «Era una mica rabiüda» -explica somrient- «i em deia: Serafina! Passa cap a baix a ajudar la mare als telers!». En aquell temps admet que « era una mica trapella» i que li anava bé el control matern. Aquelles tardes amb la mare aprenent a enfilar la llançadora li van ser d'utilitat quan, ja com a treballadora de la fàbrica, va haver de fer aquesta feina que ja tenia apresa d'antuvi. «Primer portava dos, quatre, sis i fins a 16 telers», recorda. «Anàvem a preu fet. Encara ara hi tornaria! Ja ho crec!», assegura. Ho diu ben convençuda. Somriu. Els ulls se li il·luminen en recordar aquelles jornades viscudes al costat del teler que la feien feliç. «M'agradava molt». Mentrestant, el seu fill, Ramon Pagerols, de 55 anys, l'escolta assegut en una cadira al menjador de la casa familiar, sota un retrat del casament del seus pares. El fill també va treballar a la fàbrica de Cal Metre. Hi va entrar el 1985, quan van reobrir després d'un primer tancament. Quan la indústria va plegar, va anar a treballar a l'empresa tèxtil Fibresa d'Avià, on continua.

La Serafina va formar una família en casar-se amb en Ton Pagerols. Va ser una història llarga perquè inicialment «no el podia veure». Quan ella i les seves amigues anaven a la riera d'Olvan a banyar-se, en Ton i els seus companys «ens tiraven pedres», cosa que no els feia cap gràcia, explica rient. Al cap dels anys, l'atzar va fer que es retrobessin. La Serafina, una gran amant de ballar (i molt), de la música de festa major i enamorada dels valsos, va aguantar estoicament les doloroses trepitjades del seu maldestre acompanyant. Explica que amb temps i paciència va aconseguir convertir el seu espòs en un bon dansaire. Van tenir dos fills, en Josep, que es va morir, i en Ramon.

Al pis de Cal Metre on viu la Serafina «hi vam venir quan ens vam casar». El seu pare es cuidava de la torre dels amos de Cal Metre, Manel Ballús -que va morir el març d'enguany- i la seva esposa, Núria Orriols, que hi continua vivint. «El senyor Ballús li va dir al pare que ens donava un pis més nou i arreglat. I així va anar». Només té paraules d'agraïment per als senyors Ballús.

Rere els pisos, «cada veí hi tenia un galliner fins que van refer la Muralla». Per la banda de davant, de cara al canal de la fàbrica i al riu Llobregat, hi havia els horts i també els sarafejos on rentaven la roba abans que s'inventessin les rentadores. «La rentàvem a mà i amb aquelles glaçades!». A Cal Metre només hi havia una botiga, l'actual Cal Margaret, abans conegut com Cal Casellas. Canals explica que, tot i que hi havia hagut un portal, «sempre havia estat obert», fins que el van treure.

Actualment, la Serafina és una de les poques persones que viu als antics pisos dels operaris que havien treballat a la fàbrica. Serva la memòria oral d'una colònia que a la seva època havia donat feina a centenars de persones. A poc a poc, però, «va anar baixant», fins que va plegar. La fàbrica està tancada i als pisos hi viuen persones la majoria de les quals no estaven vinculades a l'activitat del nucli fabril. Amb el temps també s'hi han instal·lat entitats, com la Penya Blaugrana de Gironella.

L'antic univers tèxtil de la Serafina, presidit pels telers, el seu sotragueig eixordador i el so de la sirena, ha canviat molt. Ho resumeix amb un punt de melangia i resignació: «tot és molt diferent».