Treballa al sector del metall des dels 14 anys, un món que assegura que l'apassiona i que el manté ocupat moltes hores al cap de l'any. Xavier Ruiz és ferrer i una dotzena de les seves creacions estaran exposades a l'Espai d'Art del bar La Duana del carrer del Roser de Berga, fins al proper 7 de desembre.

Tret d'una petita mostra de la seva feina a Sant Jordi de Cercs, el seu poble, aquesta és la primera exposició pública que realitza. «Per alguns contactes amb la persona que organitza les exposicions al bar de La Duana he tingut l'oportunitat de portar-hi les meves obres, i l'he volgut aprofitar perquè la gent vegi què faig», explica. A banda de dedicar-se professionalment al camp de la metal·lúrgia, Ruiz inverteix part del seu temps lliure a crear peces de ferro amb un segell propi: obres cent per cent artesanals i sense afegits. «M'agrada que el resultat sigui tan bàsic com sigui possible i només treballo el ferro amb les mans», detalla l'artista, «sense màquines». «Intento utilitzar únicament el martell i el foc i vaig treballant les peces de ferro sense soldar ni enganxar res, només deixar-ho polit i net abans de donar-ho per acabat», afegeix.

Una de les característiques de la seva obra és el gruix important del ferro que utilitza per realitzar les peces. «Treballo amb gruixos importants i això suposa que tècnicament sigui més difícil que fer-ho amb ferro més prim», destaca. «A mi el que realment m'agrada és fer obres bèsties, si es pot dir així, i que tinguin una textura concreta on es demostri que he obligat el ferro a tenir la forma que jo volia», diu. Així es demostra, per exemple, amb les obres que aquests dies s'exposen al públic com és el cas de l'Olivera galàctica -que està feta amb una peça de ferro de set centímetres de gruix- o l'Os, que és una reproducció d'un os de pernil.

La casa de Ruiz és plena de peces i mobles confeccionats amb ferro per ell mateix. «Fa molts anys que faig el que més m'agrada», assegura, i s'ho passa molt bé, tot i que reconeix que al darrere de cada obra hi ha moltes hores de feina. «En la majoria de casos, hi estic entre tres o quatre setmanes, tot i que de vegades, depenent del que costi modelar el metall, t'hi pots estar molt més temps i potser, al final, després de dedicar-hi moltíssimes hores, no t'acaba sortint com tu volies», diu. Assegura, però, que intenta «sempre» que el resultat sigui el màxim de semblant al que ell vol.

De moment ha rebut bones impressions de les persones que han passat per l'exposició, tot i que ha confessat que un dels seus principals objectius, a banda de donar-se a conèixer, és poder vendre alguna de les peces. «Si a la gent li agrada la meva obra, ja està bé, però quan realment sentiré reconeguda la meva feina i les hores d'esforç és quan algú s'hi interessi fins al punt de comprar alguna peça», afirma.