«Sorprenentment, vivint al Japó aprenc més sobre la meva pròpia cultura i identitat»

Quina olor fan els seus records d'infantesa?

Que em vinguin al cap ara mateix, olor de muntanyes, de bosc, de pinassa, de terra molla i de crema solar.

Vostè dibuixava i pintava i també tocava bé el piano.

M'agrada pensar que de tocar el piano encara me'n recordo, però la veritat és que és un instrument difícil de transportar i he hagut de renunciar-hi. Hauria d'haver après a tocar la guitarra o l'ukelele! Pel que fa a dibuixar i pintar, quan era petita no feia altra cosa, però ara l'artista de la família és la meva germana, així que d'això se n'encarrega ella.

I també li agradava llegir «Harry Potter».

Sí. Harry Potter i totes les novel·les de fantasia que pogués agenciar-me. A vegades em pregunto si tornaré a llegir mai tant com en aquella època! Tenir la llibreria de la meva mare a prop hi ajudava molt, és clar. No ha estat fins ara que he hagut de començar a comprar llibres, en lloc d'agafar-los del prestatge i tornar-los al seu lloc un cop llegits, i m'adono de com era d'afortunada.

On va estudiar?

Vaig fer la primària a l'escola Sant Joan i la secundària a l'IES Guillem de Berguedà, i de tots dos llocs en tinc molt bons records.

Als 18 anys marxa de Berga per estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona, alemany i japonès. Per què Traducció i Interpretació i alemany i japonès?

No recordo exactament en quin moment vaig començar a interessar-me pels idiomes, però sent filla d'una llibretera i d'un professor de filologia, l'amor per les lletres per força havia de venir-me incorporat de sèrie. Un cop vaig tenir clar que volia estudiar llengües, vaig decidir decantar-me per un enfocament més pràctic que la filologia: la traducció. La UAB ofereix una llista llarguíssima d'idiomes. Vaig triar alemany perquè l'anglès ja l'havia estat mastegant uns quants anys i tenia ganes d'aprendre un idioma nou. De retruc, tenia l'avantatge que el mercat de la traducció de l'alemany està menys massificat que el de l'anglès. I pel que fa al japonès, els de la meva generació vam créixer veient animació japonesa, així que gràcies al Doraemon ja tenia cert interès pel Japó. També em va atreure per ser una llengua tan radicalment diferent de la nostra. M'ho vaig agafar com un repte, vaig començar a estudiar i em va encantar!

Durant la carrera va fer un any d'Erasmus a Berlín. Com recorda aquella experiència?

Tinc molt bons records de Berlín, és una ciutat on m'agradaria molt poder tornar a viure algun dia. També hi vaig fer bons amics amb qui segueixo en contacte encara ara, tots repartits per diferents racons del món. Tot i així, també recordo haver-me sentit sola, frustrada amb la barrera lingüística que no em permetia comunicar-me com volia, i recordo les ganes de tornar, sobretot els últims mesos. Mirant-ho amb perspectiva m'adono que a Berlín, als dinou anys, no era tan adulta com em pensava. Curiosament al Japó, que és molt més lluny i no comparteix la cultura europea, ha estat tot molt més fàcil. L'experiència a Alemanya em va servir per créixer i preparar-me per a la següent aventura.

Diuen que vostè és una esponja per als idiomes, perquè a part de l'alemany i el japonès també parla i escriu l'anglès, i de fet en fa classes.

Visc al Japó però el meu dia a dia és en anglès. Treballo en una escola d'anglès, els meus companys de feina són angloparlants i la majoria dels meus amics japonesos han viscut a l'estranger i també el parlen. Gairebé he de fer esforços per no oblidar-me del català. Quan la meva mare va venir de visita em va sentir parlar en somnis... en anglès! El dia que somiï en japonès seré molt feliç.

Vostè diu que és graduada en Traducció i Interpretació «o, tal com m'agrada dir-ne, una traductora i intèrpret en procés». Com és?

Bé, teòricament soc graduada de Traducció i Interpretació, però no considero que això em converteixi automàticament en traductora o intèrpret. Per començar, encara no m'hi he dedicat mai professionalment i la veritat és que no tinc gaire pressa. Sobretot en interpretació, començar tard és més aviat un avantatge. És una professió en què es necessita una base de cultura general molt sòlida, a més d'un domini excel·lent dels dos (o més) idiomes amb què treballis. Considero que viure i treballar a l'estranger és part del meu procés de formació.

«Havent fet alemany i japonès, va ser especialment frustrant que després dels quatre anys de car-rera el meu japonès no m'arribés ni per conversar amb nens de parvulari». Això ho afirma vostè al seu blog. Aquesta va ser la raó que la va fer agafar una avió en direcció a Kyoto quatre mesos després de la seva graduació?

Va ser la raó principal, sí. I en acabar el grau tampoc no tenia gaire clar què volia fer a continuació. No em sentia prou motivada per fer un màster, i sempre havia volgut viure al Japó. Tenia la sensació que si no ho feia després del grau ja no ho faria mai, que si de cas hi vindria de viatge un parell de setmanetes i prou. I jo volia viure-hi i aprofundir en la llengua i en la cultura. Així que em vaig apuntar a una escola de japonès a Kyoto i vaig fer les maletes.

Què va sentir quan aquell 2 d'octubre del 2016 va trepitjar l'aeroport de Kansai, a més de 10.000 quilòmetres de casa, després de 16 hores de vol?

Va ser tot molt irreal, no em podia acabar de creure que per fi era al Japó. Vaig arribar de nit, confusa pel canvi horari, molt cansada i acalorada! Era octubre però a Kyoto feia una calor xafogosa que no havia fet a Barcelona en tot l'estiu. La humitat al Japó és terrible! Per sort, una amiga japonesa que vaig fer a Alemanya em va venir a recollir a l'aeroport i em va acompanyar fins a la porta de l'alberg on vaig passar la primera nit. Crec que no va ser fins l'endemà que vaig ser plenament conscient d'on era.

Vostè va arribar a Kyoto per estudiar japonès durant mig any. I a hores d'ara encara s'està al Japó. Què hi ha fet durant aquest temps?

Sí, a casa comencen a pensar que no tornaré mai més! Vaig marxar amb la idea d'estar-m'hi sis mesos estudiant en una escola de japonès, però un cop vaig ser aquí vaig adonar-me que mig any no era suficient per millorar el japonès tant com jo volia. Així que ho vaig allargar sis mesos més. I com que encara no en vaig tenir prou, vaig pensar que si trobava una feina m'hi quedaria més. Va sonar la campana i aquí em tens, aviat farà dos anys que sóc aquí.

Sempre a Kyoto?

No, el primer any mentre estudiava vaig viure a Kyoto. Va ser el lloc ideal per conèixer el Japó, amb temples, santuaris i monuments històrics a cada cantonada. També és molt a prop d'Osaka, una de les ciutats més grans del país, i Nara, l'antiga capital. M'hi hauria quedat més temps si hagués pogut, però l'atzar va fer que trobés una feina a Matsumoto, a la prefectura de Nagano, i no ho canviaria per res del món.

Li agrada viure a Matsumoto?

Molt! Més que a Kyoto i tot. És una ciutat més petita, menys turística i més tranquil·la, i té un castell preciós. A més, està situada al mig dels alps japonesos però a menys de tres hores de Tòquio. L'equilibri perfecte entre muntanya i ciutat. A més, tot i no ser gaire gran, hi ha una oferta cultural sorprenentment interessant i hi ha força estrangers anant i venint, sobretot a l'hivern, perquè a la prefectura de Nagano hi ha algunes de les millors pistes d'esquí del món. Però Matsumoto també té una comunitat d'estrangers residents, petita i ben avinguda, que fa molt agradable viure-hi.

De petita no li agradaven les amanides i al Japó és usual menjar-ne per esmorzar. Quines són les diferències més grans entre la cultura catalana i la nipona?

Uff, de diferències n'hi ha tantes! El menjar n'és una, és clar, però el que encara em sorprèn dia a dia és la manera que té la gent de relacionar-se. Al Japó, la idea de comunitat i de grup és molt forta, i les persones interactuen de manera que el bé comú no es vegi perjudicat. Per això segueixen les normes tant al peu de la lletra. Però fins i tot en les relacions personals, la gent expressa les seves opinions amb molta cautela, per deferència a les diferències de pensament que hi pugui haver amb l'interlocutor. Són molt respectuosos i vigilen de no ofendre a ningú amb paraules o accions. En contrast, sempre em venen al cap les discussions acalorades sobre política que fem els catalans durant la sobretaula. Aquí no passaria mai!

Què aprèn cada dia vivint al Japó?

Sorprenentment, vivint al Japó aprenc més sobre la meva pròpia cultura i identitat. Treballant en una escola d'anglès, sobretot els alumnes adults s'interessen molt per altres cultures i maneres de fer, així que em fan preguntes de tot tipus sobre el meu país, i a vegades em fan pensar. Em sento com l'ambaixadora de Catalunya al Japó!

La cultura de l'esforç i el treball forma part de l'ADN japonès. Són molt catalans o no ens assemblem gens?

Em sembla que ens assemblem poc. Quedo parada cada cop que l'escola on treballo organitza un esdeveniment amb la canalla i tot va absolutament sobre rodes. Les coses comencen i acaben a l'hora que s'ha decidit, ni un minut abans ni un minut després. Com els trens, sempre van a l'hora. Em sembla que quan torni i hagi d'agafar un tren de rodalies tindré un xoc cultural. I ja m'agrada aquest ordre, però la veritat és que a vegades trobo a faltar la manera de fer més desimbolta dels catalans. Al Japó tot es planifica tant i amb tanta antelació que no hi ha marge per a la improvisació.

Quines coses troba a faltar de Berga i de Catalunya?

Trobo a faltar la meva família i els meus amics, és clar, però al mateix temps és tan fàcil mantenir el contacte a través de xarxes socials! Rebo whatsapps de la meva àvia i tot. Crec que viure a l'estranger tenia molt més mèrit fa vint anys. Això sí, per molta tecnologia que hi hagi, hi ha coses que sempre es troben a faltar. El tastet sec i la Patum, per exemple.

Ara, el seu nivell de japonès què li permet?

Ara mateix puc comunicar-me sense cap problema en situacions quotidianes com anar a fer la compra o demanar en un restaurant. També puc mantenir converses faciletes, res de política o reflexions filosòfiques! La veritat és que encara em falta molta pràctica a l'hora de parlar. Puc entendre molt més del que puc dir. Llegir també és tot un repte. El japonès té tres alfabets, i només per llegir el diari necessites conèixer al voltant de 2.000 caràcters diferents. Fa gairebé sis anys que vaig començar a estudiar i tot just ara em començo a veure capaç de llegir llibres!

Pensa en casa seva?

Sí que hi penso, cada dia, però per sort no m'enyoro gaire. Em sento molt afortunada de poder ser aquí al Japó, treballant en una feina que m'agrada, amb bons companys de feina, i d'haver fet uns amics tan genials. La nostàlgia em ve en una dosi concentrada per Patum, i llavors passo els pitjors cinc dies de l'any, amb diferència!

És veritat que posant l'orella a terra se sent el tabal?

No ho he volgut provar! La meva ànima berguedana torturada ja en té prou amb tota la quantitat de documents gràfics que m'envia el meu pare: fotos, vídeos, àudios... La tecnologia ha arribat molt lluny, però et dona una falsa sensació de proximitat. Veure-ho tot i no poder-hi ser és molt frustrant!

Quin són els seus projectes immediats de futur?

Aviat farà un any que treballo aquí a Matsumoto, i tinc claríssim que m'hi quedaré, com a mínim, un o dos anys més. No vull quedar-m'hi tota la vida, però és una feina que m'agrada, em dona estabilitat i prou temps lliure per dedicar-me a altres projectes, com escriure o millorar els meus idiomes.

On s'imagina d'aquí a 10 anys?

Diria que segurament al Japó ja no hi seré, m'agradaria viatjar per Amèrica del Sud i viure-hi una temporada, o tornar a Alemanya o al nord d'Europa. El temps passa molt ràpid i aquí s'hi viu còmodament. Així que, qui sap, potser la meva aventura de 6 mesos acabarà allargant-se una dècada... o més!