Un dia va entrar un noi a la botiga i ens va mirar. Érem un grup de dones assegudes fent-la petar i amb una espelma al mig de la rotllana que era per espantar els mosquits, i ens va demanar si feiem esperitisme!». Maria Mercè Colell Call, de 63 anys «i mig», ho recorda enriolada. L'anècdota il·lustra a la perfecció que una botiga de barri és un oasi per a les relacions humanes, un lloc amb personalitat. Des de fa 37 anys regenta Queviures Mercè al número 38 del carrer del Comte Oliba de Berga. I ara plega.

Avui, els seus clients seran obsequiats amb una copeta de cava, coca i bombons per donar-los les gràcies per la seva fidelitat després de prop de quatre dècades d'estar al peu del canó. I és que «la Mercè de la botiga», tal com és coneguda al barri de la Font del Ros de Berga, diu adeu, i dissabte abaixarà la persiana per darrer cop. Rere seu quedaran mil i una vivències i records d'una botiga de barri, allà on els clients tenen noms i cognoms, i de les que cada dia en queden menys, fins i tot en un lloc petit com Berga, que en les dues darreres dècades ha viscut l'eclosió dels supermercats. Mentre proliferava aquesta oferta, les botigues com la de la Mercè, una autèntica institució a la Font del Ros, han anat tancant portes.

La Maria Mercè va nèixer a Cal Rosal i en la seva vida ha treballat a la perruqueria, a la fàbrica i, és clar, rere un taulell. Ara està delicada de salut i aquesta és una de les raons que l'ha fet decidir a plegar. Ara bé: reconeix que «la feina també ha anat de baixa. Si tingués molta feina, també hauria de llogar algú perquè no la podria fer. És tot un cúmul de coses i arriba un punt que no pots tirar més enllà. I si no pots donar el servei que has de donar, val més tancar», opina.

Quan ella va obrir Queviures Mercè al Comte Oliba, el barri de la Font del Ros no era com ara. Ni de bon tros. «No hi havia el carrer obert, hi havia un pal de telèfons i no es podia passar, pràcticament no hi havia més cases. Tot el que ha crescut la Font del Ros ho ha fet d'ençà que nosaltres som aquí». Aquest espai de Berga ha estat una de les grans zones de creixement a cavall de final dels 80 i principi dels 90. «El barri era una bona zona. Quan hi vam anar només hi havia el Supeco, on ara hi ha una botiga xinesa. Això ha estast un boom, una escuma que creix, creix, i no hi ha manera d'aturar-la». De la botiga, «nosaltres n'hem viscut, hem treballat i hem procurat donar un servei a la gent. Ens hem creat amics. Tinc senyores que les he vist a néixer, i ara també els seus fills».

A Queviures Mercè, a banda de comprar pomes, llom, pollastre o Coral Vajillas, s'hi ven una màteria primera intangible i molt valorada: un estona de conversa, de relacions humanes, d'escalf. «Tinc una clienta que diu que soc la seva psicològa» riu. «Ella i altres». Interromp la conversa «la Lurdes», que li porta la carta amb la factura de l'aigua. «Ja vindré després», diu la dona. A la botiga de la Mercè els clients són amics. «Als supermercats no poden dedicar temps a la persona». En canvi, ella a la seva botiga «hi tinc tamborets i hi seiem i parlem de tot».

Mercè Colell té unes llibretes per dur els comptes i també un dietari de la seva vida. «Sempre que hi ha hagut alguna cosa que hagi passat, ho he apuntat». Dilluns hi va apuntar «primer dia de la darrera setmana» . A estones repassa el seu dietari, fa balanç vital, constata que «quan et trobes en un mal pas, costa passar-ho, però vist ara, penso: per què et vas atabalar tant?»

El lema professional de la Mercè ha estat donar un bon servei als clients. «Quan algú m'ha demanat una cosa sempre he procurat trobar-ho, tant si havia d'anar a Gioronella o a Borredà, o on fos a buscar-ho: jo procurava tenir-ho. Ara ha canviat molt perquè als supermercats s'hi troba de tot».

Riu, atén les clientes i a voltes s'emociona. Com li agradaria que la recordessin al barri? «A mi m'ha semblat que he estat una bona persona i que he procurat ajudar a tothom. És clar: jo també he tingut dies dolents. I si m'he adonat que m'he equivocat, he demanat disculpes».

A partir d'ara Mercè Colell comença una nova etapa de la seva vida. I haurà de fer una cosa que la majoria dels mortals fa habitualment: anar a comprar. «Em dona una ànsia anar a comprar que no t'ho pots imaginar!».

En 37 anys poques vegades ho hagut de fer. «L'any passat vaig estar de baixa perquè em van operar d'un peu i vaig haver d'anar a comprar», rememora. És clar que tenir botiga és un avantatge a l'hora d'omplir el rebost. «No he de pensar mai què faré. Ahir em van portar el tall fresc i trio. No vaig a comprar enlloc. Només agafo el pa a fora. No he hagut de pensar mai: demà què faràs? Què aniràs a comprar? No sé si en sabrem!».