A 2.156 metres d'altitud, al vessant sud-est del Cap de la Gallina Pelada, prop de Saldes i Vallcebre, a l'ombra dels Rasos de Peguera i del Pedraforca, s'hi amaga el refugi de la Serra d'Ensija. Amb un mínim de forma física i un bon ritme, els 3 quilòmetres de distància i els gairebé 500 metres de desnivell que hi ha per la ruta més curta -sortint de la Font Freda- es poden fer en poc més d'una hora. El Xevi, la Lídia i el Lur [ terra, en euskera], un pastor basc, poden arribar a estar-s'hi fins a dues hores, ja que, habitualment, pugen carregats com mules. Porten menjar i begudes, però també bombones de butà, llenya o sacs de 15 quilos de pèl·lets, ja que els encarregats del refugi han de pujar-hi el material a pes. Fins i tot el gos hi participa, farcit amb un bric de llet o de suc a cada banda. «L'avantatge del refugi és la tranquil·litat, però el desavantatge és que no podem pagar un helicòpter per pujar el material», explica Xevi Generó, el guarda del refugi.

Ara, ell i la seva parella, la Lídia, han obert un bloc (www.refugiserradensija.wordpress.com/blog) on expliquen el que fan diàriament; en més de 50 dies, han registrat 200 quilòmetres caminant, uns 15.000 metres de desnivell i més de 600 quilos de càrrega total. L'objectiu és donar-se a conèixer, aprofitant les eines tecnològiques per fer-se visibles i, d'altra banda, llançar, a la tardor, un micromecenatge per finançar càrregues amb helicòpter, per abastir-se de cara a l'hivern. «Volem fer un relat de tot l'estiu, per fer entendre la dificultat d'un refugi així, on portem tot el material a pes, i que tothom que ho vulgui ens pugui ajudar», explica Generó, que preveu arribar a la tonelada de quilos carregats al final de l'estiu. A més de finançar el servei d'helicòpter, els diners recaptats podran servir per fer millores al refugi, com en les habitacions o l'emmagatzematge. La meta total que marcaran per al micromecenatge oscil·larà entre els 2.000 i els 3.000 euros.

És a l'estiu quan es concentra el màxim moviment del refugi. Entre diumenge a la tarda i dijous a la tarda, la parella acostuma a fer alguns viatges, tant per cercar material com per guaitar l'estat dels camins. A partir del divendres, han de tenir totes les previsions a punt per poder passar el cap de setmana sense patir. Aquest any, però, entre setmana només hi és ell, i el dia a la setmana que toca comprar es veu obligat a tancar el refugi. Al llarg de l'any, però, «el 80 % del temps hi ha dues persones», diu Generó. Durant l'època estival, d'ençà que se n'encarreguen, doncs, el refugi funciona gairebé cada dia: obre passat Sant Joan i tanca pels voltants de l'11 de setembre. Durant la resta de l'any, treballen en funció de les reserves. «Els darrers anys hem aconseguit promocionar el refugi, per donar-lo a conèixer, i la federació ha fet treballs de millora, per fer-lo un lloc més confortable», argumenta Generó. La Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya ha realitzat obres estructurals en dues ocasions, que han servit per millorar l'equipament i, a més, han pogut aprofitar l'helicòpter per fer-hi càrregues.

Tot i que els visitants que s'hi paren a beure o menjar són constants, al refugi d'Ensija hi ha poques pernoctes, especialment entre setmana, i rarament s'omplen les 31 places. Segons Generó, «són famílies o novells, que busquen la tranquil·litat, mentre que els més especialitzats no acostumen a quedar-se a dormir». Per això, es tracta d'un refugi «òptim per a qui vol desconnectar», apunta, singularment si ho comparem amb els grans refugis del voltant de rutes arxiconegudes com els Carros de Foc o els Cavalls del Vent.

Gràcies al terreny, agraït i apte per a tots els públics i nivells, tenen la sort de no haver de tenir pràcticament cap rescat al llarg de la temporada: «I de molts ni ens n'adonem», diu Generó, que considera que són «espectadors de l'helicòpter que va amunt i avall cap al Pedraforca». «La Gallina Pelada és una muntanya per iniciar-se, per poder-hi anar amb tranquil·litat, i molta gent la recomana abans de pujar al Pedraforca, per exemple», reconeix.

«A més de 2.000 metres, en un refugi, la gent ve a desconnectar, però sempre n'hi ha algun que demana on hi ha cobertura». A la zona del refugi d'Ensija no hi ha comunicació possible, més enllà de la d'Internet i del telèfon fix del guarda. Cal fer uns metres i pujar al turonet de davant del refugi per poder utilitzar el telèfon mòbil, però «la majoria de gent, a la muntanya, sempre sap fer dues coses: saludar sempre amb un somriure i intentar desconnectar. Això passa quan no hi ha cobertura, però estàs a gust», diu Generó. Per tant, si a algun visitant li passa pel cap veure un Barça - Madrid des d'Ensija, el guarda els convida a anar-lo a gaudir des del turonet.