Judit Lucas s'estrena en solitari amb el primer treball fotogràfic, anomenat Abanicus, un projecte, assegura, que inicia amb satisfacció després de 8 anys formant-se com a fotògrafa amateur. El 7 de setembre va inaugurar l'exposició a l'Espai d'Art la Duana de Berga i es podrà veure fins al proper 18 d'octubre. La seva feina com a professora d'Història a l'institut Guillem de Berguedà té vinculació directa amb la fotografia, ja que l'art i la cultura són les seves dues grans passions. Lucas es caracteritza pel seu bon tracte humà amb les persones fotografiades i per les ganes de voler assolir nous reptes, malgrat que té clar que la seva feina és l'educació.
Com va entrar en el món de la fotografia?
Quan vaig arribar als 30 anys vaig adonar-me que potser em faltaven més hobbies que em permetessin
relacionar-me amb gent. En el meu anterior centre, l'institut Serra de Noet, hi havia una noia, la Marta Pont, que formava part de l'entitat fotogràfica d'aquí a Berga, l'AFTDAO, i vaig començar a assistir a les classes. Al principi tenia la inseguretat de si m'agradaria o no perquè mai m'havia dedicat a la fotografia, però de seguida em va fascinar, també en part perquè m'agraden les activitats relacionades amb la cultura, més intel·lectuals i, bé, ja fa uns 7 o 8 anys que hi estic implicada.
I en aquests anys quins projectes ha fet?
De moment estic exposant Abanicus amb una continuació que es podrà veure aviat i que s'anomena Impressions. Tot i així,
quan vaig començar estava convençuda que el que a mi m'agradava era fotografiar la Patum, però fent el curs de fotografia vaig veure que m'interessava més la fotografia d'estudi, sobretot retratar persones, poder comunicar i compartir el temps amb elles, ja que, al cap i a la fi, en el teu temps lliure has de gaudir d'allò que t'agrada i estar bé amb tu mateix i el que t'envolta. Per aquest motiu, durant l'últim curs de fotografia vaig iniciar un projecte que s'anomena Felicitat, en el qual fa 5 anys que treballo i aviat l'acabaré i, com deia, recentment Abanicus i Impressions.
Com va sorgir la idea d'«Abanicus»?
Un estiu vaig parlar amb una companya, l'Eli Casals, i li vaig comentar de fer una sessió amb uns ventalls per fer proves. Llavors, en veure que el resultat era interessant, vaig pensar en fotografiar diverses persones i provar si en sortia algun projecte. A partir d'aquest moment, tota la gent va respondre de manera participativa i va acabar sorgint Abanicus. Més tard, vaig veure que el projecte evolucionava i que jugant amb la llum del focus es podia derivar a un segon projecte però amb conceptes diferents, ja que el primer seria el ventall i la mirada i, en canvi, el segon seria l'ombra que provoca l'objecte en la pell.
Què pretén expressar amb aquests projectes?
Jugant amb la llum i l'ombra, com també el clarobscur i la mirada, es pot aconseguir una imatge misteriosa, plena d'emocions i sentiments. En canvi, amb el projecte que encara he de cloure, el de Felicitat, és just el contrari: un projecte amb molta llum, espontaneïtat i gens misteriós.
I què creu que pot sentir el públic quan veu aquestes imatges?
Pel que he pogut observar fins ara, bàsicament l'impacte de la mirada, la potència, el misteri que transmeten les imatges, que també és el que buscava jo.
La selecció de les persones participants com la va fer?
De manera molt casual. Sempre intento escollir amics meus que facin de «conillets d'índies» i que jo m'ho pugui passar bé. Tot i així, a vegades també hi ha gent que a simple vista penses que no podràs aconseguir un contacte tan fort, però en el moment de fer les fotografies t'adones que hi ha una gran connexió entre la persona i la càmera. Per aquest motiu, vaig anar fotografiant diverses persones fins que va arribar un punt que no vaig sentir la necessitat de continuar, i vaig deixar el projecte per acabat.
Per tant, no és una selecció tancada i sense marge.
Exacte. No vaig fixar mai un número. Segurament tenia pensat fotografiar menys gent però en veure una resposta positiva per part dels participants, vaig anar-hi treballant fins que vaig voler acabar-lo. Tot i així, les persones que escollia havien ser gent amb qui jo pogués estar tranquil·la i a gust, perquè és clar, en un estudi, amb poca llum, doncs en depèn de quin context pot ser una mica incòmode.
Està satisfeta amb el projecte?
Sí, perquè és la meva primera experiència en solitari i penso que he aconseguit un bon resultat. Malgrat això, he d'agrair a moltes persones que m'han ajudat a fer-ho possible. Perquè sembla que només siguin unes simples imatges però hi ha un estudi darrere, com per exemple escollir el marc, dissenyar el cartell, la manera com estructurar una exposició, etc. Sense aquestes persones no hauria estat possible poder tirar endavant el treball d'Abanicus.
Es planteja deixar de banda l'educació i dedicar-se a la fotografia?
No, perquè per a mi és totalment un hobby. Penso que ja hi ha professionals que s'hi dediquen, amb uns bons estudis i bon material fotogràfic. A part, és la seva manera de guanyar-se el sou. En canvi, la meva vida és la professió i m'agrada molt fer classes. A més a més, penso que per dedicar-me professionalment a la fotografia hauria d'estudiar moltíssim per assolir tots els coneixements necessaris, sobretot actualment amb totes les plataformes digitals existents, i en canvi jo busco coses creatives que em vinguin de gust, no haver de fer-ho per guanyar diners, perquè estic convençuda que no m'acabaria agradant com ara.
Projectes de cara al futur?
Sí, com deia estic acabant el treball de Felicitat perquè fa massa temps que estic amb aquest projecte, uns 5 anys, i ja tinc ganes de veure'l exposat, i també n'estic preparant un altre d'Angeletes, que és exclusivament de noies. També estic pensant en fer-ne un altre de de mirades, però aquest serà a llarg termini perquè ara mateix amb les classes a l'institut no tinc temps i acabo molt cansada, i per poder fer fotos s'ha d'estar bé anímicament. A part, quan treballes en un projecte no només és fotografiar, sinó també treballar en la selecció i edició, que és molt complicat. Això sí, sempre treballant el retrat.
