Ha plogut molt des del 1958, quan una colla d'amants del teatre que fins llavors formaven part de la secció teatral de l'Acció Social Catòlica del Teatre Patronat de Berga van decidir crear una entitat nova: l'Agrupació Teatral La Farsa. La companyia berguedana celebra aquest 2018 60 anys d'història i ho fa en plena forma, mantenint l'activitat dalt de l'escenari i amb una nombrosa plantilla d'actors, actrius i col·laboradors que no afluixen el ritme.
El proper dijous 1 de novembre, l'Agrupació Teatral La Farsa celebrarà amb una festa les sis dècades de vida. El seu president, Josep Maria Salat, crida a tots els que han passat per l'entitat i als berguedans que vulguin sumar-s'hi a assistir a l'estrena del documental sobre la història de l'entitat que es projectarà al Teatre Patronat i al posterior berenar que acollirà la seu dels Castellers de Berga, «un moment per compartir records, vivències i retrobar-nos tots plegats», ha explicat.
Salat sap que els inicis de l'entitat van ser «intensos». Tot i que ell encara no en formava part, és coneixedor de la història i l'evolució de la companyia. «La Farsa va néixer en una època radicalment diferent de l'actual, en què els joves no tenien gaire res a fer quan sortien de treballar», relata. «Poder trobar-se amb gent d'una edat similar, en general, de grups i colles diferents per fer teatre i passar una bona estona als vespres, era l'excusa i una oportunitat única», afegeix el president de l'agrupació teatral. Aquest espai de relacions socials, on segurament es van formar parelles i bones amistats és una de les claus, segons l'actual president de l'entitat, per explicar la «força» amb què va pujar a l'escenari La Farsa durant els anys 60 i 70, una de les èpoques més brillants de l'agrupació.
Amb Ramon Aspachs com a director es van representar les tres primeres obres només en un any i mig: Guspireig d'estrelles, Santa Eulàlia i Com els ocells. A partir del 1960 Daniel Tristany, qui va convertir-se en ànima de l'entitat, va començar a dirigir els muntatges, una tasca que va mantenir fins a la seva mort, el 2006. Amb un ritme trepidant, els actors de la companyia portaven a escena entre quatre i cinc obres cada any. En aquests inicis ja cal destacar, per exemple, l'actuació al Teatre Romea de Barcelona amb l'obra Figuretes de vidre de Tennessee Williams el 1962 o l'estrena de l'Antígona de Salvador Espriu el 1968, amb la censura d'alguns fragments pel seu caràcter reivindicatiu en una època complicada per al nacionalisme. «Hi ha un molt bon record per part de les persones que van viure aquella època, i realment van ser uns anys molt intensos», explica Salat.
Una altra de les obres que van deixar petjada a La Farsa és El Foc de les Ginesteres de Josep Maria de Segarra, una obra totalment catalanista que es va representar en un moment clau de la història, el 1977, i que justament aquesta tardor han tornat a portar a l'escenari. La companyia va fer actuacions amb aquest muntatge arreu del territori i també va arribar a actuar al Teatre Grec de Barcelona.
Més enllà dels èxits i de centenars de persones que han format part de l'entitat, com passa a totes, La Farsa també ha tingut moments baixos, assegura Salat. «Cal reconèixer que hi ha hagut temporades que hem estat totalment paralitzats i que només hem mantingut els Pastorets, perquè sempre hem tingut clar que s'havien de fer», explica.
De fet, l'espectacle nadalenc és un dels segells identitaris de l'entitat a la ciutat i per on han passat centenars de persones en més d'un segle de representacions. «Els Pastorets han estat una porta d'entrada a La Farsa de molta gent que, després de fer uns quants dels balls de pastors o de dimonis, han acabat fent algun paper als Pastorets, i després, fins i tot, en altres obres de l'entitat», reconeix Salat. «Des de fa un parell d?anys tenim una altra porta d'entrada, que són els projectes d'en Cesc i en Marc Marginet, que han portat a fer teatre persones que mai havien trepitjat cap escenari», ha destacat, «i ha resultat positiu perquè ha fet que alguns d'ells s'hi vulguin quedar».
Per a Salat «és molt meritori i heroic que després de sis dècades i en un moment en què la societat té molt poc temps lliure, en què els joves estan ocupats amb mil activitats i quan és molt fàcil quedar-se a casa davant del televisor o de l'ordinador, hi hagi persones que tinguin el compromís de dedicar una petita part del seu temps a fer teatre». «La Farsa i el teatre en general a Berga té una bona salut pel que fa a les companyies locals», assegura.
La Farsa ha estat present i ho continua estant en diverses activitats culturals i festives de la ciutat, més enllà de fer teatre, i també en moments importants com la projecció i construcció del Teatre Municipal, que va substituir el Patronat, la seva implicació amb la Festa dels Elois, amb el casament típic o amb l'impuls dels festivals de teatre de Berga, que van portar a la ciutat actors i companyies de primer nivell. «Va arribar un punt que ja comptaven que les seves estrenes passarien per Berga», afirma Salat.
Dos dels moments més complicats de La Farsa han tingut lloc durant els darrers anys de la seva trajectòria, amb la mort, el 2006, de Daniel Tristany, i deu anys després, de Montserrat Minoves, dos dels pilars de la companyia. «Ells ja no hi són, així com moltes altres persones que han marxat prematurament», lamenta Salat. «No hi són físicament, però sí que sempre són dalt l?escenari amb nosaltres», i també ho seran en aquesta celebració dels 60 anys «perquè volem tenir-hi un record molt especial».
Al llarg d'aquest 2018 La Farsa ha celebrat els 60 anys amb la posada en escena d'El diari d'Anna Frank i d'El foc de les ginesteres. Dijous vinent, abans d'activar l'engranatge dels Pastorets, estrenarà un documental (Teatre Patronat, 18.30 h) que repassa els moments clau de l'entitat a través dels seus membres que acabarà amb un berenar al local dels Castellers. Per participar-hi cal inscriure-s'hi al web www.lafarsa.cat/60anys.
